Som un país ocupat, però no vençut. La nostra presència ací i la nostra determinació per assolir la sobirania valenciana, ho demostra. Occupants i col·laboradors s’afanyen perquè desistim de la nostra determinació. Ens emboliquen en les seues espúries regles de joc i ens volen amargar que la seua i única base jurídica per a la nostra condició de colònia espanyola és “el just derecho de conquista” i la prolongació, en el temps, del seu Estat d’excepció. Al País Valencià, ni Estat de dret, ni democràcia, encara que de manera encoberta: ocupació, domini i Estat d’excepció és el que tenim els valencians des de 1707. Com podem guanyar ?. Com podem alliberar-nos ? Com podrem mobilitzar els valencians per assolir el nostre lloc al món, per assolir la Sobirania Valenciana ?
1. Amb dirigents sobiranistes amb determinació per l’alliberament i disposats a fer front a la legalitat dels ocupants. Amb dirigents que es desempalleguen de la mentalitat d’esclaus i transmeten al poble vlencià l’orgull de ser homes i dones lliures en un País Valencià lliure i sobirà. Amb dirigents que plantegen amb nitidesa l’objectiu alliberador l’objectiu alliberador i assenyalen sense por els dominadors, els ocupants i els col·laboradors a vèncer.
2. Oferint a tot resident d’Oriola a Vinaròs -siga el que siga el color de la seua pell, la parla dels seus pares o la seua condició jurídica- un projecte de societat, comunitari i republicà, que li compene lluitar per ell i aplicar-lo en aquest territori de la Mediterrània Occidental que va del Sènia al Segura. Els residents d’Oriola a Vinaròs, només esdevindrem ciutadans valencians, si som reconeguts internacionlment, si assolim l’Estat Valencià, la República Valenciana.
3. Anant a la conquesta democràtica de les actuals institucions colonial: el parlament colonial valencià i els ajuntaments colonials. I en guanyar-los, proclamar unilateralment l’acabament de l’Estat d’excepció i la proclamació de l’Estat Valencià, de la República Valenciana, creant un conflicte polític en Europa pel nostre reconeixement com Estat lliure europeu i per la repressió que patiran els representants sobiranistes conseqüents que ‘enfronten a la legalitat dels ocupants.
4. Coordinar-nos amb els moviments d’alliberament i republicans del terminal Imperi del Regne d’Espanya.
Aquest és el full de ruta que els sobiranistes valencians republicans plantegem per organitzar el poble valencià per assolir l’alliberament i la independència del País Valencià.
Post Scriptum, 11 de gener del 2018.
Avui ha estat publica al portal valencià Anna Notícies la “Crida per a tornar a coordinar el moviment republicà valencià:
“Dotze persones vinculades al moviment republicà valencià, de distintes sensibilitats polítiques i de distintes comarques valencianes, han fet una crida a títol personal (en arxius adjunts en valencià i en castellà) a les organitzacions i col·lectius republicans valencians, així com als activistes del moviment republicà al País Valencià, per a tornar a posar de nou en marxa la Coordinadora del País Valencià per la República (CPVR) que entre l’any 2006 (coincidint amb el 75 aniversari de la II República) i el 2010, va organitzar sis manifestacions ‘Per la República’ (València, maig 2006; Alacant, abril 2007; València, abril 2008; Castelló de la Plana, maig 2009; Oriola, maig 2010); tres trens republicans (de Castelló a Alacant, abril 2007; d’Oriola a Castelló, abril 2009; de Castelló a Oriola, maig del 2010) i la Primera Convenció per la República al País Valencià el 4 de març del 2007 al Complex Municipal de la Petxina a València, amb trenta-nou entitats republicanes valencianes que varen aprovar un Manifest i una Declaració, on es reconeixien al si del moviment republicà valencià les dos propostes republicanes existents al si de la Coordinadora: l’estatal i la valenciana. La primera reunió per a tornar a posar en marxa la CPVR, ha estat convocada per al dissabte 20 de gener del 2018, a les 11:00; a la Biblioteca de la Societat Coral Micalet, carrer Guillem de Castro, 73, València.
