Jaume Renyer

La proposta de l’Ajuntament de Barcelona consistent en cedir Can Vies a precari (a qui ?, què ?, amb quines condicions ?)  és un altre capítol d’una història ignominiosa pel cap i casal de Catalunya, que té unes conseqüències que van molt més enllà de l’àmbit estrictament municipal com ja vaig intentar raonar en aqueix altre apunt.

Allò que no ha explicat el conseller delegat d’habitatge de l’Ajuntament, Antoni Vives, és que aqueix edifici està destinat a ser enderrocat des de l’any 1974 quan així ho va preveure el Pla General Metropolità pel que feia a les infraestructures ferroviàries que s’havien de construir. Han passat quaranta anys, en aqueix interval de temps l’empresa municipal propietària de l’equipament (TMB) va permetre que provisionalment la secció sindical de la CGT i entitats culturals del barri en fessin ús. Els okupes s’hi van instal·lar després.

Arribada l’hora d’executar les previsions urbanístiques i enderrocar l’immoble, el col·lectiu okupa presenta el seu desallotjament com una agressió municipal a uns drets que consideren adquirits, però que no tenen emparament en cap raó ni jurídica ni social.  El bé comú el representa l’Ajuntament i els qui el preserven, fent servir la força si cal, són els cossos policials de la Guàrdia Urbana i el Mossos d’Esquadra. Això que dic és obvi i no caldria reiterar-ho si no fos perquè en aqueix conflicte de Can Vies s’han tornat a reproduir unes conductes enquistades en la vida política catalana dels darrers anys.

Una actuació institucional legítima a Can Vies es combatuda pels okupes i els qui els sostenen com una agressió d’un sistema capitalista moralment pervers (hom hi atribueix falsament  interessos especulatius) i autoritari (pel sol fet d’emprar la policia) que justifica la violència dels qui s’hi resisteixen. La mateixa dialèctica es va posar en marxa arran de l’ocupació fa tres anys de la plaça de Catalunya per part dels indignats i posteriorment amb motiu de l’assetjament al Parlament de Catalunya el 15 de juny del 2011. Aqueixes accions contra “el sistema” en abstracte, tenen immediatament cobertura política en nom de la lluita anticapitalista (David Fernández), mediàtica (Vicent Partal) i ètica (Teresa Forcades i Arcadi Oliveras).

Del conflicte que es genera no se’n deriva cap resultat ni concret, ni positiu, i els qui el promouen i emparen no assumeixen cap responsabilitat. És més, la projecten contra les autoritats i els partits (CIU, ERC, PSC, en especial)  que acaten compungits i fugint d’estudi la seva culpa. La imatge de fa una setmana al Parlament de David Fernández a quatre dits del rostre del president Artur Mas i aqueix acotant el cap, il·lustren la situació que vivim com a país. Manuel Castaño, en un article al Punt/Avui titulat “A sac” descriu encertadament aqueix trastorn de la vida política catalana actual.

Aqueixa mena de conductes no són exclusives de Catalunya sinó que arreu d’Europa també hi ha força exemples equiparables, essent França on politòlegs de la categoria de Pierre-André Taguieff han analitzat l’actuació dels que aqueix autor anomena els contra-reaccionaris (“Les contra-réactionnaires. Le progressisme entre illusion et imposture”, Éditions Denoël, París, 2007). Segons Taguieff en aqueixos moviments autodenominats de “resistència” i “antifeixistes” es dona “une composante de type libertaire, fondée sur la conviction ideológique que tout ordre politique est répressif, que toute autorité est abusive, que tout État est un “État policier”, que toute réglementation est une forme d’exclusion” (pàgina, 27).

Manuel Valls, precisament, abans de ser ministre de l’Interior i cap de govern de la República es va significar per revaloritzar des de l’esquerra la seguretat pública i les llibertats republicanes tot refutant els discursos dels antisistema. Malgrat la sobredimensió mediàtica d’aqueixos la seva penetració política és molt superficial i no és cap casualitat que el Nouveau Parti Anticapitaliste (NPA) hagi sofert un fracàs contundent a les eleccions europeus del proppassat 25 de maig (0’16 % dels vots). A Catalunya no hi ha polítics que facin el discurs de Manuel Valls. Junqueras, Herrera, per citar només alguns, callen vergonyosament davant els defensors materials i morals dels okupes de  Can Vies.

Entre els autors llibertaris actuals, només conec a Xavier Diez que reflexioni amb coneixement de causa i fonamentació històrica sobre “la violència de classe”, uns supòsits que malgrat les invocacions poc fonamentades d’alguns no són aplicables als okupes de Can Vies. Finalment, el  Xavier Trias ha estat decebedor i han hagut de ser els veïns de Sants els qui promoguin un manifest defensant el bé comú, els Mossos d’Esquadra i desqualificant el vandalisme. O amb els okupes o amb els Mossos d’Esquadra.