Avui s’escau el seixanta-cinquè aniversari de la victòria dels exèrcits aliats a Europa (Rússia ho celebra demà, dia 9). Els estats que van lluitar contra el nazisme i el feixisme ho commemoren amb tots els honors, al Regne d’Espanya ni una paraula.
La Generalitat de Catalunya tampoc no n’ha fet mai esment i això que foren milers (o potser desenes de milers) els catalans que hi perderen la vida, bé als camps d’extermini nazis, bé a la resistència o lluitant enquadrats en els exèrcits aliats. L’arbitrària política de memòria històrica de l’actual tripartit no hi ha parat pas compte i en l’univers mental dels polítics d’ordre, menys encara.
A l’exili, els catalans antifranquistes ho varen celebrar joiosament amb l’esperança de poder compartir amb els altres pobles lliures els beneficis de la victòria aliada. Els casals catalans escampats arreu han guardat testimonis esparsos d’aquests anhels. Recordo amb emoció haver vist al casal català de L’Havana les fotografies de la desfilada cívica i militar amb motiu de l’acabament de la guerra a Europa, i com un grup de joves catalans -perfectament enquadrats- marxaven darrera d’una gran estelada.
El sobiranisme cívic i polític contemporani ha de tenir present la dimensió històrica de la lluita per la llibertat de Catalunya i servar la memòria d’aquells que hi deixaren la vida. Els hereus del franquisme no poden apropiar-se d’aquesta data, els independentistes no ens la podem deixar perdre.
Post Scriptum, 8 de maig del 2017.
Avui, el Parlament de Catalunya ha commemorat la fi de la Segona Guerra Mundial i la derrota de l’eix nazi-feixista, honorant també totes les víctimes catalanes del conflicte. S’he fet res equivalent per part de les institucions espanyoles ?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com si no fos casualitat, estic llegint un llibre on un oficial de les SS, d’aquells que van participar en la més moderna guerra d’extermini coneguda, fa un informe sobre la moral de la tropa russa. Superada la temptació del burócrata exterminador i mort un amic, es deixa portar per la veritat, enmig dels afluvis de merda i mort que ho envaeix tot. Molts russos, esperàven que obtinguda la victòria s’eliminarien els passapots interns, el racionament, les col.lectivitzacions forçoses, per no dir, la mort i la por… Una gran moral de lluita a afegir a la supervivència. El futur contra el suicidi, més enllà de la mort física. Quines putades els hi esperàven…. I en resta el discurs que tots eren uns rojos fanàtics…….
Continuo pensant que aquest dissortat pais que ens ha tocat, restem encara de cul a la contemporaneitat més inmediata. A allò que va donar sentit a la lluita de l’Europa de la Llibertat, amb tots els seus defectes, contra les trituradores de carn humana i les seves teories: siguin de supremacia racial o de paradisos irreals sobre la terra.
He vist que en Saura i De la Vega han fet un acte a Mathaussen, rodejats de banderes espanyoles republicanes i alguns resistents francesos. El tall de veu com sempre “Con vuestro sacrificio habeis hecho posible que nosotros… la democràcia….”, etc… Una mica vague, com aquells discursos per consum intern… Sense tall de veu i al final de les imatges, dues banderes d’Israel. Continuem igual. Ves a saber si per discursos, a Russia, continuen igual. Pero la veritat viscuda, tard o d’hora, surarà….. A destemps, es clar…. com un miratge entre la ventada.
Continuo pensant que, quina llàstima, quina gran putada, que els Shermann (amb refereixo als blindats made in USA) no desfilessin per la Diagonal. Ens hauriem estalviat moltes glopades de saliva i coses pitjors. I molts silencis. I una corrupció generalitzada (sempre he entés que la corrupció no es únicament “económica”). Quina putada, quina gran putada a l’exili i a la Catalunya Resistent. I a la gent d’aquest lloc de món. I potser avui, formariem part de l’Europa de la Llibertat, en comptes de formar part de l’Unió Europea. Com a residents espanyols, per descomptat.