Els convocants en la seua crida han manifestat:
“Ara a finals del 2017, l’espuri règim monàrquic del 78 ha entrat en una profunda crisi pel trencament del consens per part dels sectors catalans que amb altres varen pactar la Constitució de 1978 i que molts a partir d’ara i pels esdeveniments que estan succeint a Catalunya, ja l’estan denunciant obertament. Pensem que els republicans valencians hem de tornar a coordinar-nos, ara ja no per celebrar un aniversari, sinó per encetar un moviment polític –un procés constituent– per guanyar els parlaments, tan el valencià com l’estatal, per a la República.”
Post Scriptum, 12 de setembre del 2018.
República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu ha fet públic el proppassat 9 mitjançant ANNA Notícies un comunicat donant suport al Decret italià per la dignitat, a les valoracions positives d’Anguita, Monereo i Illueca i a l’aparició del moviment alemany d’esquerres Aufstehen:
República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu es posiciona a favor de les declaracions d’Anguita, Monereo i Illueca en suport a l’aprovació a la República Italiana del decret sobre Disposicions urgents per a la dignitat dels treballadors i les empreses del 12 de juliol de 2018, amb ampliacions de la Llei del 9 d’agost de 2018, (GU n.161 del 13-07-2018 i G.U. n. 186 del 11/08/2018,), pel qual el govern italià tenint en compte els articles 77 i 87 de la Constitució italiana ha considerat la necessitat i urgència per aprovar un decret-llei per activar mesures immediates per protegir la dignitat dels treballadors i empreses, introduint disposicions per combatre els fenòmens de creixent precarietat en el lloc de treball, a través d’intervencions que tenen com a finalitat:
– limitar l’ús de contractes laborals de durada determinada, afavorint els contractes fixos.
– salvaguardar els nivells d’ocupació i contrarestar la reubicació (deslocalització) d’empreses que han rebut ajuda estatal per establir, ampliar i donar suport a les seves activitats econòmiques a Itàlia;
– per contrarestar el greu fenomen de la ludopatia, prohibint la publicitat de jocs o apostes amb premis en efectiu;
– introduir mesures en l’àmbit de la simplificació tributària.
Davant d’aquesta llei els polítics d’esquerres, els andalusos Julio Anguita i Manuel Monereo i el valencià Héctor Illueca, s’han posicionat en un article amb el títol ¿Fascismo en Italia? Decreto Dignidad amb una valoració positiva fins al punt de dir: “el Decreto Dignidad constituye un punto de inflexión en las políticas sociales aplicadas en Italia desde la irrupción del neoliberalismo” i més avant: “la importancia del Decreto Dignidad no puede ser ignorada. El gobierno italiano parece ser el único que ha tomado nota de la importante Resolución del Parlamento Europeo aprobada el pasado 31 de mayo sobre la lucha contra la precariedad laboral, en la que se insta a los Estados miembros a erradicar el empleo precario y a promover el trabajo de calidad, seguro y bien remunerado. Es posible que las medidas laborales del Decreto sean insuficientes, pero rompen con el pasado reciente y transitan un nuevo camino. Las medidas contra las deslocalizaciones apuntan a las empresas que en mayor medida han explotado y precarizado el trabajo. La lucha contra la ludopatía implica la defensa efectiva de los más pobres y excluidos, de las personas que sufren la crisis y lo han perdido todo. Guste o no guste, el Decreto Dignidad constituye un notable esfuerzo por defender al pueblo italiano contra los señores de las finanzas y de las deslocalizaciones. En política hay que debatir sobre datos y hechos. Juzgar las intenciones es propio de inquisidores y pobres mentes que carecen de argumentos racionales. ¿Fascismo en Italia? Decreto Dignidad.”
