Avui fa sis anys de la primera consulta local sobre la independència de Catalunya celebrada a Arenys de Munt, un acte d’afirmació nacional i popular al marge del tripartit PSC-ICV-ERC i amb l’oposició frontal del poder estatal.
La mobilització cívica massiva per la independència començà amb la manifestació del 18 de febrer del 2006, quan Artur Mas venia de pactar a la Moncloa amb Zapatero la primera rebaixa de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de l’any anterior.
Recordo aqueixos fets no pas per retreure conductes passades a Artur Mas ni als partits, com ara CDC i ERC que avui lideren el procés sobiranista que tindrà en la jornada electoral del proper dia 27 una fita clau, sinó per constatar positivament l’evolució de les actituds polítiques i cíviques que van camí d’aconseguir l’articulació d’una majoria electoral compromesa amb un full de ruta independentista.
Avui m’han vingut a la memòria molts records d’aquella jornada i molts noms de patriotes que normalment no surten a les fotografies a l’hora dels èxits. Sense la consulta d’Arenys de Munt no hi hagués hagut el 9-N i sense l’èxit del procés participatiu d’aquella jornada no seríem a les portes d’unes eleccions al 27-S vinent que, efectivament, seran plebiscitàries, malgrat que alguns dels companys capdavanters de la d’Arenys -dissortadament i erròniament- ara contraposin una i altra.
Personalment, em mantinc a Solidaritat Catalana per la Independència, una formació que ha crescut, accedit breument al Parlament (2010-2012) amb els plantejaments rupturistes que han acabat essent majoritaris i que han dut a SI a diluir-se en en el moviment cívic i polític que ha anat concretant els objectius estratègics independentistes. La contribució actual de Solidaritat l’exposa avui mateix Uriel Bertran en aqueix article titulat “Junts pel Sí i com fer realitat la independència unilateral”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!