Enguany, la festa oficial del Regne d’Espanya, ha estat clarament la festa dels partidaris de perpetuar l’ocupació del nostre país. Celebracions protocolàries a banda, la capacitat de mobilització cívica dels grups espanyolistes amb la flamant Societat Civil Catalana al capdavant només ha pogut mig omplir la plaça de Catalunya de Barcelona. Aqueix fracàs és degut a la manca absoluta de propostes de qualsevol mena destinades a convèncer la ciutadania amb arguments a favor de la unitat de l’Estat espanyol, només reaccionen a la contra, és a dir, a la defensiva front a la sòlida capacitat d’argumentació de la causa independentista.
Els adeptes a l’integrisme espanyol menyspreen la realitat social, cultural i nacional sobre la qual exerceixen el seu domini i es guien per les ficcions que imposen per la força. Així, per exemple, fa unes setmanes el capitost provincial del PP tarragoní es va reunir amb el seu homòleg castellonenc per proclamar que el separatisme no dividirà els habitants d’ambdúes províncies. Van obviar, precisament, que les polítiques d’estat que duen a terme des de Madrid amb la seva col·laboració, consisteixen en negar la unitat de la llengua catalana (malgrat les reiterades sentències judicials que la reconeixen), complaure’s en el fet que l’eix mediterrani ferroviari passi per Madrid en comptes d’unir Barcelona i València, i acatar el pla de conca de l’Ebre que condemna el delta. La impostura sustitueix a la realitat, com s’esdevé a tots els totalitarismes.
El Regne d’Espanya està immers en una crisi multidimensional, no només econòmica i política, que no té perspectives de solució, ans al contrari tots els indicadors apunten a un agreujament sense que la classe dirigent que governa tingui ni la voluntat, ni la capacitat, de reformar les estructures sobre les quals es fonamenta el sistema de dominació establert des del franquisme ençà. El 4 d’aqueix mes, Ramon Cotarelo, un dels pocs intel·lectuals espanyols crítics amb l’ordre establert, publicava aqueix twitt sarcàstic: ‘España, cortijo de señoritos, gobernada por imbéciles, administrada por ladrones, bendecida por pederastas y cantada por lameculos’.
El conflicte Catalunya/Espanya es planteja, doncs, entre una nació emergent i un estat en declivi, que està disposat a tot per perpetuar-se i que no troba entre les elits catalanes cap polític capaç de fer de Pierre Trudeau abocant-se a emprar cada cop mesures més autoritàries per afirmar el règim d’ocupació que ha acabat sent l’actual infraautonomia.
Post Scriptum, 12 d’octubre del 2019.
Enguany la festa dels espanyols és encara més nítidament la celebració dels ocupants i dels botiflers que hi col·laboren fent una demostració de força a la vigília de la sentència contra els dirigents polítics i socials del procés independentista català. També els discursos i les actituds de guàrdia civils, militars i polítics espanyolistes són més agressius que fa uns anys, incapaços com són de restablir l’ordre estatal a Catalunya malgrat tots els mitjans al seu abast. Els dies a venir seran un xoc desigual d’una brutalitat sense precedents des del 1975 ençà, i marcaran l’inici d’una etapa similar a la que el nostre país va viure després del 6 d’octubre del 1934.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!