El proppassat dia 10 vaig assistir a la defensa de la tesi doctoral de Xavier Forcadell a la UAB, un treball excel·lent sobre els reptes del món local català contemporani del qual ja hi haurà ocasió de parlar-ne més endavant. Però són les paraules d’un dels membres del tribunal, Manuel Ballbé, les que encara ressonen a la meva memòria i motiven aqueix apuntament sobre l’actitud del professorat universitari, especialment el vinculat a les ciències socials com a creadors d’opinió en relació a la catalanitat i els valors democràtics que teòricament haurien d’inspirar una institució que exerceix un servei públic fonamental.
La intervenció del doctor Ballbé, antany considerat per mi com un referent en l’àmbit del Dret Administratiu al nostre país, va ser decebedora i impròpia de la seva trajectòria com a jurista rigorós i innovador alhora. Reiterant les seves desqualificacions prèvies a la consulta del 9-N va fer una exhibició de tot l’argumentari que empren, per exemple, els portantveus de Societat Civil Catalana per tal de desqualificar les raons històriques i els principis democràtics que emparen el dret del poble català a l’autodeterminació. Significatívament la darrera paraula de la seva intervenció va ser “España” i no cal ser psicoanalista per interpretar aqueixa menció final a la seva perorata.
Més enllà d’aqueix dissortat cas personal, particularment, ara que he deixat enrere divuit anys de vinculació -parcial- a la vida acadèmica (com a professor associat a la URV, als qual puc sumar els cinc d’estudiant viscuts a partir del 1975 a la UB), em plantejo la qüestió: quin balanç hom pot fer de l’actitud del professorat universitari com a generador d’opinió social respecte de la catalanitat mateixa, i concretament hores d’ara, respecte de la causa de la independència de Catalunya ? Quines actituds adopten els col·lectius d’estudiants respecte d’aqueixa reivindicació i quina concepció de la democràcia transmeten socialment ?
Amb anterioritat he dedicat dos apunts d’aqueix bloc a aqueixa temàtica: “Aqueixa remor que se sent” i “Universitat indignant“, que ara voldria actualitzar i concretar pel que fa a les iniciatives polítiques sorgides de la comunitat docent unversitària respecte del procés independentista en curs al nostre país.
Parteixo de la tesi, que crec demostrable, segons la qual l’hegemonia ideològica a Catalunya correspon des de fa cinquanta anys, és a dir, congriada a la dècada final del periode franquista, al conglomerat que anomeno progressisme d’arrels totalitàries, on conflueixen els hereus del nacional-catolisme amb els tardocomunistes, amb l’element comú de l’aversió a la catalanitat nacional, al republicanisme autòcton i a totes les idees vinculades a la llibertat de les persones i els pobles.
Els trets identificatius dels addictes a aqueixa concepció són l’elitisme Intel·lectual, el dirigisme social i la predilecció pels plantejaments abstractes i allunyats de la realitat nacional catalana. Del professorat progressista han sorgit els primers manifestos espanyolistes centrats en la deslegitimació de la normalització de la llengua catalana (el del Foro Babel, l’any 1996) i, en una segona etapa, els que reiteradament afloren de caire frontalment contra-independetista en nom de la prioritat a l’eix esquerra/dreta, (com el que porta per títol “Per una radicalització de la democràcia més enllà del 25-N“, aparegut l’any 2012).
Certament, hi ha molts professors que han signat crides a favor de la causa de la llibertat de Catalunya, pero no ha emergit des de la universitat catalana una tendència organitzada i estable amb l’objectiu de sostenir el procés d’autodeterminació del poble català en tot el seu àmbit nacional, és a dir, de Països Catalans.
La influència del progressisme abstracte i banal hegemònic ideològicament a les facultats vinculades a les ciències socials i humanistes, (no pas a les carreres estrictament científiques, com ara medicina o química, per exemple) ha impregnat substancialment els moviments estudiantils que es caracteritzen pel sectarisme de les seves actituds (ja advertit per Joan B. Culla en un article titulat “El dedo …y la llaga) i les seves fictícies reivindicacions (contra el Pla Bolonya i el capitalisme a les aules).
Però on s’està notant més la perversa influència d’aqueix progressisme estèril és en la dialèctica de l’odi, senyal inequívoca del caràcter totalitari dels seus propòsits, contra la catalanitat, el procés independentista i, concretament, contra el president Artur Mas. El menyspreu envers “la derechona catalufa“, i la instrumentalització del ressentiment espanyolista en nom de la prioritat a les causes socials que propugnen Gemma Usabart, Ada Colau i la gentola de Podemos, troben acollida i impuls entre el professorat progre. El mateix que justifica l’indignant assetjament al Parlament de Catalunya d’ara fa quatre anys, les okupacions com la de Can Vies i obstrueix tota politica de seguretat vinculada a la defensa de les llibertats republicanes.
En darrer terme, allò que uneix a espanyolistes i progressistes antisistema es l’adhesió efectiva a l’ordre estatal que permet preservar una posició privilegiada a les elits reaccionàries envers la proposta de canvi real mes revolucionària que hi pot haver al nostre país, que és la independència.
Post Scriptum, 11 de juny del 2016.
