Les recomanacions dels directius del FMI i dels comissaris de la Unió Europea dirigides al govern espanyol, en el sentit que pregui les mesures que calguin per reduir fins a deu per cent els salaris, desmenteixen per si soles les insinuacions de recuperació econòmica difoses pels ministres de Madrid.
És més, diagnostiquen la gravetat de la situació
d’un estat realment en fallida abocat a adoptar unes mesures d’intervenció dràstiques que camuflen ben poc la inevitabilitat d’un
rescat no reconegut oficialment. El balanç, doncs, dels gairebé trenta anys transcorreguts des de la
incorporació de l’Estat espanyol a la CEE (avui Unió Europea) es un fracàs absolut més greu encara
que els de Grècia i Portugal. Les causes de la crisi econòmica i institucional que viu el Regne d’Espanya són endògenes, imputables a les elits polítiques i empresarials que han dissenyat una economia no competitiva, sustentada per un proteccionisme estatal arbitrari, que ha imposat la concentració de recursos a la megalòpolis madrilenya i la degradació de la productivitat de l’eix mediterrani, sotmès a un espoli de proporcions colonials.
La prioritat absoluta d’aqueixes elits és el manteniment de la
unitat de mercat espanyola en una època que hom hauria de primar la lliure circulació de mercaderies i inversions, cas que la prosperitat i el benestar fossin el seu objectiu preferent. Però no és així, el dogma de la unitat de l’estat ho condiciona tot, inclús l’economia que l’hauria de fer viable. La planificació de les infraestructures ferroviàries, viàries i aeroportuàries es basen en la radialitat madrilenya més que en la racionalitat orientada al foment de la productivitat.
Justament, aqueixes xarxes de comunicació són les que han estat finançades pels fons comunitaris i les que ara presenten uns sobrecostos injustificables degut en bona part a que presumptament han nodrit la corrupció generalitzada que tot just comença a entrellucar-se arran dels casos Gurtel, Barcenas i d’altres. La corrupció ha esdevingut estructural, com ho demostra el fet que malgrat les proporcions que d’allò que pot arribar a aflorar no s’han pres mesures ni preventives ni correctives -ni a nivell estatal, ni tampoc català- per tal de corregir aqueixa perversió de la vida econòmica i política que te uns efectes socials demolidors.
“Que se jodan” va etzibar la diputada del PP
Andrea Fabra en un debat sobre la situació econòmica dirigint-se als diputats socialistes que es planyien pels aturats. Aqueix reacció ignominiosa reflecteix la mentalitat tradicional de les elits dominats castellanes -i les castellanitzades-, despòtica i excloent envers les classes subalternes, mancada de sentit de cohesió social que patrimonialitza els centres de decisió fàctics. Aqueix actitud és la que explica la impunitat atorgada als responsables de les fallides bancàries, que com el
cas de Bankia, desvien cap al conjunt de la ciutadania els costos del malbaratament. El FROB ha donat per irrecuperables trenta-set mil milions d’euros d’ajuts a les entitats fallides sense exigir responsabilitats als saquejadors que les han gestionat. Fins i tot la fiscalia s’ha regirat contra el jutge que havia gosat empresonar un tal Blesa, pel cas Bankia.
El Regne d’Espanya és un sistema en crisi institucional i econòmica com ho demostra el fet que des de la monarquia mateixa al sistema judicial tots els organismes clau d’un estat modern que tenen per funció prevenir, controlar, i arbitrar les contravencions de la legalitat i la lliure competència han fallat estrepitosament. El Ministeri d’Hisenda, la Comissió Nacional del Mercat de Valors, el Tribunal de Defensa de la Competència, no han servit per copsar les dimensions de la crisi financera que esclata el 2007 ni per corregir-ne els efectes en curs.
Les mesures governamentals impulsades per Mariano Rajoy van una línia estratègica inversa a la que caldria adoptar per revitalitzar l’economia: laminar el marge competencial d’ajuntaments i autonomies per impulsar polítiques especifiques de creixement, deixant incòlume el mastodòntic aparell estatal incapaç d’altra banda de reabsorbir les activitats objecte de centralització. I sobretot, desballestar els serveis públics per tal d’afavorir la concentració empresarial en oligopolis en detriment de les petites i mitjanes empreses.
Aqueix trellat de dogmes ideològics i interessos de classe aboquen el sistema econòmic i polític espanyol a una progressiva degradació que el fa inviable a mig termini (mal que els hi pesi als editorialistes d’El País que afirmen el contrari en un acte de voluntarisme). Conscients d’aqueix perill les elits dominants tenen com a objectiu subsistir com a unitat estatal a qualsevol preu i, per tant, fer inviable un projecte nacional català.