Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

2 de març de 2024
0 comentaris

Amb Xavier Diez

Xavier Diez i Rodríguez (Barcelona, 1965) és un lliurepensador polifacètic i historiador amb el qual tinc la satisfacció de mantenir una relació intel·lectual esporàdica però continuada al cap dels anys. Trobo il·lustratiu del baix moment polític i cultural que travessem com a país el darrer apunt que ha publicat al seu bloc “Espai de dissidència”,  “Censures del segle XXI“, que reprodueixo tot seguit com a mostra de suport i complicitat:

“Amb els anys he après que en l’escriptura, com en la vida, val més l’honestedat amb un mateix que la necessitat de caure bé o de resultar simpàtic amb aquells que voldries d’amics. Bé, es tracta d’un aprenentatge poc pràctic, perquè això sol ocasionar més inconvenients que avantatges. Incomodar al poder forma part de les funcions de qualsevol que pretengui fer d’intel·lectual, no pas per cap voluntat iconoclasta, sinó per la necessitat de fer de contrapunt crític en la gestió dels afers públics, d’incitar a pensar al cos ciutadà. Fer una lectura crítica de la realitat, tractar d’interpretar el passat i el present formen part d’una certa necessitat col·lectiva, per mirar de cometre menys errors dels necessaris. Debatre sobre aspectes controvertits, ens hauria de servir per mirar de prendre decisions més o menys correctes. Per llegir millor el món que ens ha tocat viure, renovar les tradicions i ensenyaments que ens han llegat qui els precedí, i mirar de transmetre a les generacions futures els elements culturals fonamentals que hem anat heretant.

Això pot valdre, més o menys, per a una civilització occidental que, més o menys va saber-se emancipar de la foscor de l’Edat Mitjana, que va saber reinterpretar els clàssics greco-romans, i que van aprendre a separar la raó i la fe en allò que es va denominar com a Il·lustració. El liberalisme dels XIX i XX havia d’ajudar a posar prou distanciament emocional davant els moments de passió i tragèdia d’uns segles que, en el fons, van resultar poc raonables, i on sovint la fe religiosa, com bé ens recorden els darrers llibres d’Enzo Traverso, van ser substituïts per fes polítiques, axiomes revolucionaris o dogmes econòmics.

Tanmateix, no sempre la llum il·lumina la totalitat del paisatge. El nostre país, lligat a una Espanya que va fer de l’aïllament una fórmula de resistir-se a la modernitat, ha acceptat malament la il·lustració, el pensament crític o fins i tot el pensament sense adjectius. De fet, en el fanatisme religiós que, com resava l’opuscle i best-seller del XIX de Fèlix Sardà i Salvany, el liberalisme era considerat una mena de pecat. D’aquí que el gregarisme, de caràcter religiós, social o polític, hagi esdevingut un fenomen que ha transcendit el temps, les ideologies i les orientacions polítiques.

Potser és per això la facilitat amb què en la batussa secular entre esquerres i dretes; catolicisme i ateisme, ha interessat més aviat la militància que la reflexió; la cohesió de la tribu abans que el debat d’idees. I de fet, com és constatable quan es llegeix literatura política del XIX i del XX (i servidor de vostès, que ha fet molta recerca respecte el món polític i ideològic de l’anarquisme, ideologia liberal per naturalesa, les esquerres han tendit a imitar el capteniment religiós de les dretes).

Penso en tot això quan un dels meus editors m’adverteix que un recent article, “Antisemitisme del segle XXI” , ha rebut diferents acusacions de discurs d’odi que ha comportat la suspensió cautelar del compte de Facebook de la Revista Mirall, on el vaig publicar. Per a qualsevol que se’l vulgui llegir (i que faria bé de consultar la font primera) bàsicament em dedico a exposar que bona part de les manifestacions pro-palestina acaben fàcilment en els llocs comuns de l’antisemitisme, i que les acusacions de genocidi no se sostenen d’acord amb el concepte en el món del dret internacional. La paradoxa és que, com he fet sempre, defenso la solució dels dos estats i censuro els bombardeigs indiscriminats contra la població civil palestina. Tanmateix, vivim en una època en què tota conversa política és sotmesa a les dificultats que comporta el biaix de confirmació, el narcisisme acrític, la necessitat que ens donin la raó mentre que es viu en la bombolla del grup d’afins.

