Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

22 de febrer de 2009
5 comentaris

Consell Nacional ERC: Oriol Junqueras i res més

Ahir es va celebrar una reunió ordinària del Consell Nacional d’ERC amb la ratificació d’Oriol Junqueras com a primer candidat d’Esquerra, en una llista a les eleccions europees encara per definir, com únic punt destacable.

Cap informe per escrit ni del president, ni del secretari general, cap proposta de resolució sobre la crisi econòmica o altres qüestions d’actualitat. Tampoc cap valoració aprofundida sobre l’acció del govern d’Entesa (aquell que estava amenaçat segons filtració a La Vanguardia, d’avui fa vuit dies). Només un resum de l’activitat parlamentària i els projectes en tràmit al Parlament de Catalunya. En l’ordre intern, tampoc cap posició definida sobre la petició de referèndum sobre el sistema de finançament, ni sobre les raons per acceptar que Barcelona sigui subseu de Madrid 2016.

Pel que fa a les europees, ratificació de Junqueras com a candidat a integrar una llista encara oberta, fins i tot a compartir-la amb els tardocomunistes espanyols d’IU i els seus aliats d’ICV. Un advertiment a CIU perquè no busqui les pessigolles (i això que Puigcercós els hi va oferir compartir candidatura tot i valorant Tremosa com un cap de llista idoni per aquest eventual aplegament). Cap referència a Obiols i els socialistes catalans a la llista del PSOE. 

M’estalvio de fer cap valoració sobre els temes apuntats, (tampoc no vaig dir res al Consell Nacional), només faig un relat sobre presències i absències d’una sessió que ben just va durar dues hores, (a la una ja havíem acabat i, tan tranquils, cap  a casa a dinar). Una reunió intranscendent en uns moments transcendentals.

Post Scriptum, 30 de juny del 2018.

Els militants d’ERC es podien haver estalviat debatre la ponència i les esmenes de la conferència nacional celebrada avui per decidir l’estratègia del partit pels propers anys. La carta d’Oriol Junqueras és per si sola una declaració d’intencions que reflecteix quina mena de lideratge té avui aqueix partit i quins són els canvis substancials que està experimentant al marge de tot debat obert: esquerranisme contra-identitari, absència de catalanitat i manca de mentalitat per a liderar el conflicte amb el poder espanyol, sectarisme sense estratègia.

Post Scriptum, 28 de setembre del 2019.

En un llarg i progressivament actualitzat apunt de fa uns mesos tituat, “L’èxit d’Esquerra serà la desconstrucció del procés independentista” vaig mirar d’exposar la realitat d’ERC més enllà de les aparences, un partit sense estratègia, hereu de la fallida etapa Puigcercós, que ha segregat un junquerisme que avui l’analista portorriqueny Ramón Grosfogel a Vilaweb confirma que equival a rendició davant el poder espanyol.

Post Scriptum, 4 de febrer del 2020.

Fa deu anys que vaig plegar d’ERC i, per tant, no he tractat mai personalment Oriol Junqueras. Només puc opinar a partir d’allò que diu i allò que realment fa. Les seves reiterades afirmacions proclamant que no hi ha ningú més independentista que ell i el seu partit haurien de ser interpretades des del punt de vista de la psicoanàlisi aplicada a la política ja que expressen la realitat de forma invertida. L’estirabot barroer de Junqueras durant una entrevista a un mitjà del règim quan li pregunten si ha renunciat a la independència, “I una merda”, no és més que una anècdota d’un conjunt argumental pervertit en el sentit que ho expressa Josep Ramon Resina abans d’ahir a Vilaweb: “L’enviliment que es precipita al si de l’independentisme s’expressa en la dissociació entre l’objectiu d’independència, afirmat abstractament, i l’acció concreta per a assolir-la, que es dóna per finida amb la crida no pas al replegament sinó a la derrota”. Per molt que Vicent Partal hi vulgui veure a l’editorial de Vilaweb del 19 de gener un gest contundent.

Un amic que el coneix més que jo, Francesc Abad va escriure abans d’ahir un apunt al seu bloc significativament titulat: “La veritable agenda i estratègia oculta del tripartit que volen. Impedim-ho ! Pels “nosaltres” i per la independència !”.