RV/PVE també saluda positivament la presentació dimarts passat a Berlin de la iniciativa Aufstehen (En peu) a càrrec de la copresidenta del grup parlamentari de Die Linke, Sahra Wagenknecht, així com de l’alcaldessa de Flensburg, Simone Lange, del SPD, junt al exministre d’Exteriors dels Verds (Die Grüne), Ludger Volmer. Entenem que és la primera concreció organitzativa d’una reflexió que travessa a no pocs partits de l’esquerra que veu impassible com la ultradreta creix. Coincidim amb Wagenknecht, que porta molts anys defenem contra la majoria del seu partit, que l’esquerra ha d’oposar-se al laxisme del govern alemany en matèria d’immigració i per una senzilla raó, afegim nosaltres, perquè aquesta política és un parany del neoliberalisme depredador que aprofitant-se de la globalització obté grans beneficis a costa d’una mà d’obra global posada al seu abast a uns nivells ja d’esclavitud i aquesta política, malauradament ha comptat i encara compta, amb la ingenuïtat d’una esquerra que amb un discurs multicultural ho fa possible.
Post Scriptum, 9 d’octubre del 2018.
Trobo encertat al moment polític actual el comunicat que davant el 9 d’Octubre d’enguany ha emès República Valeciana/Partit Valencianiste Europeu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Curios de veure aixo avui, quan ahir escrivia el text que poso a continuacio. Precisament questiono el futur del Paisos Catalans, i em pregunto si no podria ser un futur diferent del que sempre ens hem imaginat. Ara tot pren molta importancia, perque amb els referendums d’independencia, cal tenir tot aixo ben clar. Us deixo el text que escrivia ahir. M’agradaria molt saber què en penseu:
PROPOSTA PER ALS PAÏSOS CATALANS
Catalunya o Països Catalans?
Nació catalana? Suposo que al darrera de totes aquestes propostes per a
la pregunta per la independència hi deu haver la qüestió dels Països
Catalans. Jo crec que El País Valencià i les Illes son part de la
nostra nació i per tant, voldria que també fossin independents al igual
que la Catalunya Nord i la Franja. Però quan veig el mapa sobre la
independència del nostre país i hi veig el País Valencià, les Illes, la
Catalunya Nord i la Franja em pregunto si fem bé. Exposo tot seguit
el per què d’aquest DUBTE:
Arribat el moment del referèndum els
observadors internacionals diran : Quin territori volen vostès que
sigui independent? A què es refereixen quan diuen « Nació Catalana »?
Si la resposta inclou tots els Països Catalans, que passaria si
aleshores des del País Valencià, per exemple, es digués : No, nosaltres
no la volem la independència. Des de Catalunya tindríem algun poder per
dir-los que han de votar? Seria lògic de fer això encara que les veus
allà fossin contràries? I que passaria si al final, encara que
acabessin acceptant de votar el resultat fos un no clar, i que alhora
evités un si en el conjunt dels Països Catalans? Hi haurà qui digui que
això està per veure, però el que ja està clar ara és que la situació al
País Valencià és ben diferent de la situació al Principat, i les
hipòtesis que acabo d’exposar son ben factibles. Qui pensi que al País
Valencià sortiria avui un si a la independència dels Països Catalans és
que no toca de peus a terra. I jo soc dels optimistes que creuen que al
Principat de Catalunya el resultat serà un si clar (tampoc exagerat,
però clar) i ja sabeu que la majoria pensa que la cosa aniria justa).
No és qüestió de ser més o menys patriota, és qüestió de realitats i
d’estratègia (L’explico a la fi del meu text). A les Illes, la Franja i
la Catalunya Nord, el problema és similar, si bé amb alguns matisos.
