Una setmana després del 9-N tothom coincideix a l’hora de valorar que ha sigut un èxit des de tots els punts de vista per a la causa nacional catalana i una ensopegada pel govern espanyol (i pels partits i entitats contra-independentistes que reaccionen des de Catalunya estant al procés d’autodeterminació en curs actuant com els botiflers d’antany i els franquistes de fa quaranta anys). Però Rajoy encara no és el Honecker espanyol, com pronostica Vicent Partal, ni el Regne d’Espanya no ha arribat al grau de descomposició del règim comunista alemany, ni la caiguda del mur de Berlin és equiparable al 9-N.
Els esdeveniments estan confirmant que la contraposició dels projectes nacionals català i espanyol representen models socials diferents, els que es deriven de l’ordre estatal espanyol i els que emergeixen amb la renovada catalanitat. La modernització de les estructures socials i polítiques iniciada amb la restauració de la monarquia constitucional presenta un balanç deficitari en tots els terrenys i la prosperitat de Catalunya dins l’Espanya autonòmica també s’ha saldat amb un fracàs. Som, doncs, en la fase final d’un cicle històric que ha durat gairebé quaranta anys, però encara no som al punt i final del règim sorgit de la transició.
Les referències ideològiques abstractes que estructuraven l’espai electoral entre esquerres i dretes no resisteixen el contrast amb la realitat d’un espoli descomunal i una dominació política brutal. S’obre així la porta a noves formacions que expressen renovats anhels de llibertat i justícia pel poble català. I, en part, també s’esdevé així a nivell espanyol, però no aflora cap partit amb un programa de regeneració democràtica de caire republicà i només Podemos sintonitza amb el nacional-populisme que té en la preservació de la unitat de l’Estat un dels seus valors fonamentals.
El declivi del progressisme abstracte, banal i refractari envers la catalanitat no el poden dissimular ni les giragonses d’ICV, ni el federalisme del PSC, ni encara menys el populisme de Podemos. El suport social i electoral que encara tenen aqueixes opcions polítiques l’hauria d’acabar d’esmicolar un renascut republicanisme pràctic i ideològic que no exerceix ni el partit que teòricament (ERC) n’hauria de ser el portaestendard. Les apel·lacions a un procés constituent després del 9-N que formulen la CUP i Esquerra hauria de començar per una renovació de les actituds, el llenguatge i la mentalitat amb la qual els qui vulguin assumir el lideratge del procés de ruptura amb l’ordre establert haurien d’actuar en tant que membres d’una ciutadania mobilitzada i disposada a sostenir aqueix conflicte com es va demostrar diumenge passat.
De moment, tot i que l’expectativa electoral està centrada en si hi haurà eleccions denominades plebiscitàries o no, i quan seran, els partits que han donat suport a la consulta celebrada el 9-N estan fitant les seves opcions guiant-se pel calendari electoral espanyol: municipals al maig i generals al novembre, a l’espera de trobar un nou espai de negociació d’àmbit estatal si es produeix un debilitament del PP o fins i tot un canvi de govern a Madrid. S’autoenganyen els qui pensen que l’atzucac en què es troben els partits nacionalistes espanyol durarà gaire i és el pas previ a una fase de negociacions en vistes a una secessió tranqil·la: l’atac cibernètic -fallit- contra les principals infraestructures informàtiques del país la vigília de la votació de diumenge passat és només una mostra del que vindrà.
Sóc dels que penso que una candidatura unitària per proclamar la independència seria un èxit rotund però difícilment s’hi arribarà, més aviat hi haurà un programa comú en aqueixa direcció assumit per diverses candidatures que pot obtener uns resultats similars. Però, tant en un cas com en un altre, caldrà un govern d’unitat nacional i encarar una etapa -que pot ser llarga- d’afirmació institucional aguantant la pressió d’un aparell estatal espanyol obertament en contra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!