El triomf de la selecció espanyola de futbol sobre l’equip dels “azzurri” ahir al vespre ha desfermat una onada, llargament continguda, d’orgull nacional espanyol.
Un triomf esportiu que és també una demostració de força, de capacitat de mobilització de masses, també en terres catalanes, com ja s’ha vist en les celebracions del campionat de lliga conquerit pel Real Madrid. Els partits nacionalistes espanyols -PP, UPD, Ciudadanos- s’han afanyat a treure pit i refregar per la cara de bascos, catalans i gallecs, aquesta victòria. El PSOE participa també d’aquesta exaltació que referma, segons la seva lògica, la determinació d’impedir el reconeixement internacional de les seleccions esportives “autonòmiques”. I més quan una colla de jugadors són catalans que contribueixen decisivament a la glòria d’Espanya (especialment Cesc Fàbregas).
L’espanyolitat pateix un secular sentiment d’inferioritat davant altres identitats nacionals europees realment potents i malgrat el “milagro español”, i l’admissió del Regne d’Espanya al club comunitari, el seu pes i prestigi a nivell continental és feble. Una victòria esportiva referma “España” (el seu estat, el seus símbols, el seu toro) front les aspiracions de les nacions perifèriques que es resisteixen a l’assimilació definitiva i, també, front a aquesta Europa displicent.
Els que propugnem una catalanitat renovada i integradora hem de saber discernir el sentiment d’alegria espontània per aquesta victòria d’aquells conciutadans que la consideren seva, d’aquells que fonamentalment expressen una actitud agressiva i de dominació envers el poble català. A Catalunya no hi ha un conflicte polític amb l’orde estatal perquè no hi ha cap projecte d’autodeterminació plantejat de forma creïble i viable. Si en un futur hi és, una de les dades a analitzar abans de plantejar-ho és el potencial de mobilització i les formes d’expressió del nacionalisme espanyol, una mostra del qual l’hem tinguda ahir, i encara pot quedar petita amb la que ens espera si l’equip de Luís Aragonés guanya l’Eurocopa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els d’esquerra no teniu vergonya, aquells a qui heu donat el poder absolut, segur que ahir miraven la selección, l’animàven, i cridaven tots els seus gols.
Sou una mica hipòcrites, critiqueu els espanyols, però els hi doneu el poder absolut via PSOE. No teniu cap mena de credibilitat, heu convertit Catalunya en una regió espanyola socialista qualsevol.
L’edat ens dóna la perspectiva necessària. Jo tenia 24 anys quan van començar TV3 i Catalunya Ràdio. He seguit, per tant, les fluctuacions de les autodenominades televisió i ràdio “nacionals” de Catalunya. En època de CIU ja es donava molta informació sobre les seleccions espanyoles, sobre esportistes espanyols, sobre polítics, actors i actrius… L’enfoc hispanocentrista ve de llavors ençà. Ara sembla que el món convergent té amnèsia i no recorda que els Jocs Olímpics -amb detencions i tortures prèvies a independentistes- va ser el més gran exemple de propaganda espanyolista, amb el suport dels mons convergent (amb l’expresident Pujol al capdavant) i socialista (amb l’altre expresident, Maragall). Com tots els mitjans privats (controlats pels grups Godó, Prisa, Z…), amb poques i honroses excepcions, el mitjans públics “nostres” han fet el joc a l’establishment i han denostat tot allò que feia flaire de sobiranisme o independentisme (Crida, MDT i epígons).
L’altra batalla ha estat la llengua d’ús. El catanyol, que sovint s’utilitza en molts programes, és anterior a l’entrada dels socialistes. La gent del Barco fantasma va fer molta feina bruta (al DdB, a l’AVUI, a TV3). Un exemple només: en Buenafuente i companyia, ja sortien a l’època Pujol i el seu delfí, Mas. Seguint la línia crítica: mirem-nos amb ulls crítics el Polònia. Té també un alt grau de continguts hispanocèntrics. Ens hi conformem comencem a ser-ne crítics?
