A la sessió de clausura del congrés, celebrat a Tolosa de Llenguadoc els dies 3 i 4 de juny de 1945, Antoni Rovira i Virgili hi va fer un parlament ple d’erudició i brillantor. Fou publicat a “La Humanitat, segona època, número 21, de 25 de juny del mateix any. Consultat amb Xavier Ferré Trill, historiador especialitzat en l’obra de Rovira i Virgili, aquest document no ha estat reeditat amb posterioritat. Es pot consultar als arxius de la Fundació Irla:
“Tots hem vist i hem escoltat les denominacions dels departaments i fet geografia francesa. Però per sota tots aquests noms, hi hem vist la geografia de Catalunya i l’esperit de Catalunya: l’Empordà i la Maresma, l’Urgell i la Plana de Vic, el Vallès i el Camp de Tarragona. Hi ha en aquestes hores l’anunci i la seguretat d’un retorn a la terra dels nostres amors, la terra del terròs material i de la Pàtria espiritual. Quan guaitem el Canigó lliure pensem que aviat hem de veure lliures el Montseny i Montserrat, quan veiem lliure el riu Garona pensem que aviat veurem lliures l’Ebre i el Segre, el Ter i el Llobregat.
El món d’avui és més que mai solidari. I no podem creure que hi hagi una França, una Europa, un món lliures, sense una Catalunya lliure. Això ens ho diu el raonament i l’instint. Quan veiem per damunt de tots la terra nostra, pobra per la seva natura, però rica pel seu treball, hi veiem també la història, l’anima del nostre poble i comprenem més la necessitat d’un treball concret i d’una gran ambició nacionals que el deure ens obliga a realitzar. S’ha dit si aquest congrés era o no representatiu. oficialment el Partit no és el congrés. Però aquest conjunt humà és un tros del nostre Partit i de Catalunya, i ens recorda la terra nostra i ens fa més viu el desig de tornar a posar-hi els peus. Mai cap català no separarà la seva ideologia de l’amor a la terra natal, i en això ningú no podrà dir que hi hagi esperit nacionalista sinó esperit universal. La terra catalana dóna consciència de la nostra personalitat, la mar ens dóna un sentit internacional. per la terra, el català és home de Pàtria: per la mar és home del món, de l’univers. Quan tornem a Catalunya hem de saludar en les divinitats de la terra, muntanyes i rius, la nostra pròpia condició de catalans i el nostre esperit de ciutadans del món.
La muntanya de Montjuïc
Cal que veiem en les muntanyes catalanes -que són les que inspiraren Pi i Margall- el signe de la renaixença patriòtica. pensem, ara, en una muntanya -la de Barcelona- que els nostres enemics han fet enemiga dels catalans. Dalt d ela muntanya hi ha un castell. Fa tres segles, en 1640, fou construït per a defensar-nos de l’invasor, per a protegir la ciutat. Els fets de la política l’han fet, però, l’enemic més directe i més sinistre, i la llegenda l’ha fet odiós. Al costat dels records del famós procés de de Montjuïc, hi veiem el lloc on va caure el President Companys. I allà va veure el President Companys …./…no hi pot haver un lloc de martiri. Quan tornem a Catalunya el primer que hem de fer és enderrocar el castell de Montjuïc. Això ja ho havíem de fer el 1931 i 1932. Jaume Aiguader -el record del qual evoco- féu treballs a Madrid perquè el castell fos de la ciutat. Però no trobà més que incomprensió. La muntanya ha d’alçar un monument als màrtirs de la llibertat.
La tasca d’ERC
I ara, amics, us parlaré de la tasca concreta i fecunda d’aquest congrés. Hem aconseguit, no la unitat, perquè ja la teníem, sinó l’expressió clara i rotunda d’aquesta unitat. Als que parlaven de tendències de Londres, de Mèxic, de Montpeller i potser de Perpinyà, els hem demostrat que només hi havia una sola cosa. I el viatge de Carles Pi i Sunyer és un present que el nostre amic ha fet al Partit i a Catalunya. A la llista dels mèrits que té Pi i Sunyer hem d’afegir-hi aquest que mereix la nostra gratitud. Tots els senyals indiquen que ERC conserva el vot de la majoria. El Partit central de Catalunya és el nostre. és un partit d’esperit obert. Jo en sóc testimoni hi ho vull aportar. Si hi havia un home que era home de Pàtria, aquest home era Francesc Macià. Si estimava ERC, que ell havia ajudat a crear, estimava encara més Catalunya i vetllava pel seu interès. I quan el Partit li donà la confiança i li proposà uns candidats, Macià trià uns noms que no eren de l’Esquerra però que després hi figuraren i la serviren. Vet ací l’obra política i patriòtica de Macià. En començar l’etapa autonòmica de Catalunya, Macià omplenà encara el nostre cor i em plau de recordar l’esforç que féu per unir les tres grans corrents sortides de les entranyes de la terra: el republicanisme, el catalanisme i l’obrerisme. Macià ho va veure clar, i avui tots comprenem que per a treballar eficaçment per Catalunya hem de fer-ho junts republicans, catalanistes i obrers i hem d’aconseguir que els lligams entre tots siguin indestructibles.
