El 10 de desembre del 1997 vaig publicar aqueix article al Punt que resumia la meva intervenció al primer congrés dels alcaldes promotors de la campanya “Un país, una bandera”, celebrat al Pla de Santa Maria la tardor d’aquell any.
“La nació catalana és, per densitat demogràfica, situació geoestratègica, importància econòmica i rellevància cultural, el país més gran de tots els que encara no tenen estat propi a Europa. Així, doncs, es dóna la paradoxa que, reunint, a priori, les condicions objectives necessàries per accedir a la independència, aquest objectiu és ben lluny a hores d’ara de poder convertir-se en una realitat. Quines són les causes d’aquesta situació?
La primera causa és la contraposició de la dinàmica econòmica i la política. Així, la primera relliga l’eix mediterrani des de Perpinyà fins a Alacant sobre la base d’unes condicions climàtiques òptimes, la diversificació del teixit industrial i una certa complementarietat entre els tres sectors productius bàsics i uns valors culturals comuns en relació amb el món del treball. En canvi, la segona, la dinàmica política, tendeix a esquarterar lingüísticament, institucionalment i també a l’hora de planificar les grans infraestructures de comunicació, un territori en el qual s’assenta una població susceptible d’adoptar uns referents nacionals comuns distints de l’espanyolitat.
La segona causa és que la separació entre política i economia comporta l’absència d’una classe dirigent nacional, això és amb capacitat per a l’autocomprensió des de la catalanitat de la problemàtica global de la comunitat nacional a la qual aspira a dotar de poder polític propi. En certs moments de la nostra història, la burgesia i la classe obrera haurien pogut ser aquesta classe dirigent.
Avui per avui, no existeix un sector social prou homogeni internament i amb presència a tot l’àmbit nacional per assumir un projecte d’aquestes característiques. El pujolisme és només l’expressió política regional de la burgesia gestora autòctona, que sense pes econòmic propi fa d’intermediària entre els centres de poder estatal i transnacional i el teixit social català que li confia majoritàriament la seva representació en aquesta conjuntura.
Fa uns mesos, el filòsof i polític Xavier Rubert de Ventós va publicar un article titulat La psicoanàlisi i el problema català (3 d’abril de 1997), en el qual l’autor defensava la política del «xino-xano i narinant» practicada pel president Pujol (amb el vistiplau o la passivitat de la resta de la classe política catalana). I ho feia contraposant els resultats benèfics d’aquesta forma de fer política o una hipotètica alternativa basada en la utilització de mètodes coherents amb els objectius que es pretenen assolir.
En tercer lloc, doncs, l’absència d’una intel·lectualitat crítica contribueix a ocultar els problemes de fons de la societat catalana. La falta de criteris d’interpretació de la realitat social i de crítica de la mateixa contribueixen a condicionar la vida pública del país que transcorre enmig d’una aparent normalitat.
Però el problema nacional català subsisteix a la fi del segle vint, i en síntesi consisteix en el no-reconeixement d’una comunitat nacional, integrada per un nombre a hores d’ara indeterminat de persones que tenen en comú un nombre variable i evolutiu d’elements d’identitat compartits (llengua, tradicions, valors específics en el món del treball i de la cultura…), amb una història col·lectiva marcada per la secular acció dels estats espanyol i francès tendint a la seva assimilació.
El punt clau de la qüestió nacional catalana, avui, és el consens a l’hora de negar que existeix un problema. L’apel·lació a la Constitució i a l’Estatut, esdevinguts uns tabús inalterables, la negació de l’aplicabilitat del dret a l’autodeterminació al cas català i l’absència d’un pensament crític sobre la societat i la política configuren el context històric que fa possible el narinant característic del president Pujol.
Per a un poble acostumat a la dictadura, l’etapa de democràcia actual és un bé preuat per ell mateix que, afegit al benestar socioeconòmic mitjà, assolit malgrat l’acció laminadora de l’Estat, completa un panorama en el qual s’aparenta que no hi ha cap problema nacional de fons.
Hom accepta la ficció de l’aparent neutralitat de l’Estat i del seu paper garant de la igualtat de drets i deures de tots els ciutadans, i així s’admeten també les regles del joc institucional que oculta les desigualtats reals i el caràcter fàctic de les relacions de poder, sobre les quals s’ha sustentat històricament l’Estat espanyol.
La qüestió nacional catalana ha esdevingut un problema molest, que fa nosa a les elits dirigents del nostre país, tant les empresarials com les intel·lectuals, que vinculen la defensa dels seus interessos amb la pervivència de l’estat unitari espanyol (com a exemple serveix l’article de Josep Ramoneda a El País del 20 d’octubre de 1997).
Aquests sectors socials i polítics hegemònics en la Catalunya actual opten per l’autoengany d’una integració respectuosa i pactada en el conjunt espanyol. Un objectiu estèril, atès que és impossible d’assolir, ja que la burgesia de l’Estat espanyol i la base social que la sustenta no tenen cap necessitat de renegociar una integració que ja té assolida per procediments de fet molt consolidats. En aquestes condicions, el debat públic de les propostes pactistes sorgides des de Catalunya és confús i superficial, símptoma evident de la renúncia a una autoafirmació col·lectiva.
Així, acceptada la irrealitat de les coses, apareixen iniciatives com la del Fòrum Babel, per afirmar que la llengua catalana està normalitzada i per maldar per la preservació de l’espanyol a Catalunya, o les tesis neoespanyolistes de Pasqual Maragall, que equipara com a igualment nocius el centralisme d’Estat i el nacionalisme estatista de les unitats subestatals (El País, 28 d’agost de 1997).