Comparteixo la seva visió, llevat d’un punt essencial: és el propi Oriol Junqueras qui atia des de fa anys la confrontació per tal de destruir “l’espai convergent” com a prioritat, rebutjant totes les propostes d’entesa que se li han ofert, optant pels pactes amb Comuns i PSC amb la cabòria d’eixamplar la base independentista, negant la validesa del referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre i desactivant el conflicte amb l’ordre estatal a base d’acatar-lo.

Esquerra vol ser el partit garant de l’status quo situant-se com la intersecció entre el tripartit autonomista i el bloc independentista, jugant a una equidistància que no és comparable a la que Carod-Rovira va dibuixar respecte de CIU i PSC amb la finalitat de fer créixer la tercera via independentista. Ara, ERC vol ser la tercera via entre independentisme i espanyolisme. Durant el seu lideratge ha multiplicat els gestos dirigits als poders fàctics avançant que en cas de ser decisiu ERC no alterarà res substancial: mantenint l’aposta pel sindicalisme espanyol (UGT) i no la CSC, optant pel bilingüisme descartant l’oficialitat del català, en tercer lloc incrementant enguany les ajudes a la premsa espanyolista (La Vanguardia) i autonomista (Ara) i, en darrer terme, negant l’espoli econòmic (Espanya no ens roba) i el caràcter de dominació política del règim (Espanya és una democràcia).

A la fi, la causa d’aqueix desori que afecta tot l’independentisme és la inversió del paper històric que hauria de jugar ERC, en lloc d’aplegar i liderar-lo Junqueras opta per fracturar-lo, en lloc de superar Junts per Catalunya aposta que presentar-los com uns forasenyats. Junqueras no pot, ni vol, liderar la causa de la independència, aspira a situar-se al centre del conflicte per gestionar-lo, no pas per resoldre’l. La seva és una concepció egocèntrica de la política, incompatible amb el lideratge que representa -amb totes les mancances reconegudes per ell mateix- Carles Puigdemont, una autocrítica absent en Junqueras que només malda per liquidar-lo a qualsevol preu.

Aqueixa conflictivitat paralitzant al si de l’independentisme només es resoldrà a les properes eleccions al Parlament de Catalunya de forma constructiva si la candidatura que representi la línia Puigdemont és la guanyadora i pot proposar a la CUP i ERC un govern rupturista. Si guanya ERC, hi haurà un govern autonomista amb Comuns i el suport del PSC que suposarà la desconstrucció del procés independentista viscut entre el 2010 i el 2017.

Post Scriptum, 12 de juliol del 2020.

L’entrevista a Oriol Junqueras avui a La Vanguardia em semla significativa per diferents motius: el primer, la premsa del règim intensifica la campanya pro-ERC com a forma de dividir i bloquejar l’independentisme, el segon, les paraules del líder d’Esquerra mostren la mentalitat perversa del personatge, no responen a les seves intencions ni als fets, són la realitat invertida (com si Junts per Catalunya no exercís la governabilitat, i ell no fes tot el possible per “sacrificar” Puigdemont, o no cerqués un govern amb Comuns i el suport del PSC).

Post Scriptum, 12 d’octubre del 2021.

Carles Castellanos fa una anàlisi encertada del capteniment d’Oriol Junqueras abans d’ahir a Llibertat.cat: “El què i el com del Junquerisme:

A hores d’ara, després de quatre anys d’ençà dels fets d’octubre del 2017 i dels diferents esdeveniments ulteriors, ens trobem en més bones condicions per a entendre aquesta tendència política -el Junquerisme- que, a parer meu, és desorientadora, tal com ho explicaré. En donarem una explicació raonada. El fet que ja no sigui a la presó el principal impulsor d’aquesta tendència (identificada i anomenada pel conegut sociòleg Ramon Grosfoguel), pot ajudar a desapassionar un debat necessari.

La primera cosa que s’ha de tenir clara és que aquest corrent ideològic -el Junquerisme- no afecta només els dirigents del partit-mare (ERC) sinó que és present, en diferents graus, en un ventall ideològic i polític prou ampli, fins al punt que no es pot dir que els altres espais electorals independentistes (Junts i la CUP) i fins i tot àmbits favorables al règim monàrquic), en siguin totalment aliens. Què és, doncs, el Junquerisme des del punt de vista ideològic i polític? En síntesi podem dir que el Junquerisme es pot definir pels cinc trets fonamentals següents:

