Avui, amb aquest mateix títol però en espanyol, el president de la Generalitat José Montilla ha publicat un article al diari El País on respon a Felipe González que proposava postposar el nou sistema de finançament autonòmic fins que l’Estat recuperi capacitat inversora.
El president català omet les causes que han portat a l’asfíxia econòmica que pateix Catalunya, (hauria de llegir un llibre de Ramon Trias Fargas sobre aquesta qüestió escrit fa vint anys), i que no són altres que la deliberada estratègia estatal d’afeblir-nos com a poble. La dominació política i la dependència econòmica que l’ordre estatal imposa sobre el conjunt de la comunitat nacional catalana són estructurals, mani el PP o mani el PSOE. José Montilla no pot fer una anàlisi en profunditat de la situació socioeconòmica catalana perquè el seu partit, el PSC, n’és també corresponsable. Certament, com constata en el seu article, Catalunya va camí de perdre la capacitat competitiva i la cohesió social interna i ha d’apel·lar a l’ajuda estatal per obtenir els recursos necessàris per atendre les prioritats del nostre poble. Però Montilla reclama una resposta política al govern de l’Estat des d’una posició de subordinació no de lideratge nacional català: fa renúncia expressa al concert econòmic per a Catalunya (una fórmula per naturalesa insolidària segons ell) i demana arguments per combatre la viabilitat de la independència de Catalunya. Tanca el seu argumentari proposant una Espanya democràtica, federal i plural com a solució per a les aspiracions dels pobles la formen. Un brindis al sol.
A la portantveu d’ERC, Marina Llansana, li ha faltat temps per aplaudir la contundència del president Montilla, sense parar compte en el contingut de les seves posicions (rebuig frontal al concert econòmic), i sense avançar quina és l’alternativa de l’Esquerra en aquesta matèria. L’actual direcció republicana té el PSC com a partit de referència fins al punt d’interioritzar com a pròpies les declaracions de Montilla o Castells quan contradiuen puntualment la línia del PSOE. Fan abstracció del fet que entre el PSC i el PSOE no hi haurà mai una divergència estratègica i que els socialistes catalans no seran copartíceps d’un procés d’autodeterminació com el que teòricament hauria d’impulsar ERC. El factor Montilla s’ha revelat com una excepció dins el PSC, on predominen les postures de Celestino Corbacho o Carme Chacon, plenament addictes a l’ordre que impera a Ferraz. Però Montilla no anirà més enllà dels termes amb els que sincerament creu defensar Catalunya i que exposa en el seu article. Ell personalment no serà un obstacle si s’articula una majoria política favorable al dret a decidir del nostre poble. Aquesta serà la responsabilitat de la nova direcció d’ERC que sortirà del congrés.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El gran Ramon Trias Fargas ja ho va detectar quan quasi no hi havia dades. Anar sumant amb indiferència del color polític. Hi afegesc, que a València hi ha molts blavers, però el Principat està infestat. I a Esquerra a cabassos !
Allò de la Maria Aurelia Capmany: L’art de mirar-se el melic a Catalunya.
Ara no t’ho perdes i és més greu: El MOLT
Els espanyols ho tenien i ho tenen clar abans i després de la transició i van per feina a la carrera, sense parar i marica l’ultim amb les idees molt clares de primer hora.
Quan a Catalunya es donen compter serà massa tard i els catalans del futur tindràn enveja del que li va passar a Lluís Companys, Pasqual Maragall o el mateix Josep Piqué tanmateix per voler fiar-se dels espanyols.