Carles Castellanos és de les veus que cal escoltar en moments de confusió al si de l’independentisme provocats pels còmplices de l’operació d’estat per desactivar-lo. Ara fa justament sis anys ja va alertar en un article a Llibertat.cat publicat el 7 de gener del 2016 titulat “Dues qüestions que em semblen importants“: “Aquests dies estic realment en estat de xoc perquè els qui s’han esforçat més per a sabotejar l’acumulació de forces independentista aconseguida al llarg dels darrers anys, i estan treballant per una aliança amb sectors no independentistes per a assolir una suposada “aliança d’esquerres”, es presenten ara com grans defensors de la independència”. I afegia: “No hauríem d’oblidar que els diferents sectors de l’esquerra espanyolista (alguns disfressats d’amics de l’independentisme) estan interessats a evitar una ruptura realitzada a partir de la base sociopolítica de l’independentisme (ERC, CDC, CUP) i advoquen per una “aliança d’esquerres” (fora de l’independentisme) que trenqui aquesta base sociopolítica tot allunyant l’opció independentista de la majoria, oferint com a objectiu la perspectiva d’una reforma espanyola que diuen que faria possible un referèndum o que es proposaria de recomençar “un nou procés” indefinit que seria “més esquerrà”. El fet és però que l’aliança amb Podemos i derivats, o amb Podemos i ERC (en el cas dubtós que ERC volgués), o amb Podemos i el PSC-PSOE etc. no fan possible ni la modificació del marc estatal ni una acumulació de forces de caire independentista que pugui portar a una ruptura amb l’Estat espanyol.”
Dissortadament, els dubtes que tenia fa sis anys sobre el paper d’ERC s’han esvait amb la desconstrucció del procés independentista per retornar a l’autonomisme engegada per la direcció d’Esquerra. En un altre article per emmarcar retrata el junquerisme que finalment lidera la reculada contra-independentista que defineix de manera punyent en l’article “Fugir d’estudi amb renúncies compartides“, publicat inicialment a la Veu de Poble LLiure el proppassat 28 de desembre i reproduït per Llibertat.cat del qual val la pena destacar-ne aqueixos paràgrafs: “DAMUNT UNS FONAMENTS POC SÒLIDS DE RENÚNCIES COMPARTIDES
Si observem els continguts de les reivindicacions i les pràctiques polítiques d’aquests sectors “confederalistes” podrem copsar que, des de l’espanyolisme banal, als límits del Junquerisme, es tracta d’organitzacions que han anat davallant pel pendent de les renúncies als seus principis fundacionals. No fa gaire Albano Dante Fachín ho recordava en un seu article (11*) on descrivia amb claredat que, per exemple, Podemos havia passat de considerar el que succeïa a Catalunya com una “oportunitat destituent” del Règim del 78 i entre la gent de Podemos i els Comuns parlaven de “referèndum” i de la “República Catalana”. D’aquestes posicions no en resta ni el record. En aquest article aquest autor ja feia una exposició de les renúncies successives d’aquests sectors un cop arribats al govern espanyol, tal com ho hem resumit a la nota 6, precedent.
El fet és que la crida que fa aquest manifest no té sentit sense comptar amb aquests sectors que han renunciat ostensiblement i, de manera escandalosa, als seus principis polítics. Després del reguitzell de renúncies dels que haurien de ser els impulsors més dinàmics d’aquesta proposta de Pacte confederal, la inviabilitat de la seva proclamació queda encara més en evidència.
La perspectiva d’aquesta proposta nascuda de les renúncies mostra, a més, que té un objectiu no confessat que cal remarcar: és la d’atreure el Junquerisme a les seves posicions, amb l’objectiu d’afeblir la força del bloc independentista. Sabem, per l’article que hem comentat més amunt i per l’acumulació de fets esdevinguts en aquest sentit, que tota la campanya mediàtica de presentar l’independentisme com un moviment de dreta (12*) va adreçada a aquesta operació d’afebliment de la força de l’independentisme per mitjà d’estovar els sectors més febles ideològicament (que sabem que es troben no sols a ERC sinó també en àmbits de la CUP i de Junts) portant-los a abandonar les aliances dins l’independentisme i a deixar-se seduir pels cants de sirena de la suposada esquerra espanyola. Les renúncies comencen per l’abandó dels principis i acaben promovent moviments polítics que afavoreixen l’statu quo.”
Post Scriptum, 6 de gener del 2024.
Carles Castellanos, a Llibertat.cat, el proppassat 17 d’octubre, “Cap a la Independència: Crítica i futur“.
Els darrers temps ens han ofert unes bases força clares per a saber com avançar: les darreres eleccions municipals i autonòmiques i, sobretot, les mobilitzacions que s’han prolongat fins a primers d’octubre ens permeten de partir d’un conjunt de constatacions que ens ajuden a caminar damunt un terreny ja més segur.