1-L’Institucionalisme. Les tesis polítiques fonamentals del Junquerisme (i de les diferents versions de l’autonomisme que hi són pròximes) es basen en el fet de situar de ple l’acció política en les institucions autonòmiques, unes institucions que sabem que són estructures de l’estat espanyol i sotmeses a les seves lleis [1*]. És impossible que per mitjà de les soles actuacions exercides per les institucions autonòmiques es pugui arribar a la ruptura política que representa la independència del nostre país. El fet és que el Junquerisme es defineix per aquesta adhesió fonamental a l’acció exercida per aquestes institucions; i l’actuació política esdevé així reduïda a una simple intervenció propagandística a la recerca del vot fàcil. Aquest errada reduccionista de l’acció política té conseqüències severes en el conjunt de l’activitat política i ideològica del Junquerisme, com ho podrem observar tot seguit.

2-El Partidisme. La reducció de la política a la gestió de l’autonomia que hem descrit al punt precedent és paral·lela a la idea de considerar el partit com una estructura fonamental a promoure per damunt dels objectius que aquest mateix partit diu defensar. El partit així esdevé un objectiu en ell mateix i entra en la deriva de convertir-se en un engranatge orientat a la preservació dels càrrecs polítics, convertits en una forma de contractació en funció de la fidelitat a la direcció. En un entorn envoltat de precarietat laboral, ‘treballar pel partit’ es converteix en una mena d’assegurança per a retenir una feina segura, un fet que va reproduint diferents formes de fanatisme partidista i erosiona la capacitat per a la crítica interna. El partidisme (entès com aquesta defensa d’interessos particulars) és un dels elements que ha contribuït i contribueix a la rivalitat entre partits, els quals perceben l’adversari polític com un perill per a la pròpia estabilitat social i ‘laboral’, fet que enverina els debats fins a límits que són incomprensibles des d’una anàlisi política que se centrés en les propostes polítiques i programàtiques. La lluita es redueix així a una simple rivalitat en el terreny mediàtic, tal com ho explicarem tot seguit.

3-La Reducció mediàtica. L’Institucionalisme i el Partidisme, tal com els hem descrit, giren doncs al voltant de l’activitat mediàtica. El control dels mitjans de comunicació es converteix, per tant, en l’objectiu fonamental del Junquerisme i de totes les tendències polítiques creades d’acord amb aquest model reduccionista. És només a causa d’aquest marc en què el Junquerisme ha reduït l’acció política que la famosa ‘taula de diàleg’ pot tenir alguna mena de justificació. La famosa ‘taula de diàleg’ esdevé, doncs, un simple efecte mediàtic que difon una aparença perquè no segueix cap dels fonaments polítics que podrien fer efectiva una negociació: a) Que l’altra part negociadora (l’estat espanyol) tingués necessitat de negociar dins els termes en conflicte (República Independent / Continuació de la subordinació al Règim monàrquic espanyol). b) Que es donin les condicions d’inici d’una negociació, com ho seria la fi de les hostilitats (que per part de l’estat espanyol seria l’alliberament de tots els presos i exiliats, i l’anul·lació de les causes endegades fins al moment de les converses). Al contrari, les raons per a recórrer a una ‘taula de diàleg’ tenen un fonament tan sols mediàtic, en el sentit que beneficien la imatge del govern espanyol (en la mesura que serveix per a amagar l’existència de la persecució repressiva de l’independentisme). De la banda del Junquerisme pot tenir la utilitat de fer veure que es fa alguna cosa quan de fet, des d’aquest sector, es manté una actitud favorable a l’immobilisme en el plet independentista.

4-L’Antirupturisme. Aquesta concepció, circumscrita a l’acció institucional i a l’activitat mediàtica, promogudes des del Partidisme, fa que la ideologia Junquerista sigui frontalment oposada a qualsevol mena de ruptura política. Tot possible canvi és concebut com una mena de transició aconseguida per mitjà dels vots parlamentaris dins les institucions existents, una premissa que és mancada de tot fonament polític. Sense l’existència d’una ruptura en què la República catalana independent substitueix arreu del país el poder ocupant espanyol no tindria lloc mai la Independència. És per això que les proclames d’Independència del Junquerisme no són altra cosa que un simple recurs mediàtic per a atreure alguns sectors políticament ingenus cap a les seves maniobres mediàtiques de distracció.

