Reagrupament Independentista ha convocat aquest matí de Nadal a retre homenatge al President Francesc Macià en el setanta-sisè aniversari del seu traspàs, i també a la memòria dels germans Badia (la seva tomba és a poca distància de la de “l’avi”)
assassinats per pistolers anarquistes l’abril del 1936.
Enllaçar ambdós homenatges és una manera de recordar el veritable significat polític de la trajectòria de lluita per la causa de la llibertat de Catalunya d’aquests patriotes, forjats en una formació de nom ben explícit: Estat Català. Com cada any en arribar el 25 de desembre,
la figura de Francesc Macià és evocada com a pròpia pels qui actualment ocupen el seu lloc al front de la Generalitat i d’Esquerra Republicana, quan diàriament demostren que les seves actituds i objectius ben poca cosa tenen a veure amb el tremp que va moure a Macià per proclamar l’Estat Català des de la plaça de Sant Jaume el 14 d’abril del 1931.
Per commemorar el setanta-cinquè aniversari de la seva mort i el cent-cinquanta del seu naixement, l’any passat el Govern de la Generalitat va anunciar que enguany seria conegut com
l’any Macià. Si hom consulta la pàgina del Centre d’Història Contemporània de la Generalitat només hi figuren els noms dels integrants de la comissió encarregada de preparar les activitats, que malgrat la meritòria tasca del seu director -Josep Maria Roig i Rosich- s’ha limitat a un cicle de conferències sobre “Els processos de sobirania al llarg del segle XX”, que ha tingut ben poc ressò.
Benvolgut Jaume,
Crec que no és just col·locar al mateix sac al President Macià, un home sobre el qual és pràcticament impossible trobar una taca en el seu historial, i els germans Badia. He llegit el teu post sobre les polèmiques històriques d’ambdós germans, i tot i que els fets coincideixen, la seva actitud respecte als anarquistes durant l’època “expropiadora” (la insubmissió a l’especulació immobiliària o l’acció directa d’incautació d’aliments crec que tenien justificació en l’època) no crec que pugui ser considerada precisament exemplar.
Et transcric un fragment del llibre del meu col·lega gal·lès Chris Ealham, un dels millors coneixedors de l’anarquisme barceloní dels trenta de “La lucha por Barcelona. Clase cultura y conflicto, Bcn, 1898-1937”, Alianza, Madrid, 2005, pp. 235-236
“La eliminación del “cándr del bandolerismo” desempeñó un papel fundamental en la evolución de la nueva policía autonómica. El jefe de policía Badia, conocido por sus admiradores como “Capità Collons”, tomó parte activa en la represión de los expropiadores, uniéndose frecuentemente a la primera línea de los tiroteos y recibiendo varias heridas de bala en el proceso. Según un faísta barcelonés con contactos en círculos catalanistas, Badia planeaba establecer una unidad especial de policía dedicada al asesinato extrajudicial de anarquistas, iniciativa bloqueada por la intervención personal de Companys que temía una vuelta al pistolerismo de principios de la década de 1920. Pese a todo, Badia lograría incrementar la ferocidad de la guerra contra los expropiadores y los grupostas, implementando una de las extrategias de control urbano más brutales en la historia ibérica. El maltrato brutal a que eran sometidos los presuntos grupistas en la Comissaria d’Ordre Públic fue confirmado en numerosas ocasiones por médicos independientes, y, según aquellos anarquistas y comunistas que habían caído en manos de las fuerzas de seguridad durante la monarquía y la República, la policía autonómica de Cataluña era sin duda la más cruel de todas las fuerzas. En un caso muy sonado, tras un tiroteo entre la policía y una banda armada en las afueras de la ciudad, Badia dejó a varios “murcianos” heridos sin asistencia médica , y sólo aceptó llamar a una ambulancia tras una discusión acalorada con el jefe de la Guardia Civil”…. Segueix amb alguns casos concrets. Si t’interessa, et faig arribar algunes planes escanejades.
Com a historiador, és evident que cal posar distància i escepticisme respecte testimonis. Tanmateix, el que és clar (i això és el que he fet en el meu darrer llibre a punt d’aparèixer) que no és possible explicar la violència desfermada el juliol del 36 sense comprendre què succeeix pocs anys abans. I no crec en històries de bons i dolents, sinó de la terrible lògica acció-repressió-contrarepressió.
El cas de Macià és ben diferent. Mantenia una excel·lent relació amb els anarquistes. I a tall d’exemple, en l’exili parisenc, l'”avi”, va oferir la cartera de guerra a Garcia Oliver del futur estat català (si hem de fer cas a les seves memòries, encara que aquesta confessió del reusenc és versemblant).
Respecte a la teva rèplica a Víctor Alba, és evident que el seu posicionament ideològic no és neutre. Tanmateix, fou un testimoni de primera mà. I encara que ell no hagués presenciat directament un esdeveniment, manifestava una creença compartida per un bon gruix de població obrera.
En fi, tenim una història complicada. I només evitarem els errors del futur, si actuem amb major generositat que els avantpassats.
Cordialment,
Xavier