Trobo
bé que intentem explicar a la comunitat internacional que el nostre
país no és només Catalunya sinó els Països Catalans, que compartim una
mateixa llengua, cultura i història. Però trobo que després d’estendre
la ma a la resta de Països Catalans i observar la seva resposta
majoritàriament en contra, també s’hauria de tenir la maduresa de
reconèixer que la historia i les circumstancies que hem patit han
canviat el nostre país i que avui en dia el Principat és la única part
de la nostra nació que està en condicions de ser independent, i els hi
hauríem d’explicar també que ara per ara la independència la plantegem
al Principat de Catalunya. Vull remarcar la frase que vinc d’escriure «
part de la nostra nació », perquè és això el que em fa pensar que
l’estratègia dels Països Catalans és equivocada. Si ara intentem que
els Països Catalans siguin independents, i després que el País
València, les Illes, etc. ens diguin que ells no volen, acabem
llençant el referèndum vinculant només al Principat, estaríem dient que
hi ha una part de la nació que no ho vol però la resta si que volem ser
independents, i per tan,t al final votem només la part que si que volem
ser independents. Doncs per què no ho diem ara ja, que tot i haver-hi
els Països Catalans, és a Catalunya que volem ara la independència i on
volem el referèndum. Ho hem de fer des d’ara així, i no esperar a
corregir un cop veiem que el tema trontolla! Perquè el perill és el fet
que ens podrien dir que també hi ha una part dins el Principat que no
ho vol (la corona de Barcelona i ves a saber si la mateixa capital
catalana i tot!). Hauria de ser independent la resta del Principat
sense que la capital catalana hi fos? Naturalment que no! Hi ha qui pot
dir que tampoc ho pot ser sense la resta dels Països Catalans però a mi
em sembla que és diferent . Ho explico alhora que deixo també la meva
PROPOSTA :
Ja en la formació dels Països Catalans,
l’organització territorial va fer-se en regnes que s’organitzaven en
una mena d’Estat confederal de l’Edat Mitja. Tot un prodigi per
l’època! Aixi doncs, tot i tenir la mateixa llengua i cultura, ja en
aquella època es va apostar per aquesta divisió territorial. Crec que
avui hem de tornar a proposar una altra cosa nova com vam fer a l’Edat
Mitja. Crec que la millor manera de tornar a tenir uns Països Catalans
independents és que cadascun d’aquests antics reialmes s’independitzi
cadascú per la seva banda. Quan vulguin i com vulguin. No som ningú al
Principat per dir com ha de ser el País Valencià, ni un “no” del País
Valencià a la independència dels Països Catalans ha de condicionar la
independència del Principat. Si Catalunya pot ser independent ara
doncs millor : una part de la Nació catalana que és independent. Si les
Illes es volen independitzar tot seguit, doncs perfecte. Si el País
Valencià triga 40 anys a fer-ho, doncs diria que val més tard que mai.
I així tota la Nació catalana. Però aquell dia, qui diu que el País
Valencià voldria ser part dels Països Catalans? Les Illes Balears
voldrien ser governades des del Principat? Potser parlaríem que el
millor seria un Estat confederal per evitar aquests problemes… però i
si el model confederal només el volguessin al Principat i els
valencians no el volguessin? I si els valencians volguessin continuar
sent independents un cop aconseguida l’independència d’Espanya? Doncs
jo no hi veig el problema! Al igual que a l’Edat Mitjana es va optar
per un model gens centralista i gens absolutista per a garantir
l’equilibri dels diversos regnes catalans, si podem trobar un model que
permeti l’existència d’uns Països Catalans independents, millor que
millor. Ja he exposat una mica perquè crec que el model actual de
Països Catalans està abocat al fracas. La meva proposta és la d’uns
Països Catalans independents i separats els uns dels altres (com deia
abans, que cadascú sigui independent quan vulgui, quan estigui
preparat, sense condicionar a la resta), i un cop independents, tenir
una relació estreta a traves d’un organisme com el Consell Nòrdic dels
Països Escandinaus. En aquest cas es tracta de països amb llengües
diferents però amb una cultura molt similar i una historia de vegades
comuna. Per a nosaltres seria una mica diferent : països amb una
mateixa llengua, cultura i historia. Sense cap dubte en aquest Consell
Català hi podria haver Andorra: ningú en parla ara, però també hi ha
molta gent que demana que no oblidem Andorra als Països Catalans, però
algú creu que Andorra renunciaria a la independència arribat el moment
d’uns Països Catalans lliures? O preferiria simplement tenir una
relació ben estreta amb nosaltres a traves d’un Consell Català?… Ja
se que Andorra te una historia diferent, però tampoc sabem que hauria
passat als Països Catalans si Espanya no ens hagués envaït. Potser els
diferents regnes haurien amistosament volgut separar-se igualment i ara
tindríem el model que vinc de proposar! I l’Alguer? doncs encara que
posem per cas que no s’independitzés mai com a ciutat-Estat, podria
formar part d’aquest Consell Català, de cooperació entre els diversos
Països Catalans.
