A mesura que avança i s’amplifica la xarxa blocaire a casa nostra (coneguda com a catosfera), i arreu del món, sorgeix el debat sobre els límits a la llibertat d’expressió i les pretensions intervencionistes dels estats.
Particularment, estic a favor de que els únics límits a la llibertat d’expressió siguin els que marquen els codis penals dels estats democràtics, és a dir, cal perseguir només els comportaments delictius i preservar la xarxa com un espai de llibertat obert a l’expressió de totes les manifestacions de la creativitat humana. Els estats només han de tenir la potestat d’intervenir per perseguir delictes i el control judicial de l’acció policial ha d’ésser eficaç i immediat. Els règims totalitaris, cas dels estats islàmics, la Xina i Rússia, imposen normes restrictives a la llibertat d’expressió política, religiosa i cultural. Alguns estats occidentals actuen de manera encoberta per preservar els seus interessos i desactivar les veus que els posen en qüestió. La defensa de la llibertat d’expressió a internet és una lluita global.
En clau catalana comparteixo l’opinió dels que creuen en la capacitat transformadora de l’independentisme virtual, el que es manifesta més enllà dels mitjans de comunicació addictes a l’ordre espanyol i a l’hermetisme de la partitocràcia que impera en el subsistema política català. Són diverses les iniciatives suprapartidistes de caràcter independentista que han sorgit del món blocaire, la darrera aspira a desplaçar deu mil catalans a Brussel·les l’any vinent per internacionalitzar la reivindicació del dret d’autodeterminació del nostre poble. Per coherència, sóc dels que penso que si reclamem la llibertat d’expressió política sense limitacions a la xarxa, també l’hem d’aplicar en l’àmbit particular on podem esdevenir censors dels comentaris que ens desplauen al nostre bloc. Només esborro els que considero manifestament delictius i mantinc tots els que responen a la llibertat d’expressió d’altri encara que el seu contingut sigui erròni o injust, i fins i tot ofensiu. Tenint l’opció de rebatre’ls o no, em nego a esborrar-los.
Post Scriptum, 13 d’abril del 2021.
Comparteixo totalment l’editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb, “El preu de no tenir, per exemple, Twitter. El poder no necessita Twitter, les xarxes socials, perquè té eines de sobres per a fer penetrar el seu missatge:
Ja fa temps que hi ha un rum-rum intens contra les xarxes socials, especialment entre alguns sectors polítics. I aquestes darreres hores sembla haver cristal·litzat en fets quan una batllessa ha aconseguit que tothom torne a parlar d’ella anunciant que tanca el seu compte d’aquesta xarxa social. Mentrestant ha continuat la campanya i, per exemple, l’ex-director de l’ex-diari de referència s’ha prodigat en diverses publicacions –fins i tot digitals!– fent declaracions apocalíptiques sobre les conseqüències de l’ús, i del mal ús, de les xarxes socials i d’internet.
Com passa gairebé sempre, tothom té una part de raó en la controvèrsia. És difícil de negar que la participació a internet té problemes, en suscita i de vegades molesta o origina efectes indesitjats, inclosa la desinformació i l’engany.
Això és així, sens dubte, i de vegades tots els qui som sotmesos a l’escrutini públic hem arribat a pensar si té trellat de participar en aquest joc desigual i haver d’aguantar la mala educació, si no la mala fe, d’alguna gent. Que ni de bon tros és tota però que és especialment irritant.
Tanmateix, la pregunta és quina alternativa se’ns proposa. Quin seria el preu, per exemple, de no tenir Twitter. No pas que aquesta persona o aquella no tingués Twitter, sinó quin seria el preu col·lectiu que no existissen les xarxes socials.
I permeteu-me que explique la resposta amb una anècdota. Estiu del 1992, just abans dels Jocs Olímpics. Ràtzia contra l’independentisme. Detencions i tortures a dojo. Malgrat tot, i en contra de tots, un grup de gent organitza un gran acte en suport dels detinguts al Palau de la Música de Barcelona. Pugen a l’escenari tres dels detinguts, Toni Infante, Oriol Martí i Carles Bonaventura, i al seu costat hi ha Josep Benet, que llegeix un manifest contra les tortures de què són objecte; Francesc Ferrer i Gironès, aleshores senador pel PSC; Josep Miró i Ardèvol (CiU); Àngel Colom (ERC); Lluís Maria Xirinacs; i August Gil Matamala. No representen els seus partits, hi són a títol individual, però no són noms menors, més aviat són noms notables i és significatiu que facen costat als qui la major part de la premsa presenta com a “terroristes”, així pel boc gros. Tanmateix, ni aquell dia ni l’endemà, amb ben petites excepcions, els mateixos mitjans diuen res de l’acte. Res de res. Ni els partits, incòmodes amb els seus franctiradors, consideren necessari de pronunciar-s’hi. Aquest és el preu de no tenir internet ni xarxes socials: la censura. Que una cosa així puga passar i puga ser silenciada.
A tots ens agradaria viure en un món perfecte, és clar. On tot fos com ens agradaria que fos. Perfecte, elegant, inspirador. Però la vida consisteix a triar gairebé sempre entre imperfeccions, mirant d’acostar-se tant com siga possible a l’estat que tu consideraries ideal. Que a mi m’agradaria que la gent fos més amable i respectuosa? Sí, m’agradaria molt. Que voldria que no manipulassen tant les coses que escric, aquells qui ho fan, i que no tinguessen tan mala bava contra una persona que solament intenta de fer avançar cada dia la seua societat? Sí. Que em molesta aquesta cosa d’estar sempre a mercè d’un inquisidor o altre, a mercè d’aquells que es creuen amb el dret de dir com he d’escriure, què he d’escriure o quina intenció –intenció que jo no sé, però ells sí– amague rere allò que escric? Sens dubte.