5-Dilució ideològica. El resultat d’aquestes concepcions és forçosament un procés gradual de dilució ideològica, començant pels paràmetres que podrien comprometre les línies d’acció que hem exposat. Així quan el Junquerisme fa referència a un lema com ‘ampliar la base’, si situem aquest suposat fenomen polític en el marc de les concepcions que hem descrit, aquest lema es traduiria en el fet de renunciar als referents bàsics de l’independentisme de manera que s’aconseguexin votants en un àmbit no independentista i ni tan sols catalanista. En lloc de conscienciar el poble, com fan els partits conseqüents, el Junquerisme dóna peixet a sectors mancats de consciència amb l’objextiu d’inflar la bossa de votants. Són uns bons exemples de dilució programàtica l’ambigüitat en la defensa de la llengua catalana [2*] o la defensa d’un ‘monstre’ creat al seu laboratori, com ho és l’anomenat ‘independentisme anacional’ [3*] una proposta que és una simple contradicció en els termes.

Hem apuntat més amunt que aquestes posicions del Junquerisme van més enllà del cercle dirigent del partit d’Oriol Junqueras i influeixen, d’una manera variable, en diferents àrees polítiques. Hi ha sectors de Junts que, per exemple, comparteixen tots els cinc punts del Junquerisme, tot i que fan esforços per a acceptar els aspectes rupturistes i una certa coherència ideològica que els acostaria a l’evolució que ha fet el partit després de la sotragada del 2017. Hi ha també sectors de la CUP que comparteixen aspectes de dilució ideològica (com l’anomenat ‘independentisme anacional’ i el manteniment d’esquemes sobre la consideració de l’esquerra i la dreta, propis dels Comuns i de la tradició d’algunes esquerres esclerotitzades). No cal dir que fora de l’independentisme les tesis del Junquerisme troben un terreny favorable en àrees pròximes al PSOE(amb el PSC) i els Comuns(amb Podemos). L’entorn mediàtic dominant en aquesta ‘zona difusa’ (Ràdio i Televisió incloent-hi TV3 i Catalunya Ràdio, diaris com l’Ara o El Periódico etc.) neda en aquest magma que podem anomenar, a grans trets, Junquerista en la manera de concebre i descriure el repte independentista i la seva desitjada involució.

Ens podem queixar d’aquesta situació i l’hem de combatre d’una manera sistemàtica. Però no cal cercar culpables concrets per entendre com s’ha arribat fins aquí: és el resultat de la nostra malaguanyada història política i social. Dictadures espanyolistes, pressió ideològica constant etc. que han contaminat l’espai i les ideologies, un fenomen sinistre que ha fet que aquesta ideologia contrària a l’avanç del moviment independentista hagi tingut una certa facilitat per a difondre’s. Només l’expansió de la consciència política de la població podrà impedir l’extensió d’aquestes concepcions que van en sentit contrari a l’avanç del nostre moviment.

A tall de síntesi

Podem dir, a tall de síntesi, que la doctrina emesa pel Junquerisme porta a banalitzar els objectius, tot adoptant només les aparences dels objectius. I, a la pràctica, desplaça la política d’alguns sectors de l’independentisme i de l’autonomisme a situar-se en una posició pròxima a la dels sectors de l’enemic que cerquen la nostra desmobilització.

La conseqüència de tot plegat és simplement la d’enganyar i desmobilitzar. I desdibuixar el marc polític d’ocupació (explicant la ‘falsa veritat’ mateixa que la que explica el poder, sense tenir en compte la realitat de la repressió ni la necessitat de ruptura). La taula de diàleg (o de negociació) és una conseqüència d’aquesta concepció equivocada de la lluita política independentista.

Si diem que l’autonomisme és una forma disfressada d’espanyolisme (en el sentit que es tracta d’un espanyolisme recobert d’algun efecte mediàtic catalanista sense canviar els aspectes principals de la subordinació a l’estat espanyol i a la seva ideologia), podem dir semblantment que el Junquerisme és una forma disfressada d’autonomisme perquè el seu marc mental es manté dins les mateixes coordenades.

L’única sortida a aquestes posicions equivocades és treballar per a crear les condicions necessàries per a portar a terme i mantenir la ruptura independentista. Perquè, com sabem, sense independència no tenim futur.

NOTES

[1*] És per aquesta raó fonamental que la Generalitat de Catalunya s’ha trobat compromesa tan sovint en la repressió de l’Estat espanyol contra l’independentisme i les reivindicacions populars. Es tracta d’un col·laboracionisme que un govern independentista hauria de rebutjar de soca-rel.