L’esquerra estatalista, el PSC i IC, confonen la conjuntural preponderància política de la burgesia gestora autòctona (el pujolisme en la seva ofuscada terminologia) amb la veritable classe dominant que és la burgesia d’Estat. A Catalunya passen com a pensadors d’esquerres els fills de la burgesia franquista (Francesc de Carreras, els germans Trías i d’altres).
Aquesta versió alienada i alienant de la realitat política no pot ser la única. La confrontació directa amb els problemes de fons de la societat catalana ha de fer veure a tothom que treballi per millorar-la, no per anihilar-la, que no es poden resoldre els problemes que giren al voltant del respecte dels drets individuals, o dels drets socials i la solidaritat, sense respectar el dret col·lectiu a tenir un estat propi. La resposta a un problema mai no és el silenci, només succeeix en les societats malaltes; on hi ha por de la realitat no hi ha democràcia.
Al nostre país, malauradament, no s’entreveu un projecte polític nacional en tota l’extensió del terme, només a hores d’ara els Nacionalistes de Mallorca, en el seu àmbit territorial, són una força ascendent amb possibilitats reals a mig termini d’esdevenir alternativa de govern a les Illes. A la resta del país, la discontínua evolució de l’independentisme modern del 1968 ençà no presenta una opció coherent i amb implantació social com poden tenir el PNV a Euskadi o el BNG a Galícia. Per tant, a hores d’ara el problema nacional català s’exterioritza, més per les dificultats de l’Estat espanyol per menar amb èxit la nostra assimilació que no pas per la força ascendent d’una nació que posa en qüestió la continuïtat de la unitat d’aquest estat. Avui tenim un estat en crisi malgrat l’aparent reforçament que suposa el govern del PP, i una nació, la nostra, prohibida i sense referents propis per a la seva reconstrucció.
L’única via per superar aquesta desfavorable conjuntura és establir objectius compartits entre les formacions polítiques nacionals catalanes amb presència institucional i els sectors econòmics més dinàmics que vinculen la seva prosperitat a la del país. Atesa la devaluació de la funció originària dels partits polítics, convertits en castes amb interessos endògens, cal revitalitzar la vida pública amb moviments i plataformes civicopolítiques i rellançar l’activitat social de les entitats culturals. Una experiència esperançadora en aquest sentit és la del Bloc de Progrés Jaume I al País Valencià.
Una altra línia estratègica comporta regenerar el debat intel·lectual, estancat des de fa massa anys en el pensament tou i el relativisme cultural. Si bé en la societat catalana, com en totes les occidentals, conviuen diversos grups amb codis culturals propis, derivats de diferències ètniques, religioses, lingüístiques i nacionals, aquest fet social que anomenem multiculturalitat no és incompatible amb el projecte de reconstrucció nacional.
La multiculturalitat no és una meta a assolir o un estat idíl·lic, és només un punt de partida imprescindible per a la presa en consideració dels elements en conflicte en una societat i la seva possible solució. A més, el fet que un país sigui sociològicament multicultural no implica necessàriament que es respectin els valors de la diversitat o que no existeixi una cultura hegemònica que s’imposi a les altres.
En canvi, la interculturalitat és la resposta normativa, contraposada a l’assimilació o la segregació, que es pretén donar a la realitat social plural.
A l’independentisme català li cal un projecte polític que faci compatibles la defensa dels drets individuals amb els valors socials. Partint de la concepció que els primers depenen de l’existència dels segons, ja que d’una altra manera contraposar l’individualisme a la solidaritat, com fan els apologistes del pensament neoreaccionari, és negar els drets col·lectius.
En tercer lloc, la defensa del dret a l’autodeterminació en contraposició a l’integrisme d’estat comporta l’afirmació del dret dels pobles a tenir estat propi i negar que els estats tinguin dret a uniformitzar els pobles compresos dintre dels seus límits territorials.
La combinació de les llibertats individuals, les socials i les nacionals, és a dir, de la llibertat, la solidaritat i l’autodeterminació ha de ser el fet diferencial del projecte independentista, ja que cap altra opció política és susceptible de preveure els tres nivells de drets bàsics en tota societat que es consideri democràtica.
Els defensors de l’individualisme polític i econòmic fan una lectura parcial dels drets individuals i neguen els socials i els nacionals. Els defensors de règims en els quals pretesament ha de prevaler l’interès col·lectiu prescindeixen dels valors personals i sovint també dels nacionals quan es tracta de pobles que no tenen estat propi. Així, l’integrisme d’estat és un dogma compartit pel pensament neoreaccionari i pel col·lectivisme autoritari.
Lluny d’aquests plantejaments parcials, l’opció de progrés i de llibertat per a la nació catalana s’ha de voler completa, en tots els camps en els quals es desenvolupa la vida de les persones, sigui l’individual, el de les relacions socials i el del poble amb el qual s’autoidentifica.
L’àmbit territorial de la nació catalana, l’escenari on poden fer-se realitat els objectius descrits anteriorment, són els Països Catalans. Cal, però, repensar la nació catalana, no en termes abstractes, sinó a partir dels elements d’identitat concrets que els ciutadans assumeixen com a compartits. Aquesta tasca només pot correspondre a un intel·lectual col·lectiu, integrat pels sectors polítics i culturals més dinàmics de la societat catalana. No hi haurà progrés sense un pensament global que en sigui la columna vertebra. Com es pot articular és tema d’un altre treball.”
Post Scriptum, 5 de setembre del 2021.
El bon amic Luis Martínez Garate ha traduït al castellà aqueix article i l’ha publicat al web de Nabarralde.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!