El moviment independentista català i el moviment popular de fons, de defensa dels drets socials i de la llengua i la cultura nacionals existeix, malgrat el que pugui dir la propaganda espanyolista i monàrquica. I mostra una vitalitat comparable a la que sempre ha tingut. Convé insistir en aquest fet. Perquè les campanyes del règim despòtic actual, més o menys emmascarades sota enquestes descontextualitzades, sempre insistiran en un sentit contrari.
Els periodistes i enquestadors ja saben que és un senyal d’una gran perversió demanar l’opinió política sobre l’estat de consciència de la gent mentre és objecte permanent de repressió policíaca, judicial, administrativa etc. i és martellejada per una pressió ideològica insistent a través dels mitjans d’informació unidireccionals. L’obligació del periodisme honest i conseqüent sabem que hauria d’aportar informació objectiva i no fer el joc a l’enemic. La nació catalana, incloent-hi el poble valencià, ha demostrat una important capacitat de reacció a les ciutats d’Alacant i de Girona, com a exemples, i en un nombre important d’altres poblacions, sense oblidar el paper referencial de Waterloo, com s’ha posat de manifest en la conjuntura actual.
La meva posició sobre tot plegat no pot ser, però, del tot optimista perquè estem envoltats d’un conjunt de dificultats que haurem de saber superar.
Un panorama enrevessat
Damunt d’aquesta base popular amb voluntat lluitadora plana una dinàmica política i ideològica que és per a posar-se les mans al cap. No n’hi ha un pam que escapi de la gran malaltia del sectarisme ni que no estigui en mans d’una superficialitat i un subjectivisme desoladors: no és tan sols que els partits independentistes que tenim al Parlament de Catalunya no estiguin a l’altura del moment sinó que la majoria dels col·lectius (incloent-hi organitzacions de massa, importants) estan dominats per un sectarisme atroç.
Més enllà d’ERC i Junts, embrancats en una guerra que pren massa sovint formes de disputa de pati d’escola, podem observar que la CUP no acaba de sortir d’un estat de paràlisi i desorientació producte de la seva dificultat seriosa per a entendre la situació del moment. I la direcció de l’ANC, començant per la Permanent del seu Secretariat Nacional (molt erosionat per les baixes que les formes de treball sectàries han causat) s’arrapa a l’error tàctic que és el fet de posar tot el pes de l’organització en una mena de ‘solució màgica’ que és l’anomenada ‘llista cívica’. I he escrit ‘error tàctic’ perquè si l’ANC aspira (com declara) a una superació de la fragmentació al si de l’independentisme, l’entestament que ha posat en aquesta opció electoralista el que està fent -i farà encara més amb la seva pràctica- serà desenvolupar una dinàmica encara més negativa probablement que les que hi ha en els partits actuals, una dinàmica nefasta que, mancada de visió política i basada només en proclames superficials d’un simplisme escandalós, està destinada a caure en la més innòcua inanició.
I això no és tot perquè el cert és que la confusió ideològica i política campa dins la nostra societat com no ho havia fet mai: a la superficialitat de la política institucional (reduïda a eslògans propagandistes a la recerca del vot) i als lemes patriòtics espanyols (que l’única cosa que pretenen és mantenir la colònia catalana ofegada de manera que sigui, perquè vagi rajant), s’hi afegeix el triomf creixent de la irracionalitat. Com es poden anomenar si no les falses teories que s’escampen com la pesta entre la gent. Idees falses i confuses sobre la nostra història o sobre la nostra llengua que només beneficien les posicions dels nostres enemics. Aquests ‘predicadors’ troben un públic desarmat que s’empassa veritables barbaritats sense cap mena de capacitat crítica. No s’analitza la realitat sinó que es propaguen narracions il·lusòries amb l’únic objectiu de pal·liar les insatisfaccions de la realitat quotidiana. Tot plegat contribueix a engrossir el nombre creixent de contents i enganyats.
L’hora de la veritat
Ha arribat, doncs, l’hora de la veritat. La claredat i la sinceritat més absolutes s’han fet imprescindibles. Els tres partits existents avui al Parlament de Catalunya tenen plom a l’ala i difícilment es podran enlairar si no superen les greus contradiccions que els immobilitzen. Tothom sap, a hores d’ara, que ERC s’ha anat convertint en una mena de secta de contractació d’amics i coneguts que l’incapacita per a intervenir positivament en l’espai públic. D’altra banda, Junts, si no reacciona, pot anar pel mateix camí. I la CUP sembla que no vulgui sortir de l’ou d’una pràctica de curta volada amb aspiracions a esdevenir una tribu urbana juvenil dirigida per una direcció que també sembla que es vagi acomodant al joc innocu del parlamentarisme. Tampoc no podem considerar que el Consell de la República porti a terme una tasca incisiva, més enllà d’una referencialitat estàtica. I ja hem parlat de l’ANC i les seves greus limitacions.
