Aqueixa setmana passada a la ciutat de Tarragona ha estat notícia la proposta del cap de files del PP, Alejandro Fernández, de promoure el canvi de nom de la Universitat Rovira i Virgili per passar a denominar-la, ras i curt, Universitat de Tarragona.
La iniciativa -llargament anunciada pel dirigent espanyolista local- ha estat feta al marge de la comunitat universitària (que se’n ha desvinculat mitjançant un comunicat del Rectorat de la URV) i al marge del procediment escaient (caldria modificar la llei 36/1991, del Parlament de Catalunya de creació de la Universitat Rovira i Virgili). Quines són, doncs, les raons de fons d’aqueixa maniobra aparentment maldestre ?. Per cercar-les cal fer una mirada retrospectiva sobre els continguts que en les diverses etapes de la Tarragona moderna ha tingut el sentiment d’identitat local.
Justament, un dia com avui, el
15 de gener del 1939 l’exèrcit nacional espanyol ocupava Tarragona iniciant un llarg període de dominació política (amb la complicitat dels col·laboracionistes autòctons) que va castellanitzar la vida social, estroncar la vitalitat cultural i fomentar la descatalanització de les elits tarragonines. El republicanisme autòcton, liberal i laic, il·lustrat precisament per Antoni Rovira i Virgili, va ser arranat i al seu lloc el règim franquista va implantar un localisme provincià i espanyolista desconnectat de la tradició local. Tarragona esdevé una capital de província refractària a la influència provinent del cap i casal de Catalunya que no ha sabut trobar el seu paper quan amb el restabliment de l’autonomia perd rellevància l’àmbit provincial, situant-se volgudament en un segon pla dins el conjunt català.
Certament, Tarragona ha estat històricament i a molts nivells (eclesiàstic, polític i administratiu) capital del Camp de Tarragona, però aqueixa capitalitat heretada no ha estat revalidada amb projectes vertebradors del conjunt territorial on arriba la seva influència. Significativament, no hi ha hagut un gruix significatiu de polítics tarragonins amb capacitat de lideratge d’abast nacional. D’aqueixes mancances n’ha sorgit un victimisme impropi d’una ciutat que aspira a encapçalar un conjunt territorial multipolar com és avui el Camp de Tarragona.
La transició del franquisme a l’autonomisme no va interferir en el procés accelerat de canvis demogràfics derivat de la industrialització forçosa promoguda des dels poders fàctics espanyols i que ha consolidat una franja social lligada a l’aparell d’estat influent socialment i electoralment que viu al marge -i sovint en contra- de la
catalanitat. Aqueixos sectors ciutadans han trobat la complicitat dels notables locals refractaris a les tendències democratitzadores i modernitzadores de la vida social i política amb mentalitat nacional catalana. El Diari de Tarragona és el compendi d’aqueix conglomerat sociopolític determinant a la vida local que significativament no és caracteritza per les seves simpaties envers la URV.
La Universitat Rovira i Virgili, després de vint anys d’existència ha fet honor a la memòria de l’eminent historiador tarragoní, però a més ha contribuït a la vertebració i desenvolupament del Camp de Tarragona des d’una catalanitat autocentrada i alhora oberta als quatre vents del saber. Per això, la proposta reduccionista d’Alejandro Fernández aparentment afavoridora del protagonisme exclusiu de Tarragona és una manera de desfer el trellat nacional català que la URV vertebra.
Post Scriptum, 18 de gener del 2013.
Avui el ple de l’Ajuntament de Tarragona ha aprovat la proposta del PP per tal de canviar el nom de la URV amb els vots favorables del PSC, l’abstenció de CIU i el vot en contra d’ICV. Únicament aqueix darrer partit ha estat a l’alçada del moment polític negant-se a esdevenir còmplice de la maniobra de l’espanyolisme local que, ara si, pot aspirar a governar la ciutat de Tarragona. El PSC ha demostrat no tenir ni projecte de ciutat, ni nacional, i CIU ha confirmat la seva inconsistència política amb fets que contradiuen les paraules dels seus dirigents. L’independentisme, absent del consistori no ha trobat encara la fórmula per tal d’articular una alternativa unitària i plural des de la xarxa cívica local als partits d’ordre.
Post Scriptum, 22 de març del 2018.
Abans d’ahir vaig assistir a l’acte commemoratiu del vint-i-cinquè aniversari de la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV. L’ambient era d’una normalitat impregnada de col·laboracionisme amb el règim del 155 CE precisament a una facultat de Dret en un moment que la legitimitat de les institucions catalanes, i els drets dels catalans, són vulnerats pels poders de l’Estat. Només un dels intervinents, Jaume Vernet, es va referir als presos i exiliats, esmentant al conseller Mundó que havia d’haver presidit aqueix aniversari. Ni el rector, ni el degà, ni l’alcalde de Tarragona s’hi van referir. Només alguns dels assistents duien llaços grocs.
No va ser l’única decepció. Fent un vol pel pati hom pot observar que no hi ha estelades ni penjades ni pintades, els murals del SEPC són a la glòria de Fidel Castro, i els cartells fan tots referència a causes nobles i abstractes, sovint molt llunyanes, cap a la lluita per la independència dels Països Catalans. El jovent independentista universitari és minoritari i està desorientat, quan caldria que fos la punta de llança de les mobilitzacions per la llibertat i la independència.