Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

28 de juny de 2008
4 comentaris

Òmnium Cultural: “Junts per Catalunya”

Amb aquest lema Òmnium Cultural va celebrar un acte polític el proppassat dimecres al Teatre Nacional de Catalunya per demanar unitat d’acció als partits parlamentaris catalans davant una eventual sentència restrictiva del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya.

 

A l’acte hi van assistir dirigents d’ERC, CDC i ICV, s’hi van absentar els del PSC i UDC. Aquest fet per si mateix ja és tota una declaració d’intencions per part dels absents, però els que hi acudiren tampoc han apropat posicions en la línia d’atendre la petició dels convocants de l’encontre. Era un resultat previsible que només pot semblar frustrant als qui a aquestes alçades del periple estatutari encara creguin que sobre la base d’aquest text es pot construir un projecte de futur per Catalunya.

La trobada al TNC hauria tingut tot un altre sentit si hagués servit per iniciar una campanya de mobilització en favor del dret a decidir com a resposta al veredicte de l’Alt Tribunal espanyol. No té sentit continuar demanant unitat entre els que es limitaran a acatar la sentència (PSC, UDC i ICV) i els que haurien de propugnar una consulta popular que obri les portes a un conflicte polític amb l’ordre estatal. Per això mateix no té cap congruència que Joan Puigcercós, president d’ERC, demani la formació d’un govern d’unitat nacional com a resposta a la sentència. Per fer què ? Ben pensat un acte com el de dimecres l’hauria d’haver convocat l’Esquerra per donar un missatge renovat sobre aquesta qüestió en coherència amb les resolucions adoptades en el congrés del dia 14. De moment, res d’això,  seguidisme acrític respecte el PSC que ha acatat el pacte hispano-francés sobre la MAT com si fos una decisió pròpia del Govern català.

Sortosament enmig de l’atzucac un èxit, puntual però significatiu, assolit gràcies a la gestió d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona: la restitució a la seva ubicació original de les columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc.

Post Scriptum, 14 de setembre del 2021.

L’Òmnium dirigit per Jordi Cuixart és una entitat sense nord, refractària al patriotisme que la va fundar, que apel·la a la cabòries de les “lluites compartides“, que s’abraça als enemics de la causa nacional catalana que aparenta promoure (Iceta, Colau) i que participa de l’operació d’estat contra l’independentisme català que propugnen el PSOE i ERC. Els missatges divergents entre Òmnium i l’ANC d’aqueix 11 de Setembre així ho demostren, com encertadament analitza Ot Bou a Vilaweb: “Òmnium i Assemblea: una lluita compartida, però amb camins que s’allunyen. A la manifestació de la Diada, els discursos d’Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, i Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, van mostrar com creixen les diferències estratègiques entre totes dues entitats.”

Post Scriptum, 5 de març del 2022.

Joan Puig publicà aqueix article punyent a Larepublica.cat el proppassat 27 de febrer: “L’assemblea d’Òmnium com a exemple del món feliç que amaga les nostres mancances.

“Només un 12% dels socis de la principal entitat civil del país (21.000 de 190.000) ha votat a les eleccions telemàtiques i presencials, celebrades aquests dies com a prèvia a l’assemblea anual, per validar el successor de Jordi Cuixart a la presidència de l’entitat.

Segurament, el fet del nomenament “a dit” del seu successor, Xavier Antich, anunciat per Cuixart en els mitjans del Grup Godó, ha desil·lusionat a molts dels socis amb dret a vot. No calia fer-ho d’aquesta manera tan “monàrquica”, en una entitat que del republicanisme en fa bandera.

Tot aquest canvi de direcció, a més, s’ha fet sense cap mena d’autocrítica de la gestió dels darrers anys, tant en l’àmbit de la llengua com en l’àmbit del procés independentista. En el primer àmbit, la llengua, les dades són concloents: el català és en un camí de retrocés sense pal·liatius. I en el segon, la independència, l’entitat no ha sabut liderar l’esforç per aconseguir la unitat estratègica.