ERC i els altres partits i grups
ERC saluda els altres partits catalans i els ofereix una col·laboració a l’obra comú per la llibertat de Catalunya. És cert que hi ha hagut hores de tibantor entre ERC i PSUC però cal tenir en compte allò que uneix els dos partits que és la catalanitat. El PSUC ha fet seva la llengua catalana i ha portat un exemple als obrers de Catalunya. I la sindical que ha tingut la seva naixença, el seu centre, el seu fogar a Catalunya, la CNT va fent el mateix i segueix un corrent de catalanització. Avui veig amb goig com una lletra escrita a la CNT en llengua catalana és contestada en bon català, i llegeixo que organitza conferències catalanes i que els seus periòdics respecten la nostra llengua. Això té un valor sentimental i un valor nacional i polític, i fa més possible encara la col·laboració i la intel·ligència recíproques.
Catalanisme i proletariat
La transformació social derivada d’aquesta guerra és evident. En caure el feixisme queden endegats els principis i impulsats els corrents democràtics amb un profund sentit social. Cal que canviem els règims social i econòmic, no pas amb revolucions inútils, desordenades i de vegades injustes. Ampla és la porta de la llei nova i per aquesta porta hem de passar tots. Jaurés deia que sense els obrers la República és buida. I això que és veritat a França, també ha d’ésser-ho a Catalunya. Mirem les lliçons de la història: la guerra dels remenses en el segle XV i la guerra dels Segadors en el XVII. En el XV els pagesos dominats per la classe feudal -la noblesa i l’església- sentint-se oprimits van alçar-se contra Joan II. En el segle XVII la classe pagesa fou ofesa per les tropes forasteres i els bèsnets dels remenses es posaren al costat de la Pàtria contra el rei. I això què demostrà ? Que per ésser lleials al sentiment i a la tradició catalana hem de procurar que la vida del treball sigui honorada, en l’ordre material i en l’espiritual.
El problema de la immigració
Els dos grans problemes peninsulars de la segona meitat del segle actual seran el social i demogràfic i el de les nacionalitats. Depèn de com els enfoquem perquè Catalunya sigui lliure i prospera o agitada per dolors i convulsions. Cal tenir un pensament social i un pensament nacional. I en el primer hi entra de ple el problema demogràfic. És evident que els catalans de sang catalana sofrim d’una baixa natalitat, i això produeix una forta corrent immigratòria. Catalunya arribarà, potser, a tenir més habitants, però tindrà menys catalans. La immigració ha contribuït a la nostra riquesa, sense ella no tindria dos milions d’habitants i la riquesa industrial i agrícola serien menys importants. No podem ni hem de voler refusar aquestes aportacions, però he hem de dir que els EEUU, un poble que es va crear amb races britàniques, rebé el segle XIX polonesos, txecs, portuguesos, italians i que d’aquesta barreja n’ha sortit un poble fort amb consciència nacional i amb força per triomfar. Els homes barrejats dels EEUU han vençut els homes purs d’Alemanya. No ens espanti, doncs, la immigració. El que cal és aprofitar les característiques per a treure els que venen. Cosa fàcil perquè en dues generacions la massa immigrada es catalanitza. Si no venen amb un esperit anticatalà hem de considerar-los de dret i de fet ciutadans de Catalunya.
La llibertat de Catalunya
Es precís que Catalunya tingui a la mà els instruments de la seva llibertat. I és per això que considerem un deure inajornable, que en ésser restablerta la nostra autonomia i en ésser posat en funció el sufragi universal, l’Estatut sigui millorat. El federalisme reconeix els nostres drets en matèries lingüística, de dret civil i administratiu; és precís que el reconegui també en el dret penal, i en el social; que la justícia sigui catalana i no mixta i que l’economia de Catalunya estigui a les nostres mans. Vet ací la nostra ambició immediata per a arribar a la unió lliure dels pobles lliures d’una futura Confederació peninsular.
Queda, però, en molts un dubte: aquest Estatut del 1932, tornarà a ésser ? Crec que si les coses no van per aquest camí és perquè a hores d’ara la unitat és encara lluny a Espanya. Cal que la unitat sigui feta. I és en aquest sentit i amb aquesta aspiració que treballen els caps de dues de les nacionalitats hispàniques: el President Irla i el President Aguirre. Com que la història no e spot desentendre dels imperatius de la realitat, crec que el problema tindrà remei. Hi ha, encara, el fill d’Alfons XIII, branca d’un arbre degenerat, que es fa dir Comte de Barcelona per afalagar els catalans. Aquest Comte és falsificat; no és un Guifré, ni un Borrell, ni un Berenguer. Diuen que ha aprés la llengua catalana, però també la sabia Felip V i fou un dels grans enemics de Catalunya.