Dic tot això perquè em preocupa el moment en
que arribarem a aquest dilema. Em preocupa que no hi sapiguem donar una
resposta convincent, que la comunitat internacional prengui com poc
seriosa, i que els espanyols i unionistes l’aprofitin per atacar-nos.
De fet ja han començat (un text de l’altre dia a El Periodico ja
començava a posar el dit al tema). Em preocupa sobretot que arribat el
moment hi hagi gent que encara titlli de poc patriota a qui proposi que
ara és el torn per al Principat de Catalunya únicament, i que hi hagi
motiu de divisió altre cop. Ja ho he dit abans. No és qüestió de
patriota o no (a mi ningú em pot dir ni ara ni mai de no ser patriota,
etc, etc. això que li quedi a tothom ben clar) és qüestió de ser
conscients de la realitat i d’actuar amb intel·ligència. Qualsevol punt
feble serà aprofitat per l’enemic, i ens farà perdre punts davant la
comunitat internacional. I aleshores ni Països Catalans, ni Catalunya,
ni res de res.
En resum : Crec que és el moment per a una
CATALUNYA INDEPENDENT. Els Països Catalans ja ens retrobarem com a
estats independents a l’Unió Europea i en un CONSELL CATALÀ a l’Estil
del Consell Nòrdic quan cadascun dels territoris dels Països Catalans
ho decideixi. Ara vull que ho decidim al Principat de Catalunya, que és
on ja estem preparats.
Nota : Encara que s’acabi apostant per la
formula de Països Catalans, i encara que cregui que no es la formula
adequada pel que acabo d’exposar, SEMPRE HI DONARÉ SUPORT, COM A
PATRIOTA CATALÀ QUE SOC. Jo no faré com aquells que diuen : « Jo no
voto a favor si no s’inclouen tots el Països Catalans ». Sempre
endavant i sempre tindré un SI per la llibertat de Catalunya!
Salutacions!
Espero els vostres comentaris. Crec que és un debat que no pot trigar
més. No podem canviar l’estratègia més tard. Tot ha de quedar clar des
d’ara.
Jordi
NOmes volai afegir: Donat el cas que finalment tenim uns Paisos Catalans independents. Quin seria el model d’Estat? Confederal? Federal? Aixo vol dir que abans, els PaisoS CatalanS (he remarcat el plural “S”) haruien de ser cadascun d’ells estat independents per a poder-se confederar/federar despres!
O un model d’Estat unic centralista?
O bé el model que proposava al text d’Estats catalans independents integrats a la UE, i junts en un Consell Català.
Jo ja he expressat la meva opinio. M’agradaria doncs saber la seva. Molts gracies en avançat per les seves respostes!
Jordi
Si anem a fer un cop d’ull a la història veurem que els Països Catalans com a tals no existien, Bé de fet, lúnic que tenien en comú era el rei. Cada territori tenia les seves pròpies institucions ja que eren tres estats independents, la Franja i la Catalunya nord no estaven separades de la resta. Per tant si podem parlar molt de Països Catalans, però no ens enganyem cada país ha de tirar cap allà on cregui i a la velocitat que pugui anar.
Els que llancen merda sobre l’únic partit nacional que tenim, Esquerra, presenten aquesta pantomima de teoria i proposta. I presenten als frikis de Baeta com a seriosos. Renyer, no tens trellat. Tots els atacs a Esquerra per a després donar veu i cobertura a una paraeta de frikis automarginats?
Cada dia em penedisc més d’haver-me emprenyat amb Esquerra i pensar de no votar-la en les properes eleccions. Però veig que tot i no entusiasmar-me el segon Tripartit, va ser la menys roïna de les opcions, que almenys manté quotes de poder per a l’independentisme i manté allunyada una sociovergència que seria la mort de Catalunya. Quin engany, en què jo reconec que vaig caure, de tots aquells salvapàtries, des de Reagrupament fins a Catalunya Acció, que només són una colla de regionalistes principatins que no tenen ni puta idea ni interés en la nació fora de la seua comunitat autònoma. Ataquen Esquerra, que és l’únic partit que té implantació i voluntat nacional real, i ens venen ara amb aquestes idees de bombero-torero. Vergonya, cavallers!