L’infame episodi provocat pels okupes del rectorat de la Universitat de Lleida que es van negar a un acord amb les autoritats acadèmiques perquè no estaven d’acord a respectar el principi bàsic de la llibertat de càtedra a les universitats de les societats obertes occidentals confirma les consideracions contingudes en aqueix apunt.
Els totalitaris d’avui s’autoproclamen anti-feixistes en la seva follia induïda per impostors intel·lectuals com Manuel Delgado, Joan Subirats, Arcadi Oliveras, o Jordi Borja, els privilegiats pel progressisme espanyista hegemònic a les universitats catalanes des de fa quaranta anys, paràsits socials que prediquen la destrucció de la societat que els sustenta i refractaris a la catalanitat i les seves expressions polítiques a les quals relegue sistemàticament en pro d’abstraccions llunyanes i banals.
La universitat que hauria de fornir les elits de la nova Catalunya en llibertat es regiren contra l’única causa digna imprescindible per a tot català amb consciència nacional: la independència del seu país. Aqueixa és la traïció dels que renuncien a assumir la responsabilitat de ser dirigents del seu poble i opten per redoblar el maltracte derivat de la dominació espanyola afegint-hi l’autoodi contra “la dreta” (catalana, no l’espanyola), els “catalufos” i els patriotes que no afegeixen al seu ideal altra cabòria que serveixi d’excusa per fer-la impossible.
Post Scriptum, 7 de març del 2020.
Hèctor López Bofill publica avui al Punt/Avui un punyent article que descriu la universitat com una estrauctura d’estat espanyol implicada activament en la defensa de l’ordre estatal dominant sobre la nació catalana: “Betancor i la universitat”:
“Que es descobrís que el catedràtic de dret administratiu de la Universitat Pompeu Fabra, Andrés Betancor, cobrés un sou com a assessor de Ciutadans mentre era membre de la Junta Electoral Central i fallava en contra dels candidats independentistes constata novament la baixa qualitat de la democràcia al Regne d’Espanya, pot tenir repercussions penals i en condicions normals alteraria el desenllaç de la causa contra el president Quim Torra en la mesura que les decisions de la JEC amb el vot de Betancor són l’origen de la inhabilitació que pesa sobre el màxim representant de la Generalitat.
En el món independentista, a més, l’afer Betancor ha suposat una certa consternació, en la mesura que s’ha revelat que a la cúpula universitària catalana hi ha professors aferrissadament unionistes, cosa que contrasta amb la majoria independentista que domina al Parlament i en la societat. Això, però, per als que treballem a la universitat no ha estat cap sorpresa. Cal recordar que els professors funcionaris que integren l’estament superior acadèmic, els catedràtics, són cossos d’àmbit estatal (els Cuerpos Nacionales del Estado que destacava la llei d’universitats espanyola). L’accés de Betancor a la plaça a la Universitat Pompeu Fabra es va produir tenint en compte aquest context: el tribunal que va proposar-lo va estar compost de cinc membres, tres dels quals eren de la resta de l’Estat, que van ser precisament aquells que, després d’una sèrie de maniobres propiciades pel sogre de l’interessat, l’aleshores president del Tribunal Constitucional espanyol, Manuel Jiménez de Parga, van decidir a favor de Betancor en detriment de la candidata catalana. Tot essent el cas de l’accés a la càtedra de Betancor un dels més escandalosos en termes d’influència de l’acadèmia espanyola en l’elecció dels professors funcionaris a Catalunya (i de nepotisme), val a dir que, en general, els elements de centralització del procés propicien, especialment en l’àmbit de les ciències socials i de les humanitats que són els més permeables a aspectes ideològics, que hi hagi un biaix favorable a l’statu quo polític entre el col·lectiu que ens ocupa.
La condició dels catedràtics funcionaris com a Cuerpos Nacionales del Estado fa que sovint es trobin propers a la resta de quadres de l’administració de l’Estat a Catalunya hostils al procés (com notòriament ha succeït amb els membres del poder judicial a Catalunya) i explica la tebior per part dels estaments universitaris superiors en la denúncia de la repressió. El setembre del 2019, en l’inici del present curs acadèmic, vam tenir una bona mostra de la contrarietat que el procés català d’emancipació nacional suscita entre l’elit acadèmica catalana quan els rectors de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Autònoma van frenar una declaració conjunta de tots els centres en la qual es reclamava la llibertat dels presos.
La pregunta, en la situació en la qual ens trobem i com, d’altra banda, ja vam comprovar la tardor del 2017, és com es podrà avançar cap a la República catalana amb unes estructures universitàries tan oposades al pols majoritari que discorre pel país; una pregunta que, de fet, es pot estendre al conjunt del personal funcionari, també al dependent de la Generalitat, en aquest darrer cas més temorós d’un càstig propiciat des de l’aparell de l’Estat espanyol que contrari a la posició sostinguda pel govern català. Però la primera evidència amb la qual comptem és la de les enormes dificultats de remoure un membre de l’estament de catedràtics funcionaris fins i tot quan es cometen les greus irregularitats que Betancor sembla haver perpetrat. La Universitat Pompeu Fabra li ha obert un expedient que ja veurem fins on arribarà. La fiscalia espanyola, de moment i com era previsible, continua inoperant.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!