Però justament és, enmig d’aquest panorama, que està apareixent l’esperança: l’ANC mateixa, fora del grupet de persones arrapades a l’aparell central, posseeix una base militant honesta i combativa com s’ha anat demostrant al llarg de més d’un any; el Consell de la República té un nombre important de Consells Locals dinamitzats; la CUP, compta amb amplis sectors que, seguint l’experiència de les comarques nord-orientals, mantenen la seva capacitat i voluntat política per a la creació d’una forma de treballar àmplia, sòlida i influent. També dins Junts hi ha àmbits militants i simpatitzants favorables a la mobilització. I és prou sabut que hi ha, a més, militants i ex-militants d’ERC que no estan d’acord amb la paràlisi endèmica de les estructures del partit. Els aparells centrals de les organitzacions estan desorientats però no han arribat a anul·lar la combativitat de l’independentisme en el seu conjunt.
El camí de la independència: una regeneració des de la base
La solució a aquesta situació no serà la creació de més i més llistes electorals noves i deixar-ho tot a un hipotètic èxit en una votació, perquè faltarà el més important: la capacitat de resistir més enllà d’una votació i de combatre amb solidesa les maniobres de l’enemic. Això no es podrà fer posant tota la carn a la graella d’unes eleccions; no ens cansarem de dir-ho.
Pensar que aquest panorama es resoldrà utilitzant les eines de l’enemic (que han estat preparades dins uns límits molt marcats) és una temeritat. Perquè avui ja és una evidència que l’entorn electoral, essent com és important per a poder assolir una influència política de masses, és un mar infestat de taurons i manipulat profundament pel sistema ideològic i polític que controla els ressorts de poder dels Estats ocupants.
El nostre reforçament es farà partint de la pràctica unitària constant arreu dels barris i pobles i en les organitzacions populars de lluita sectorial (sindicals, per la llengua, feministes, ecologistes etc.) d’una punta a l’altra del territori. Així ha nascut i ha crescut el nostre moviment i aquesta és la nostra força. En el moment actual l’articulació de col·lectius i Casals on es defensi, es cohesioni i s’estructuri l’objectiu de la República Catalana Independent, superant el sectarisme de les organitzacions precedents és el camí a seguir. Com ja s’ha dit profusament, cal fer foc nou. Per a aquest objectiu de renovació i regeneració del nostre moviment l’eix central que ha de permetre l’acció permanent i la renovació és la continuïtat en l’acció independentista i republicana que es porta a terme en aquests col·lectius on es reforcen dia rere dia l’esperit i la pràctica arrelada en la nostra història entorn de la República catalana laica i igualitària. Aquest és el caliu d’on naixerà el nou impuls i la força col·lectiva que ens permetrà arribar a la Independència.
Estratègia i tàctica
El gran polític independentista i comunista que va ser Antoni Lecha, del qual hem recordat enguany el desè anniversari de la seva absència, no es cansava de recordar als joves que es reunien a Girona al seu voltant la importància bàsica de diferenciar clarament entre estratègia i tàctica si es volia avançar. No entendre aquesta distinció fa que es confonguin els moviments puntuals d’un moment amb els objectius; i que mai no es pugui obrir camí perquè la simple repetició del desig fervent dels objectius finals no es la manera de desenvolupar cap pràctica política que ajudi a canviar la realitat. La comprensió d’aquests ensenyaments bàsics ha fet possible la conquesta independentista de llocs d’intervenció social i política destacables cada dia en més i més municipis i organitzacions de lluita on han fructificat aquests i altres ensenyaments.
El nostre objectiu és treballar per la Ruptura Independentista que ens permetrà instaurar la República catalana independent. Però el camí per a arribar-hi ha d’estar empedrat d’un reguitzell continuat de conquestes i conquestes quotidianes; i d’operacions tàctiques que poden ajudar a reforçar la moral del moviment independentista i a estendre la nostra influència. En aquest sentit, no podem endevinar quin serà el resultat de l’estira i arronsa al voltant de l’objectiu de l’Amnistia i altres fites parcials que es debatran en ocasió de l’actual conjuntura estatal espanyola, però considerar que, si s’aconsegueix aquesta conquesta, això seria un element desmobilitzador greu (més gran, fins i tot, que la repressió mateixa, segons alguns) és no tenir cap idea de la lluita quotidiana i, per tant, viure en un núvol emboirat d’il·lusions i falsedats. La batalla parlamentària espanyola, per molt que s’hagi magnificat ara, per part d’uns i altres, és un episodi tàctic que pot influir en l’ànim del poble en lluita i aconseguir algun guany parcial (o no); però el que és segur és que posar-lo al costat de la Independència i d’altres objectius estratègics, com fan alguns, és un error molt greu d’anàlisi.
No parar mai
Continuant amb les lliçons dels nostres predecessors, ens afermem en la convicció que el futur no se’ns obrirà perquè ens oposem a les operacions tàctiques en què es vegi implicat el moviment independentista sinó construint la regeneració orgànica des de la base del nostre moviment a partir de la lluita de cada dia tot preparant així la força que s’ha d’anar articulant d’una punta a l’altra del territori, fent-ne un control efectiu. Només així podrem proclamar efectivament la independència, defensar la República catalana i mantenir-la d’una manera permanent. La resta és fer volar coloms.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!