Ara bé, penso que insultant a uns o altres, i menys des de la utilització de pseudònims, no hi guanyem res. Com podem avançar? Penso que no ens podem quedar amb les nostres queixes i hem de començar a moure sensibilitats. Ens calen plataformes sobiranes que expressin els nostres punts de vista:
-Mentre no puguin competir les nostres seleccions, no volem informacions sobre les seleccions espanyoles ni sobre els esportistes nascuts a Catalunya que hi competeixin. Per tant, hem de començar a dir als grans professionals de la ràdio i la televisió que es mullin. (A vosaltres, no ho sé. A mi se’m regira l’estómac sentint de bon matí la RM i l’AB parlant de la selecció del veïns…).
-No hem d’acceptar que les nostres televisions i ràdios públiques ens parlin en primer lloc del Zapatero, del PP, de què ha passat en qualsevol punt de la Península que no siguin els Països Catalans.
-Hem d’exigir professionals dels mitjans de comunicació públics amb consciència nacional catalana.
Si comencem a treballar, modestament, per aquí, potser farem alguna cosa.
No criticaré Esquerra -el meu partit- perquè aquest no és el lloc i tinc massa motius per fer-ho.
Yo quiero la independencia de Cataluña ya: quiero que todos los nazionalistas catalanes os vayais a l’Alguer, a Organyá o a la mierda, eso es cosa vuestra. Vosotros os vais y nosotros nos quedamos con España.
Compartir patria con seres que tienen fósil por cerebro es una lata.
Somos el grano de pus que os ha salido en el culo: estamos aquí para quedarnos, ¡je, je!
o serà Guerrer de l’Antifaç ? Mira, nano : tu has de ser masoca, amb eixes idees fatxes i llegir aquest bloc !!! Entra a l’ABC o El Mundo, pardalet !!!
Renyer, perquè no consideres al PSOE un partit nacionalista espanyol?
(Crec jo que qualsevol partit que no reconegui el dret d’autodeterminació és nacionalista per definició, no?)
Mentre el nacionalisme del PSOE és “progressista” i il·lustrat, i per tant molt més efectiu, el del PP i C’s és un nacionalisme agressiu, reaccionari i sovint xenòfob.
No m’agrada repetir-me, però si els independentistes catalans no entenem i assumim plenament que tan contrari és a la creació d’un Estat Català el PSOE com el PP, no ens en sortirem. És més, mentre l’actitud agressiva del PP és una fàbrica constant d’independentistes, el tarannà “conciliador” i ·dialogant” del PSOE és una arma de destrucció massiva contra les nostres aspiracions de llibertat com a poble. Ens cal desenmascarar-los i deixar en evidència que el seu tarannà no és res més que xerrameca.
Finalment s’ha complert el pronòstic que ha fet a la selecció espanyola campiona d’Europa, amb un equip farcit de jugadors catalans, i amb el recolzament del president de la Generalitat. És un dia trist pels catalans nacionals perquè aquest triomf s’afegeix a l’ofensiva contra la llengua catalana i tenim la sensació que no hi ha ningú que ens defensi, sinó que sembla que els nostres dirigents col·laboren amb l’espanyolitat més que amb la catalanitat. La tristor és un sentiment legítim i és convenient expressar-lo per no caure en l’ autoengany, però no ens podem permetre el pessimisme. El costat positiu d’aquests esdeveniments és que són una oportunitat per desfer falsetats interessades sobre la nostra realitat social i nacional: l’espanyolisme amb mentalitat d’ocupant es farà més arrogant cada dia, atiat des del poder i amb la impunitat garantida. L’independentisme s’ha de reformular, adoptar un discurs combatiu, deixar de confiar en els que prometen que des del govern s’avança i dilueixen conscientment l’esperit de reistència des del menyspreu cap a les actituds “immadures”. Estem pitjor del que ens pensàvem i tot serà més dur i difícil a partir d’ara, però aquest poble encara té prou energies per refer-se. No acabaran amb nosaltres.