Jaume Renyer

El 13 de febrer del 2002, avui fa doncs vuit anys, vaig publicar aquest article al diari Avui. El reprodueixo atès que, considero, encara conté elements d’actualitat.

Fa alguns anys, un prestigiós analista polític nord-americà, Francis Fukuyama, va posar en circulació una teòria segons la qual el progrés de la història basat en el conflicte entre doctrines contradictòries s’acaba amb el triomf del capitalisme sobre el socialisme i, per extensió, sobre totes les altres alternatives polítiques i econòmiques. A diferència de la globalització, el globalisme seria la concepció segons la qual el mercat el mercat mundial el mercat mundial substitueix la política entesa com a marc jurídic i institucional dins del qual el tràfic econòmic és possible i legítim socialment. Aquesta visió redueix la pluridimensionalitat de la globalització a un sol aspecte, l’econòmic, prescindint dels vessants cultural, ecològic, polític i social de progrés. Aquesta doctrina radical del capitalisme utòpic s’intenta aplicar reduint l’intervencionisme estatal, la privatització del sector empresarial públic, la desregulació de l’economia i el foment de la competitivitat com a valor absolut per arribar a l’ideal incontestable d’un món unificat a través del mercat que es projecta cap al futur de prosperitat.

Els anys transcorreguts entre la caiguda del Mur de Berlín, quan Fukuyama va escriure el seu famós llibre, i l’actual etapa de proliferació de conflictes i crisi econòmica a nivell mundial han desmentit tràgicament les seves prediccions i en lloc del triomf del liberalisme econòmic i polític més aviat ens endinsem en una incerta confrontació de quatre grans blocs políticoculturals (Occident, el món musulmà, l’Índia i la Xina) que pugnaran a escala mundial per l’hegemonia en aquest segle que tot just comencem.

A nivell espanyol, com si d’un Fukuyama mesetari es tractés, des de Quintanilla de Onésimo, Aznar ha proclamat la fi de la transició política i de les concessions fetes als nacionalismes perifèrics i ha decretat l’assimilació definitiva d’aquests a l’espanyolitat triomfant que aquest nou cabdill pretén llegar a la història com l’obra cabdal del seu mandat. El cert és que l’ordre social i polític en què estem immersos els catalans pivota sobre una filosofia que prima l’individualisme sobre tot el que és comunitari, que relativitza tota problemàtica que faci referència als grups socials no dominants, la seva diversitat, el pluralisme cultural i lingüístic. La piràmide culmina amb un igualitarisme abstracte (“todos somos españoles”) que per al comú dels ciutadans garanteix l’Estat.

Aquesta mentalitat política espanyola intrínsecament dotada d’una visió estàtica, immutable, de la unitat de l’Estat es desvincula de la idea de justícia (només cal veure les declaracions dels teòrics encarregats d’impartir-la com el Defensor del Pueblo i el president del Tribunal Constitucional) i de la dialèctica dels diversos grups socials que conviuen en una societat complexa com l’actual. Se’ns pretén imposar un règim que dogmatitza una Constitució, que nega el dret d’autodeterminació perquè no pot reconèixer els subjectes col·lectius que hi tenen dret. Es concep la ciutadania espanyola com un feix de drets i deures però es nega a les persones que tenim la consciència i la voluntat de pertànyer a un poble amb identitat pròpia el dret a decidir el nostre futur col·lectiu. Amb aquest fil argumental es vicia d’arrel el sentit comunitari dels drets i s’encobreix el caràcter autoritari de la negació del dret dels catalans a autodeterminar-se.

Voler des de l’Estat actual petrificar la seva integritat com si es tractés d’un dret i sotmetre els catalans que volen decidir col·lectivament a la coacció de renunciar-hi i assimilar-nos despersonalitzadament a l’espanyolitat uniforme és voler posar fi a la història …… d’Espanya, amb nosaltres a dins. Aquestes utopies radicals sense base real porten inevitablement a situacions de conflicte. La classe política catalana elabora fórmules de reforma i evolució política diverses, que serviran només en tant que elements cohesionadors dels objectius de cap a on es vol avançar, però no estalviaran el conflicte polític que necessàriament es produirà quan, com ja s’ha anunciat, seran rebutjades. Els nostres governants hauran de substituir la mentalitat de submissió i renúncia als propis drets per una mentalitat de defensa radical d’aquests. En tant que aquesta diferent mentalitat sigui certa o no, podrem revisar d’aquí a uns anys si certament s’ha arribat a la fi de la història d’Espanya.

Post Scriptum, 18 de maig del 2020.

Al cap dels anys de procés independentista el supremacisme espanyol s’ha anat enfollint per mor de la incapacitat d’oferir un projecte nacional de prosperitat i modernitat al conjunt de la ciutadania i pel contrast amb els anhels que ha extrovertit l’independentisme català entrellucant un model de país separat i superant l’espanyol. La unitat d’Espanya està per damunt de la democràcia segons el jutge Lesmes, per sobre de la veritat segons el periodista Marhuenda i és més sentida que el dolor per les víctimes del coronavirus segons l’escriptor Cercas. Què és Espanya en si mateixa que estigui pel damunt de tot això ?

No hi ha resposta perquè no hi ha contingut, és un dogma que es manté per la força, i l’instrument de la violència esdevé la justificació de l’essència inaprensible. Vicent Partal ho explicava molt bé ahir a Vilaweb: “Perquè el missatge enviat conjuntament pel PP i el PSOE a la població espanyola va ser inequívoc:

1) La unitat de la nació espanyola està per damunt de la democràcia.
2) Si un govern no t’agrada, pots seguir procediments no democràtics per tombar-lo sense remordiments.
3) L’estat profund és més poderós que no el govern i, per tant, és més eficaç per a combatre les idees que no t’agraden.
4) La violència política no solament és legítima, sinó que és encoratjada si la pàtria perilla.
I 5) Les forces armades són la garantia de la unitat.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!