La dignitat catalana
En el seu discurs d’ahir, l’amic Pi i Sunyer féu al·lusió a les relacions amb els partits de l’Espanya castellana dins de la nostra pròpia dignitat. No hi haurà respecte, però a aquesta dignitat, si consentim que sigui dit que la culpa de la pèrdua de la guerra recau en els catalans. hem de rebutjar enèrgicament aquestes insinuacions. Si fem balanç, veurem que la culpa és la d’haver bastit una República amb militars, funcionaris i magistrats monàrquics. Veieu, per exemple, els casos Goded i Franco. Tothom sabia que conspiraven. Per a evitar-ho el Govern els envià a Balears i a Canàries. I fou d’allà, per mar, que vingueren Franco i Goded. En un article publicat a “La Humanitat”, vaig escriure que hi havia d’haver un gran interès a dominar les Balears, important base naval i aèria. Un gros personatge espanyol replicà: “Perquè aquestes preocupacions: és que vindran nadant ?” Després hem vist que no van venir nadant, però van venir volant.
L’esforç català
Qui no recorda la magnífica tasca realitzada per la indústria de guerra catalana ? Catalunya que en temps de pau no tenia res preparat per a la guerra, va fer armes i municions i fabricà pólvora. Tarradellas anà un dia a Madrid i veí un general d’oficina al qual mostrà aquesta fabricació. Enlloc de felicitar-lo, el general féu aquesta frase explosiva: “Con que derecho han hecho polvora ?” Tots reconeixem l’heroisme del poble madrileny, però cal dir que les primeres forces que anaren a defensar Madrid foren forces catalanes. I fou sang d’obrers i menestrals catalans la que regà les estepes castellanes i els arrabals de Madrid. Però, malgrat tot un dia rebérem l’ofensa de què estàvem d’acord o almenys fèiem el joc als feixistes. Els generals que ho insinuaven van canviar de tàctica, prengueren el comandament i ens van portar l’enemic a casa, quan l’atac contra València i Aragó. Recordem el terrible 1938. A França hem vist dolors, però els de Barcelona en 1938 els superen. La fam fou efectiva, enorme, injusta, perquè mentre els uns la sofrien hi havia cada dia la festa dels carabiners. Hi havia, doncs, el fet diferencial: els que menjaven i els que dejunaven. No volem fer cap retret, però tampoc no podem admetre cap injuria.
Quin és el camí ?
El nostre esforç ha de tendir vers la creació d’una Espanya nova. Per a arribar-hi, la posició catalana és més forta que mai. Examineu, sinó, els acords d’aquesta assemblea i compareu-los amb les posicions anteriors. La constitució catalana feta a L’Havana establia la possibilitat d’una Confederació, però proposava el plebiscit català, la petició per part dels altres pobles d’Espanya i el dret de trencar, cada sis anys, el pacte establert. Avui reclamen una justa correspondència de drets i deures. Volem viure junts a casa, però no pas com una mestressa i una minyona. Ningú no sap per quin camí anirem a espanya. Serà pel del 14 d’abril, serà pel del 6 d’octubre, serà pels dos camins barrejats ?. Tots tenim la convicció que hi arribarem per un camí o altre. I aleshores ens trobarem amb mil problemes. Davant d’això què fa l’ERC ? El camí que ha escollit és el de la democràcia a base del sufragi universal. La voluntat de Catalunya es manifestarà en unes eleccions a diputat al nostre Parlament. Diem i repetim que ERC és el partit majoritari. Potser ens equivoquem, però si és així, cedirem el lloc als que representin la voluntat catalana. I si nosaltres hi estem disposats, com a demòcrates, cal que els demés també hi estiguin si se’n diuen i sobretot si en són. Les violències són perilloses i temibles. Són santes i fecundes si són necessàries, és a dir, quan la tirania domina un poble, però quan aquest té dret a la paraula, no hi ha més camí que la democràcia per a dirimir els conflictes. El nostre pensament civil és el de respectar i fer respectar el fall de Catalunya.
Noble i alta política
I ara, amics, cloem aquest Congrés d’ERC, tenint la visió clara de què el món travessa una hora transcendental, en la qual Catalunya té el seu mot a dir i el seu paper a jugar. L’hora és alta, nosaltres no podem ésser petits. Hem d’alçar la política al nivell dels fets d’avui i posar el cor a l’alçaria de la història. Hem d’ésser dignes de nosaltres i de Catalunya. Aviat podrem celebrar les assemblees a casa nostra. Per què així sigui us desitjo salut i llibertat. Salut per damunt dels vostres caps i més enllà dels vostres caps, a la nostra dolça, bella i noble Pàtria.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!