No és la primera vegada que em trobo amb una situació, diguem-ne, incòmoda. I la paradoxa (o no), és que les hòsties m’han vingut més de l’esquerra que de la dreta. En el passat, he criticat el vel (suposadament) islàmic com a una eina de combat polític, i no pas com a element religiós. Com a un factor que simbolitza la pertinença (i el control sexual i social) de les dones a la comunitat religiosa, i com a un obstacle a la lliure interacció en societats interculturals. I, tot manllevant l’expressió castellana “se lió la de Dios es Cristo”. No només em van acusar de racista i islamòfob, sinó que a partir d’aquell moment se’m va vetar en alguns mitjans amb què feia anys que col·laborava (no patiu, ho feia sempre desinteressadament), un conegut activista gironí em va demanar una trobada on em va exigir una retractació al més pur inquisitorial, i em va arribar que se’m va fer una mena de judici privat in absentia on, pel que tinc entès, alguns sectors del progressisme local em van considerar com a persona non grata. I tot això, malgrat que algunes persones d’aquest entorn em reconeixen en privat que llegeixen d’amagat i que sovint els serveixo perquè algú expliqui allò que pensen particularment. El tema resulta galdós, perquè, com ja he exposat a bastament, més enllà de peces de tela polèmiques, per a mi el més desconcertant és la paradoxa que activistes d’esquerres accepten en un determinat col·lectiu religiós allò que seria del tot inacceptable per a les dones autòctones, la qual cosa representa un veritable acte de racisme (considerar que unes persones tenen més drets que altres per naixement).

També, en els darrers mesos, em vaig trobar amb què Twitter em va comunicar que havien raportat una cadena de denúncies sobre un tuit en què posava en dubte les teories queer, especialment pel que feia a l’existència generalitzada d’altres gèneres que no fossin el masculí i femení, tal com assenyala la ciència i la biologia. Aviam, qui em segueix en aquesta xarxa pot adonar-se que potser no sóc un peix bullit, i que sovint les metàfores se m’escapen de les mans. Tanmateix, tinc molt clar que cal no depassar mai la línia vermella del respecte i que no se m’acudiria mai acusar a un col·lectiu determinat de característiques negatives innates. Va en contra de la meva naturalesa ètica i política. Ara bé, algun temps després (perquè normalment les crítiques rebudes em representen un incentiu per indagar en la literatura filosòfica d’algunes qüestions controvertides) vaig descobrir astorat que, efectivament, negar l’existència de la transexualitat com a gènere o qüestionar que aquesta llarga llista de noves taxonomies formulada per teòriques com Judith Butler (transexual, bisexual, pansexual, intersexual, genderqueer fins a un total de 112, segons alguns teòrics) pot constituir un delicte d’odi segons les noves lleis impulsades arreu d’Europa, a Espanya i Catalunya. Unes normatives elaborades i publicades a esquena de l’opinió pública i l’absurditat de les quals podria fer empal·lidir el mateix Kafka. Bé, servidor de vostès, com ja avançava en la declaració d’intencions del primer paràgraf, em considero un escèptic professional (com correspon a la meva condició d’historiador) i em veig èticament obligat a qüestionar qualsevol cosa, i fins i tot a carregar contra les certeses pròpies. Per a allò per al qual no estic preparat és per qüestionar les incerteses, o fins i tot qüestions que no disposen d’un mínim de solidesa teòrica ni ontològica.