Malgrat aquest preocupant panorama, el recanvi s’ha fet dins d’un “món feliç” del catalanisme, que recorda velles èpoques autonòmiques, o potser no tan velles, amb una assemblea radiant i amb un vibrant final de festa, talment com si haguéssim guanyat la independència, mentre que la crua realitat és que seguim, quatre anys després de l’1-O, com a una autonomia cada cop més degradada en reconeixement i capacitat de gestió.

El país està desmobilitzat com mai i aquest 12% de votants n’és una mostra, com també ho és la poca gent que es reuneix a cada convocatòria, sigui a Girona, a la manifestació pels 21 represaliats, o en qualsevol altra. Tot plegat afavoreix el cofoisme instal·lat en les elits dirigents, que fan la viu-viu i callen malgrat que el seu poble continua vivint en una presó espanyola, que dia a dia té la voluntat d’anar-nos espanyolitzant fins a fer-nos desaparèixer. I això és molt palès en el tema de la llengua, amb la contínua desaparició del català en tots els àmbits i usos, essent la lluita contra aquesta assimilació cultural i lingüística la principal raó de ser d’Òmnium Cultural.

A pesar de la manca d’autocrítica que ha fet l’entitat del període sota la direcció d’en Jordi Cuixart, per a la història aquest mandat quedarà marcat pel greu error de renunciar a la llengua catalana en el judici de la ignomínia. Si en Jordi Cuixart ho hagués comandat, segurament la resta de presos polítics li hauria seguit l’exemple i avui aquell judici seria un judici mort. Com va dir en aquells moments un exjutge de l’Audiència Nacional, Espanya no estava preparada per suportar una insubmissió a la llengua espanyola.

Hi ha altres qüestions molt preocupants ara mateix. Com és que Òmnium calla davant la voluntat del Govern d’organitzar uns Jocs Olímpics espanyols als Pirineus, del bracet amb els responsables del 155, que ben segur no hi respectarien la nostra llengua? Com és que Òmnium calla davant el fracàs de les trobades del “Grup dels 6” (Junts, ERC, CUP, CxR, ANC i el mateix Òmnium) per acordar un full de ruta estratègic de l’independentisme?

Espero que el nou president accepti aquestes crítiques i que la gent nova que s’ha incorporat a la junta, com la periodista Mònica Terribas o l’ex diputat de la CUP David Fernàndez, surtin de la seva actual posició de comoditat i liderin una entitat forta que faci possible una estratègia conjunta i guanyadora. Les entitats civils han de ser capdavanteres en aquest acord, ja que els partits polítics no ho faran. Cal que Òmnium, l’Assemblea i el Consell per la República, són tres dels sis i que, molt possiblement, ostenten una major representativitat directa que no pas els partits, liderin un gran acord independentista per fixar un full de ruta que doni resposta a la ja fracassada taula de negociació.

Postdata.- La guerra imposada per Putin ocupant Ucraïna ha tornat a mostrar el desconcert existent en el món polític independentista. Refugiar-se en eslògans simplistes com el “No a la Guerra” ja no serveix, que aquí el que hi ha és una part que ha decidit atacar l’altra amb la força de les armes i, en moments com aquests, la neutralitat i el bonisme no fa sinó fer-nos còmplices del genocidi.

Us imagineu que l’1-O hagués tirat endavant en totes les seves conseqüències, que l’exèrcit espanyol hagués intervingut a foc contra la voluntat democràtica dels catalans i que la resposta internacional hagués estat aixecar pancartes amb el “No a la Guerra”? Els catalans hauríem entès la neutralitat internacional com a còmplice dels atacants. Un règim que imposa, sigui l’espanyol o el rus, sigui enviant policies a colpejar manifestants o entrant amb tancs i míssils, té la mateixa intenció: acabar amb la sobirania de l’ocupat i instal·lar-hi un govern titella que li pregunti en tot moment què ha de fer. I és contra d’això que milions de catalans, l’1-O, van decidir votar a favor de la independència i van guanyar”.

  1. Això sí que és una notícia. I què esperem, doncs, a propugnar la consulta que ha d’obrir les portes al conflcite polític?

    Veig que confies en CDC per a això. Optimista, deus pensar que “de més verdes en maduren”. No sé com ho comptes però si ho hem de fer contra la gent del PSC i d’ICV,  el conflicte que planteges tindrà un resultat desastrós del qual no ens rescabalarem mai més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!