Avui Joan Saura ha estat de visita al “Senado”, a Madrid, evidentment i ha fet unes declaracions apel·lant al govern Zapatero a respectar l’esperit de l’Estatut en el cas que el Tribunal Constitucional en tombi la lletra.
No cal ser un expert jurista per saber que en la tradició jurisprudencial espanyola la interpretació literal, i sovint dogmàtica, de les lleis és la que preval. No és així en el món anlosaxó on la costum i la lleialtat institucional tenen veritable sentit en el món jurídic i polític britànic, però Joan Saura fa veure que encara no se’n ha adonat. Tampoc cal ser un historiador de prestigi per saber que els pactes entre el poder espanyol i qualsevol altre contractant, i no diguem si es tracta d’un adversari, són paper mullat des de l’òptica castellanocèntrica. I d’això Joan Saura també fa el posat de no saber-ne res.
A aquestes alçades de la pel·lícula de l’Estatut, amb un any garirebé de retard en el seu compliment pel que fa als aspectes financers, i després d’haver protagonitzat ell mateix una escena del sofà -frustrada- en un hotel de Sitges amb la vicepresidenta De la Vega, que el tercer home del Govern de la Generalitat es despatxi amb unes declaracions tan contundents com aquestes il·lustra fins a quin punt s’ha devaluat la classe dirigent catalana en aquesta etapa històrica. Les seves paraules no són gaire diferents de les que pronuncien habitualment Montilla, Carod o Mas, els altres protagonistes del naixement i desenvolupament del segon estatut català en plena restauració -per segon cop també- borbònica. Apel·lar al fantasmagòric esperit d’un estatut nascut de la claudicació (respecte del projecte del 30 de setembre del 2005, l’aprovat pel Parlament de Catalunya), per mirar de salvar les restes del naufragi és una impostura que desmereix el càrrec institucional que ocupa.
Aquests polítics que han lligat la seva sort a la de l’Estatut del 2006 són incapaços de cap mena d’autocrítica I d’assumir la seva part de responsabilitat en aquest frau històric al poble de Catalunya. I menys encara de donar pas a una nova fase de regeneració nacional que són incapaços ni d’imaginar. Per això, el dissabte 27 els independentistes ens concentrarem davant el Parlament de Catalunya, per exigir responsabilitats als gestors de la dependència, i per denúnciar que cap diputat ha alçat la seva veu denunciant el vergonyant acord de la Mesa rebutjant tramitar la iniciativa popular a favor del dret d’autodeterminació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest personatge ja és una caricatura de si mateix, i representa una de les cares més grotesques de la política colonial (catalana).