A mesura que faig anys, en aquesta època de confusió civilitzatòria, més desconcertat em trobo. Sempre em temia haver de viure sota la fèrria censura d’un règim dictatorial, d’una dictadura militar, d’un sistema de llibertats limitades com podríem arribar a tenir alguna experiència del passat o d’algunes societats en què la llibertat d’expressió pot constituir una amenaça per a la (seva) seguretat pública. No m’arribava a imaginar que allò que en deien esquerra, suposadament hereva del pensament il·lustrat, del liberalisme, de la llibertat de pensament, actuaria al més pur Stasi o policia de la moral. Perquè, efectivament, comprovo com algunes determinades persones miren amb lupa les coses que publico per titllar-me de racista, sionista, homòfob o qualsevol altra categoria que, si no fos perquè aquesta gent, com tota bona dictadura, no tenen ni un bri de sentit de l’humor. I salten a la jugular cada vegada que dic alguna cosa que no els agrada, com sovint passa a alguns escriptors o pensadors, que rebenten els seus actes o presentacions a llibreries o universitats perquè les seves idees no els agraden. I no parlem de presentar el Mein Kampf, sinó, per exemple, com li passa a l’antropòloga Sílvia Carrasco i un col·lectiu de docents feministes que han hagut de comptar amb protecció policial quan han intentat presentar el seu llibre La coeducación secuestrada. Crítica feminista a la penetración del transgenerismo en la educación, que bàsicament es dedica a qüestionar amb elements científics i antropològics la cultura queer i que considera que això representa un intrusisme en el moviment feminista. I no es tracta d’estar d’acord o en desacord, sinó que frapa la virulència inquisidora amb què actua una nova generació d’activistes, que en saben molt d’actuar, i poc de pensar.

I és així com, en els darrers temps, de la llibertat de pensament hem passat a un moment en què l’activisme (suposadament d’esquerres) imita les tècniques de la policia de la moral iraniana en què, mitjançant la violència, la intimidació o la por de la cultura de la cancel·lació per imposar les seves tesis. Unes tesis no fonamentades en la raó, sinó en la creença, en una deriva de fanatisme religiós com no em pensava que viuria en ple segle XXI.”

Post Scriptum, 30 d’agost del 2024.

El proppassat 22 Xavier Diez va publicar al seu bloc personal un altre article memorable: “Els set pecats capitals de la cultura catalana” (publicat al número 326 de la Revista de Catalunya), del qual val la pena retenir aqueixos paràgrafs: “Catalunya és, mal que pesi, una nació cultural. Amb les institucions i la demografia en contra, no hi ha pas un altre remei. Tota supervivència o plans de futur passen, indefectiblement per la cultura, i la seva matèria primera: la llengua. És per això que, des de fora, s’ha sabotejat tant com s’ha pogut, tot negant-li el reconeixement, tot esquarterant els Països Catalans, tot mirant de confondre-la amb la cultura espanyola que es fa físicament al territori. Tanmateix, des de dins, malgrat la capacitat de resistència, tampoc s’ha pres massa seriosament aquesta qüestió central. I no es tracta només d’un pressupost de cultura, més que ridícul, anorèxicament suïcida, sinó de la mateixa actitud de la mateixa societat catalana davant el que representa la saba. Hi ha acomplexament, absència de convicció, excés de vicis i carència de virtuts, si més no al llarg d’unes darreres dècades en què, a partir del canvi de mil·lenni, hi ha una sensació corroborada per l’estadística, que la tendència és descendent, depriment, decadent.”

