La crisi del PHN va ensorrar l’hegemonia del PP a les Terres de l’Ebre i amb ell la rèmora de la quinta província, essent hores d’ara un territori central per l’articulació dels Països Catalans, orgullós de la seva idiosincràsia dins la catalanitat, amb un independentisme sociològic i polític ascendent.
En un sentit contrari, des de la Paeria governada pel PSC i Ciudadanos, rebrota el leridanismo espanyolista promogut durant el franquisme, com explica molt bé Francesc Canosa, que voldria per les Terres de Ponent un procés d’assimilació a l’espanyolitat com el que ha autodestruït la identitat aragonesa. Fora de Lleida ciutat poques complicitats pot trobar aqueix projecte reaccionari contra la catalanitat en un moment àlgid del conflicte de les institucions catalanes amb el poder espanyol. El lent declivi de les comarques lleidatanes no ha trobat encara un revulsiu capaç de capgirar la correlació de forces polítiques en pro de l’independentisme com ha succeït a les Terres de l’Ebre. Una anàlisi autocrítica des del camp catalanista d’aqueixa realitat l’aporta avui Miquel Andreu en l’article “La Lleida que no hem volgut veure“, un punt de partida imprescindible per capgirar la involució de la ciutat. Tot i això, el PDeCat s’ha efectivament renovat i té bones perspectives de creixement electoral, així com ERC i la CUP que poden capitalitzar el procés sobiranista en curs.
Una situació indefinida respecte de les dugues anteriors és la que hom pot percebre a Tarragona ciutat on subsisteix un localisme que s’inhibeix de la dinàmica nacional catalana i que troba en la “pax provincialis” de la sociovergència tàcita la seva expressió política, i no només a la ciutat. Hi ha, com a Lleida, un pacte de govern del PSC amb l’espanyolisme, en aqueix cas el PP i un gregari de Duran Lleida, però no arriben a formular expressament un segregacionisme del tipus “Alava, baluarte de España”, com va funcionar fa uns anys al País Basc, tot i que existeix provincianisme frontalment contra-independentista.
Un punt coincident entre el leridanismo i el provincianisme tarragoní és la complicitat dels principals mitjans de la premsa local, El Segre i el Diari de Tarragona, veritables aparells d’agitació i propaganda espanyolista i aliats de les elits clientelistes que els alimenten profusament. A diferència de Lleida, el PDeCat està en mans dels hereus dels caps de clan de mentalitat provincial i la CUP i ERC no tenen esma per erigir-se en alternativa de ciutat a partir de la catalanitat i més enllà de l’esquerranisme estèril que sovint exhibeixen.
El Camp de Tarragona és un territori de gran potencialitat, segona àrea metropolitana de fet però no de dret perquè no hi ha lideratge polític col·lectiu amb visió integradora i de país, que va a remolc de les infraestructures controlades des de la megalòpolis madrilenya. La potencialitat transformadora de la catalanitat la demostra l’excel·lència acadèmica de la Universitat Rovira i Virgili, objectiu a abatre per part dels PP i Ciudadanos.
Post Scriptum, 21 de juliol del 2017.
Avui, el ple de l’Ajuntament de Tarragona ha aprovat per 17 vots contra 10 una moció del PSC (amb el suport del PP i Ciudadanos) per la qual la ciutat gira l’esquena a la convocatòria del referèndum d’independència del 1 d’octubre vinent. Aqueixa és una victòria puntual del localisme espanyolista, però capgirar la correlació de forces en favor de l’independentisme requerirà molta més intel·ligència i coratge que el demostrat fins ara per PDeCat, ERC i CUP.
Post Scriptum, 27 de desembre del 2017.
Tabarnia, una nova fal·làcia de l’espanyolisme fallit, pren el relleu del leridanismo tardo-franquista resumidament descrit per Àlvar Llobet a Nació digital.
Post Scriptum, 26 de juny del 2019.
L’assoliment de majories independentistes als ajuntaments de Tarragona i Lleida el proppassat 26 de maig ha dut a l’alcaldia els candidats d’ERC amb els suport de Junts per Catalunya, la CUP i els Comuns, una de les poques novetats postives per a la causa nacional catalana derivades d’aqueixos comicis. Una oportunitat històrica també per deixar enrere el leridanismo i el localisme tarragoní, variants de l’espanyolisme provincià.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!