Una setmana després de l’èxit de la consulta sobre la independència de Catalunya, celebrada el diumenge passat a Arenys de Munt, la reacció dels partidaris de l’ordre espanyol no s’ha fet esperar i ha estat en els termes habituals: l’amenaça de la repressió contra els anhels de llibertat.
El president Montilla, aprofitant la festa de “la Rosa”, ha reiterat la seva adhesió a l’ordre espanyol i la seva predisposició -amb el to autoritari que adopten els gregaris- a aplicar la legalitat contra la reivindicació de llibertat per a Catalunya. Malgrat això, alguns electes del PSC (els regidors de Santa Coloma de Farners i el primer tinent d’alcalde de Reus) s’han manifestat favorables al dret d’autodeterminació de Catalunya.
L’altre partit d’ordre, el PPC, ha celebrat aquest cap de setmana una convenció per a proclamar Alícia Sánchez-Camacho candidata a la Generalitat a les eleccions del 2010 i ha aprofitat per enfilar directament contra el model educatiu català -“libertad lingüística” en diuen- i oferir-se al PSC com a aliat en la defensa de la unitat de l’Estat (“España”, que diuen ells). Una veu dissident ha estat la de Montserrat Nebrera que s’ha expressat oberta a acceptar una consulta sobre el futur nacional de Catalunya.
La punta de llansa de la reacció espanyolista són els mitjans de comunicació espanyolistes editats des de Barcelona, El Periódico en primera línia, que cada dia donen veu als qui denigren els independentistes presentant-los com a violents, feixistes i coses similars, difonent alhora el missatge de la por, exagerant les conseqüències de “la secessió” que diuen ells.
Els aliats secundaris del PSC, ICV i Esquerra, tenen un doble comportament: els dirigents (Guillot, Carod, entre altres) devaluen la importància de la consulta d’Arenys, mentre els electes municipals (majoritàriament en poblacions petites i mitjanes, Josep Andreu, alcalde de Montblanc al capdavant) es mostren favorables a recolzar consultes organitzades per entitats cíviques i culturals, prenent el cas d’Arenys de Munt com a referent.
Aquestes contradiccions al si dels partits que fins ara integren el subsistema parlamentari català aniran en augment a mesura que la dinàmica política es centri, cada cop més, en l’eix Catalunya-Espanya. CIU, que ha fet de l’ambigüitat la seva estratègia també es veurà obligada a resoldre les posicions confrontades entre l’espanyolisme de Duran Lleida (que cada vegada té més dificultats amb els sobiranistes d’UDC) i els partidaris d’exercir el dret d’autodeterminació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!