I assenyala el set pecats:

“L’amateurisme, o si ho prefereixen, l’informal terme sabataiespardenyisme.  Els creadors en català som conscients que contribuïm a la cultura per amor a l’art, a la nació o perquè no tenim res millor a fer.  En una enquesta organitzada per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana de 2016, només un 9,77% dels seus membres es consideraven professionals (la majoria, traductors, i sense admetre-ho, probablement, uns quants negres literaris), i un 10,35%, semi professionals. És més, segons aquesta associació, i per a l’any 2013, l’ingrés mitjà per tasques relacionades amb l’escriptura representava 3.867,89 € bruts. Tenint en compte que per al 2007, els ingressos eren de 5.643,99 € (és a dir, una davallada del 31%!) tenim els ingredients de la tragèdia. La immensa majoria treballa d’alguna altra cosa, i sovint, viuen més de les col·laboracions als mitjans que d’uns llibres, que en el millor dels casos, poden suposar uns pocs milers de llibres venuts, que equival a uns pocs milers d’euros. Això, a la pràctica, implica que pràcticament cap escriptor pugui dedicar-se en exclusiva a escriure obres complexes que requereixen aïllament i plena dedicació. És per això que resulta una comparativa odiosa si ho relacionem, per posar un exemple, amb Islàndia, país amb 300.000 habitants on hi ha 70 escriptors que reben un salari de l’estat (uns 3.230 € bruts) per dedicar-se a la creació artística. Si féssim l’extrapolació, als Països Catalans, pel cap baix, caldria que hi hagués uns 2.800 escriptors subvencionats, única possibilitat que surtin grans obres.

El noucentisme. Sembla mentida que l’estètica dominant continuï influenciada per un moviment que ja semblava mort fa un segle. Si un novel·lista com Carles Soldevila es passegés per alguna llibreria del país, se sentiria molt còmode. Damià Bardera, un enfant terrible de la literatura actual, d’una narrativa tan interessant com escassament difosa, descrivia en un article a Núvol (21-I-2013), es queixava de la literatura actual amb un “s’hi detecta una homogeneïtat massa sospitosa. Això és, avui dia la literatura generacional, per ser considerada generacional de debò, ha de complir uns certs requisits com ara: desmenjament, discurs cool i guai, urbanitat prefabricada (…) inofensivitat moral i biografisme encobert”. En altres paraules, un excés de correcció, abús d’unes classes mitjanes minvants i desorientades i aversió al risc. La literatura catalana actual abusa massa de les ciutats d’ivori, i amb honroses excepcions, desatèn una realitat que sol esclatar a la cara, com de vegades escriptores com Najat El-Hachmi, s’encarrega de recordar-nos. La desconnexió de la literatura amb el país real, o certes al·lèrgies, com ara el menyspreu pel passat llibertari, ens està passant una elevada factura.

Wokisme sobrevingut.  Derivat de l’anterior, la tendència a la correcció política postnoucentista ha fet que s’hagi abraçat, en els darrers anys, la tendència autodestructiva d’alguns corrents de moda a les universitats americanes que tenen com a objectiu deconstruir la societat occidental i propiciar cert nihilisme estèril. Les grans causes morals (la diversitat sexual, el racisme, el classisme…) en nom de les bones intencions estan inundant de banalitat les llibreries i els mitjans de comunicació. I es dóna la paradoxa que, des de dins dels rengles de la literatura contemporània s’ofereix una visió antropològicament folkloritzant de la diversitat, mentre que, paral·lelament, es promou la idea que la cultura catalana (i el català, en general) és burgesia, és heteropatriarcat, és colonialisme, representa el mal absolut. Només cal veure els mitjans públics, les llistes dels més venuts o els premis literaris on s’imposa aquesta mena d’autoodi paralitzant. Aquest wokisme descontrolat recordaria al pecat capital de la ira (o autoira).

Capelletisme. Potser el pecat més constant de la història de la literatura catalana. En un país petit, a l’hora de disposar de visibilitat, el capital social és més rellevant que la qualitat, l’originalitat o el risc. El capelletisme pot ser de caràcter polític (ho vàrem viure en l’època, més que daurada de llautó, del pujolisme), clientelar (els privilegis es fonamenten en la presència als grans mitjans, especialment la televisió pública o els grans grups de comunicació) o personal (establint una dinàmica de fílies i fòbies sovint inexplicables. Trobem meritòries excepcions d’autors capaços de viure a la intempèrie, o l’aïllament extrabarceloní. Tanmateix, la norma fonamental és que els autors que tenen la sort de gaudir de cert reconeixement (o agents literaris competents) passen més temps a anar a festes, activitats, espectacles o tertúlies que en el necessari aïllament que comporta un acte solitari com és la creació artística o literària.

