Jaume Renyer

La crisi multidimensional iniciada l’any 2008 està tenint un impacte directe sobre el model d’organització de les administracions públiques, especialment en el denominat sector instrumental –la munió d’ens creats amb la pretensió que desagregant-los del tronc comú hom assoliria una major eficiència a través de l’especialització organitzativa- que ha arribat en els darrers vint anys a unes dimensions desproporcionades tant en l’àmbit competencial de la Generalitat com en el propi de les entitats locals de Catalunya. Així, a l’any 2010, abans d’iniciar un procés de reducció, el 56,3% de la despesa consolidada en els pressupostos de la Generalitat es gestionava mitjançant les 61 empreses públiques, els 68 consorcis, les 39 fundacions i la resta d’entitats instrumentals creades al llarg dels anys pels successius governs. Pel que fa al món local, a data febrer d’enguany, el nombre d’ens instrumentals es de 1.149 sense comptar les fundacions creades pels ajuntaments.

Com i perquè s’ha arribat a aqueix punt d’insostenibilitat ? Una explicació la podem trobar en la presumpció àmpliament difosa des de fa una trentena d’anys segons la qual la ineficiència i la inoperativitat de l’estructura administrativa a l’hora de gestionar els serveis pùblics fa que calgui fugir del Dret Administratiu i dels mètodes burocràtics que els són propis per tal d’adoptar instruments mercantils per tal de bastir una “nova gestió pública“ adequada a les necessitats d’eficàcia i eficiència. Aqueixa creença divulgada, i sostinguda encara avui pels propagandistes de les escoles de negocis nostrades, és la que interessadament ha instigat el despropòsit en el que han incorregut tants governants locals i autonòmics creant empreses públiques que només poden funcionar si són finançades majoritàriament per les Administracions de les que depenen.  L’informe de fiscalització del Tribunal de Cuentas sobre el sector públic local publicat el 24 de marc del 2011 assenyala que moltes societats municipals s’han creat sense cap altra fonamentació que la presumpció apuntada. El que ara surt a la llum arran de l’endeutement asfixiant del sector públic deixa en evidència la manca de justificació de raons d’interès públic a l’hora de crear ens instrumentals, l’absència d’informació de les seves activitats i la nul·la assumpció de responsabilitat pels mals resultats assolits.

El Govern català va reaccionar tardanament a la proliferació injustificada d’ens instrumentals aprovant el Decret-llei 4/2010, de 3 d’agost, de mesures de racionalització i simplificació de l’estructura del sector públic de la Generalitat, al qual ha seguit la Llei 11/2011, del 29 de desembre, de reestructuració del sector públic per a agilitzar l’activitat administrativa. L’exposició de motius de la llei ofereix una desoladora manca de criteris pel que fa als objectius i les prioritats de la pretesa reestructuració, i a més el seu articulat conté disposicions contradictòries amb la simplificació d’estructures que consta com a una de les finalitats a l’article 2, com és la creació de nous ens, l’Agència de Suport a l’Empresa Catalana de l’article 155. I encara més contradictòria resulta la previsió continguda a l’article 28 que habilita a l’ICS per crear consorcis i entitats en qualsevol forma admesa en dret prèvia autorització del Govern.

Una altra mesura contradictòria amb la política de reducció del nombre d’ens instrumentals creats per les administracions és facilitar el creixement del sector fundacional al qual acudeixen un nombre creixent d’ajuntaments –i també el mateix Govern de la Generalitat- ara que s’inicia el crepuscle del sector empresarial pùblic. La Llei aprovada aqueixa mateixa setmana pel Parlament de Catalunya modificant el llibre tercer del Codi civil de Catalunya per tal d’afavorir la creació de fundacions tot reduint-ne fins a 30.000 euros la dotació inicial no és una mesura assenyada quan hom predica la racionalitat administrativa.

Hom troba a faltar una reflexió aprofundida sobre el model d’administració que s’escau al conjunt del país per molt urgents que siguin les necessàries mesures per evitar el creixement de l’endeutament públic i la cronificació del dèficit. Sense aqueixa premissa la retallada per si mateixa no resol els problemes de la gestió dels interessos generals encomanats a les administracions. Per exemple, resulta alarmant l’absència de cap mena de directriu operativa o reforma normativa emanada des de la conselleria de Governació dirigida als ajuntaments catalans, alguns dels quals com Lleida i Barcelona ja han adaptat encertadament pel seu compte mesures de reducció estratègicament pensada dels respectius sectors instrumentals.

Aturar la fugida sense sentit del Dret Administratiu i utilitzar les potestats d’autoorganització per reformular la pròpia estructura funcionarial de la Generalitat i dels ajuntaments per modernitzar-la i adaptar-la a les mesures d’estabilitat pressupostària que emanades des de les institucions comunitàries impregnaran la normativa i el funcionament de les administracions estatals i subestatals hauria de ser una política prioritària dels governs locals i de la Generalitat. El temps de l’enginyeria organitzativa i financera ha passat definitivament I només mereixeran subsistir les empreses públiques que efectivament prestin serveis i productes que el mercat permeti finançar.