Però, escolteu, entre aguantar això i ofegar-me en el silenci, jo no en tinc cap dubte. El poder no necessita Twitter, les xarxes socials, perquè té eines de sobres per a fer penetrar el seu missatge i és lògic que el moleste compartir aquest privilegi amb la gent normal i corrent. Per a tots els altres, benvingudes siguen les molèsties…”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Segur que als poders governamentals i económics que filtren totes les informacions de tots els mitjans publics i privats el hi agradaria, també, filtrar els blocs.
Espero que no ho intentin.
pel que fa referència als comentaris. No entenc el motiu d’haber-los d’esborrar i francament ho trobo molt poc democràtic fer-ho.
Per un altre banda, tinc els meus duptes i molts, sobre si seràn censurats o no, els blocs que políticament molestin. Hi posaria la mà al foc de que no tardaràn massa temps en posar-hi la mà a sobra.
No deixa de sorprendre’m la facilitat que teniu senyor Renyer, de voler una cosa i la contraria alhora. De vegades fa l’efecte que teniu una doble personalitat que us permet defensar l’ordre establert tot volent capgirar-lo i això, sincerament, resulta difícil de copsar per a qui només s’hi pare una miqueta a pensar el què dieu. No em negareu que per a qui no gaudeix d’un Estat propi admetre que els únics límits a la llibertat d’expressió siguin els que marquen els codis penals dels “Estats democràtics”, resulta com a poc, estrany, oi? Quin Estat és democràtic per a vos, senyor Renyer? L’espanyol? el francès? o potser l’italià? Qui ho diu que són democràtics i per què ho són? Són respostes indefugibles per a qui tan altivament qualifica de totalitaris tots els demés fora de l’àmbit del propi melic.
Sembla mentida que una persona tan dedicada com vos a l’anàlisi política diària i amb vocació con dieu, independentista i d’esquerra lliure, passe per alt detalls, de tant de pes, com són el fet de que l’Estat espanyol prohibeix les activitats polítiques dels qui li fan nosa de veritat, a que no cal li digui noms? I la monarquia, què potser és democràtica per definició i no ho sap ningú més que vos? penseu-ho bé senyor Renyer. Espanya no és democràtica només perquè ens hi negui el reconeixement nacional i el dret a decidir pel nostre compte. Espanya és un Estat profundament antidemocràtic, tan profundament antidemocràtic, com ho són tots els polítics que aspiren atipar-s’hi en la menjadora oferta en recompensa als qui besin els peus a una Constitució de fireta,parida a l’albir d’una renovació inevitable. Sí, renovació d’un Estat totalitari-dictatorial o com vulgueu nomenar al Glorioso Movimiento Nacional.
A espanya no hi ha representació política de llur ciutadania ni proporcionalitat dels vots. No hi ha separació de poders ni parlamentarisme, ni res de res. Hi ha uns partits, el seu també, que renuncien i traeixen llurs votants només per la participació en la cua que s’hi fa darrere la menjadora Estat. Sé del tot cert, que vostè això ho sap, el que no arribe a veure clar és el per què no ho denuncieu mai i alhora us permeteu criticar el que no coneixeu ni de prop ni de lluny. Hi ha la possibilitat i no ho dubte, li resultarà més còmode i clar que si, més segur. No enganyeu ningú, senyor Renyer, heu fet tard a l’àpat del repartiment totalitari i jo no ho sento.
Només un apunt en la discursió entre Saragüell i Renyer. Voleu dir que no ho diueu una mica pel broc gros? Es perillós banalitzar el “totalitarisme” (les experiències històriques ens defineixen els models) atribuint-lo a determinats règims polítics vigents. El que més s’aproparia a l’experiència històrica, es el de Corea del Nord.
Crec que el que voleu dir es que hi han règims amb voluntat “totalitària”, doncs cap dels que citeu (Espanya actual inclosa), s’en pot considerar d’acord amb l’experiència històrica. En tot cas són els règims (Xina, Rusia, àrabs, Espanya) hereus de sitiacions totalitàries que s’adapten en diferents grausa la democracia formal. La pregunta de Saragüell a Renyer de quin règim considera democràtic.. França, Italia, etc… té únicament sentit si es vol definir l’experiència (la realitat) per la teoria. Es clar que podem parlar de règims democràtics (de règims més o menys democràtics) i de dèficits democràtics, doncs es la realitat de les dinàmiques polítiques la que fa que els poguem “classificar”. Com que la democràcia es un règim que permet reconstruir-se constantment en la tensió constituent-constituit, per a mi son democràcies aquells règims en que aquesta tensió, es “productiva”. No ho són, aquelles en que aquesta dinàmica està “congelada” i hi ha una voluntat explícita de “congelament”.
Per exemple, per no avorrir i generar alguna ganyota, als Estats Units amb tots els defectes que volgueu, la democràcia “funciona” molt millor que en altres llocs. Oh sacrilegi! : Els filtres i les possibilitats de protesta son més possibles que en d’altres règims, i la dissidència no s’acaba en una execució extrajudicial. No ho dic en termes absoluts, doncs al no ser totalitari, no ho puc dir per TOTES les realitats concretes.
Entre gent mitjanament culte, quan en termes col.loquials es parla de democràcia, es coneix en “quins llocs i entre quina gent” n’hi ha més que d’altres. I això no desmereix cap principi crític, doncs això es la democràcia.
Siau i Retorn al Poble.