Acriticisme. La desaparició sobtada i inesperada de Vicenç Pagès Jordà, a banda de certa orfandat literària, va deixar al descobert de l’absència d’allò que, més que llibres, hauríem de considerar personalitats amb prou bagatge, coneixement i criteri per fer de prescriptors de llibres, per guiar els lectors. La trista realitat és que, en els darrers anys, amb una escassedat de mitjans de crítica, les seccions culturals de diaris no han fet sinó minvar en extensió i profunditat. I no és d’estranyar que, probablement que en la majoria de crítiques literàries, el crític no s’hagi llegit el llibre (ho he patit com a autor). I no deixa de ser un fet lògic, tenint en compte que és habitual pagar entre 30 i 50 € per peça ressenyada (tot i que sospito que la majoria també són per amor a l’art). Tenint en compte la inversió en temps i formació que representa analitzar en profunditat un text, el paper dels crítics és d’una veritable heroïcitat, fonamentada, també, en l’amateurisme, i sovint influenciada pel capelletisme. De la mateixa manera que si volem disposar d’una cultura de primera divisió (o ni que sigui tan despoblada com la islandesa), no només cal pagar per escriure, sinó també per llegir.

Senselectorisme. I aquí una de les claus! Cal ser autocrítics i humils i entendre que cal canviar els hàbits culturals. Som en un país on qui ens dediquem a la cultura tenim la sensació que hi ha més escriptors que lectors.  Això prové d’una certa inèrcia en què, malgrat aquest esperit noucentista, tenim la crua realitat que la cultura no és prou valorada, que manca una tradició lectora important. Les llistes dels més venuts indiquen precisament que es veu més el llibre com a un acte de consum que una experiència intel·lectual. I és evident que el sistema educatiu, especialment en les darreres dècades, fa aigües. Primer, per una terrible segregació social que serra els cables de l’ascensor social (i que associa la literatura a l’elitisme). Després, perquè la manera en què s’ensenya llengua o (ja no) s’ensenya literatura no sembla la més adequada per oferir un background cultural suficient. O, també, per aquesta bombolla que permet adquirir el C1 de català a alumnes de secundària que no són capaços d’emetre una frase en català ni a punta de pistola, per no parlar de com ha punxat la bombolla de la immersió lingüística. En les circumstàncies actuals, el més revolucionari seria deixar aparcada la fascinació pels dispositius tecnològics i fonamentar l’estudi en la lletra impresa, el llibre de text, les lectures de clàssics (i llibres literaris) a unes generacions a les quals, a còpia de suposada innovació educativa, se les està empenyent a la indigència intel·lectual.

Minifundisme empresarial. El panorama editorial cada vegada sembla més depriment. Malgrat la proliferació de multitud de petites editorials (la majoria de les quals, amb bones intencions que no poden dissimular un sabataiespardenyisme ), la trista realitat és que les grans editorials han estat devorades per grans multinacionals del sector que han suposat una completa pèrdua d’independència. Els criteris comercials, que són importants, no són suficients per tirar endavant una cultura sense estat i amb un estat en contra. Manca ambició empresarial, i manca consciència que només cert intervencionisme institucional és capaç de fer que pugui sobreviure un país i una llengua mil·lenàries.

Som en un moment crític. El país ha canviat. Les amenaces de la supervivència nacional han crescut. L’autoestima, després del trauma de les darreres dècades, sembla sota mínims. Aquest és un article que més aviat pretén ser un diagnòstic, pas necessari per a un tractament que permeti la viabilitat de la nostra nació, que com a nació cultural, requereix necessàriament un redreçament cultural. I en català.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!