[2*] Per exemple, la defensa de la doble oficialitat (català / castellà), seguint el model actual, per a la futura República catalana, un objectiu defensat pel Junquerisme; es tracta d’una proposta que l’anàlisi sociolingüística considera contrària a la normalització social de la nostra llengua. És oposada directament a la perspectiva de treballar per fer del català la llengua general de comunicació social al nostre país, en un entorn que sabem que és multilingüe.

[3*] L’independentisme anacional parteix de la tesi segons la qual l’independentisme ha d’abandonar els referents nacionals catalans per tal de tenir més possibilitats d’incidència en la població d’origen no català. Aquesta proposta oblida que la necessitat d’aprofundir en les reivindicacions econòmiques i socials no té perquè portar a abandonar les reivindicacions nacionals històriques del nostre moviment. No fos cas que el llegir ens fes perdre l’escriure, com recorda la dita.

Post Scriptum, 14 d’octubre del 2021.

Agustí Colomines matisa i complementa l’anàlisi de Carles Cstellanos amb un article publicat avui al Nacional.cat titulat “L’Espanya del junquerisme.”

Post Scriptum, 6 de novembre del 2021.

Avui, al Nacional.cat: “El retorn d’Oriol Junqueras: l’estratègia del líder d’ERC”.

Post Scriptum, 12 de desembre del 2021.

Ot Bou, a l’article d’abans d’ahir a Vilaweb, “El malalt imaginari“, dedicat a retratar la indigna actitud del conseller d’Ensenyament davant el cas de l’escola de Canet, “Cambray ni tan sols està espantat per la repressió, és una cosa molt anterior: creu de debò que no hi ha opcions de guanyar res”, inclou aqueixa referència a “Oriol Junqueras, en un vídeo vell, del principi del procés, alertava que en aquest país “n’hi ha que ens venem abans que ens comprin” –la primera persona és d’ell.”

  1. Quant una direcció, secundada per bona part del partit, arriba a creure que gairebé l’única cosa important és vendre gestió, no pot haver-hi res més, ni debat, ni explicacions.

    No poden donar explicacions raonables sobre la conversió de Barcelona en subseu de Madrid 2016, perquè no n’hi ha. Montilla ho devia exigir i prou. I, ¿per què s’havien de complicar la vida? No posem en perill el pacte d’Entesa. I qui dia passa, any empeny.

    Posició definida sobre el finançament? Deuen tenir-la, però no l’expliquen perquè molta gent se’ls tiraria a sobre. Deuen estar molt per sota del que han escrit economistes reputats/ades, que caldria per no continuar acumulant dèficit fiscal. I qui dia passa, any empeny.

    ¿Resposta a la demanda d’Esquerra Independentista sobre el fet que la militància ens hauríem de pronunciar en referèndum sobre la proposta de finançament? Eh, uh, ni sí, ni no, ni blanc, ni negre… Llarga vida al Tripartit i qui dia passa, any empeny.

    No sé si -tu, Jaume, tens més experiència en això- són moments més transcendents que d’altres, però sí que sé que les plataformes sobiranistes i les iniciatives com els ‘deu mil a Brussel·les’ generen una il·lusió que el nostre partit, instal·lat en la gestió (estem construint un estat propi? de veres? dins d’Espanya?).

    Només queda l’Oriol Junqueras, és clar. Un bon candidat… tret que facin la bestiesa d’ajuntar-se amb IU-ICV.

  2. De debò Renyer que començo a pensar que hi ha gent que només actueu amb l’estómac. Per què no fundeu un altre partit i així foteu la murga a d’altra gent? Qui fot pena i vergonya, qui cansa, qui alimenta discussions interminables i batalles fratricides, són personatges com tu, àvids de protagonisme. Peerò que no et va dir la militància que en pensava de tu? És que no saps perdre? 

  3. Tan costa asumir els resultats de l’ultim congrès..?? tan i tan costa asumir qui dirigeix el partit son els organs que hens hem donant tots plegats..?? ….es fot molt i molt pesat aguantar als de fora, que tinguem que patir constantment als que sempre veieu el got mig vuit…o de vegades mig ple…o sovint que no tenim ni el got..o l’aigua. Aixì mai res de res, ni got ni aigua…i el que es pitjor, ni gent a beure.
    Soc partidari de fer el referèndum que es demana amb el tema del finançament. Però soc partidari de fer.ho quant tinguem coneixement i causa. No avans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!