Avui s’escau el cinquanta-cinquè aniversari de la mort accidental i prematura d’Albert Camus , un motiu per a la reflexió sobre el paper de l’intel·lectual en les societats occidentals molt devaluat com a referent moral en temps de canvis com els que vivim.
Albert Camus fou un home essencialment contrari a tota mena d’autoritarismes -feixisme, comunisme, islamisme- i al rol dels intel·lectuals com a legitimadors de dogmatismes diversos, ben al contrari de Jean Paul Sartre que al llarg de la seva vida els validà gairebé tots. Un assaig recent sobre la seva concepció llibertària de la societat, “L’ordre libertaire. La vie philosophique d’Albert Camus”, de Michel Onfray, (Flammarion, París, 2012) ha despertat les ires dels guardians de l’ortodòxia del progressisme abstracte i banal hegemònic encara a la vida cultural francesa (i a la catalana dissortadament també).
Un article desqualificador ¨Le dernier nouveau philosophe¨, a càrrec de Jean -Pierre Garnier des de les pàgines de Le Monde Diplomatique (número 696, març del 2012) engloba el llibre d’Onfray dins la colla de filòsofs “de dretes” com Bernard-Henri Lévy que només serveixen a la renovació del pensament conservador tot acusant l’autor de manipular a la seva conveniència l’obra i la vida d’Albert Camus. Certament, Michel Onfray acaba el seu assaig amb un capítol de collita pròpia on exposa allò que segons el seu criteri hauria de ser “Une post-anarchie pour aujourd’hui” que difícilment hom pot connectar-la amb la concepció llibertària de l’escriptor franco-algerià. Però aqueix afegitó no desqualifica les reflexions profundes sobre el pensament de Camus reactualitzades a la seva manera.
Onfray dibuixa un Camus dionisíac, lliurepensador al marge de l’ortodòxia acadèmica, filòsof i artista alhora, que s’alimenta de la pulsió de la vida en contraposició a l’esquerra del ressentiment, de la pulsió de mort que cova al fons de l’esperit destructiu de tants revolucionaris que prioritzen la destrucció de tot allò que obstaculitza l’accés al poder com a condició prèvia a la realització de l’ideal en nom del qual hom pot sacrificar-ho tot. Camus i Gramsci tenen punts en comú segons Onfray: la pedagogia mitjançant l’acció concreta, l’educació, la cultura, la crítica oberta el refús al totalitarisme.
A diferència de Sartre que era essencialment un home dogmàtic, que preferia l’abstracció de les idees a la realitat de les persones i la societat, Camus s’estima més el pragmatisme dels canvis protagonitzats per les persones individuals o col·lectivament organitzades que no pas l’ordre centralitzat verticalment imposat. Pateix la guerra d’Algèria en pròpia carn, fill d’un treballador agrícola francès gairebé tan pobre com els cabíls o els àrabs que combaten l’ordre colonial que no sent com a seu i que voldria substituir per una coexistència multicultural. El sistema imposat a la fi de la guerra d’independència serà -encara avui- una rèplica del model metropolità francès, totalitari i centralista. Aquí rau l’actualitat del pensament de Camus, tan minoritari avui com al moment de la seva mort.
Post Scriptum, 6 de novembre del 2017.
Michel Onfray ha publicat fa pocs mesos un assaig breu titulat “Décoloniser les provinces” (Éditions de l’Observatoire, París, 2017) on denuncia el jacobinisme imperant entre la classe política francesa, centralista, autoritària, elitista que està portant l’estat a la fallida econòmica i moral. El president Macron és un producte mediàtic sense projecte veritable de canvi democràtic real desconnectat de la vida social. El municipalisme i els territoris amb identitat col·lectiva són susceptibles de bastir contrapoders concrets i pragmàtics a la inoperància estatista. Onfray s’inspira en: “Camus reste une chance pour qui veut penser la gauche en libertaire, autrement dit en dehors des barbelés et de l’idéologie, du ressentiment et de la violence, de l’abstraction et du refus du réel” (pàgina 139).
Post Scriptum, 4 de gener del 2024.
Un professor de la Universitat de Carolina del Nord, Olivier Gloag, ha publicat un assaig titulat “Oublier Camus », (La Fabrique Éditions, 2023), on desconstrueix la consideració positiva (als seus ulls errònia) de les posicions polítiques del Nobel de Lietarature de l’any 1957. Segons la nota promocional de l’editorial: “Olivier Gloag rappelle l’attachement viscéral de Camus au colonialisme et au mode de vie des colons qui traverse ses trois romans majeurs, L’Étranger, La Peste et Le Premier Homme. Il examine ses engagements politiques à la lumière de sa brouille avec Sartre : la tension entre révolte et révolution, son recours à l’absurde comme refus du cours de l’Histoire, son anticommunisme et son déni de la lutte des peuples colonisés. Il se penche enfin sur les récupérations de Camus : l’auteur le plus populaire en France et le Français le plus lu dans le monde est devenu un enjeu politique et idéologique. L’invocation d’un Camus mythifié projette un reflet flatteur mais falsificateur de l’histoire coloniale. C’est ce Camus-là qu’il faut oublier pour reconnaître les déchirements d’un écrivain tout aussi passionnément attaché aux acquis sociaux du Front populaire qu’à la présence française en Algérie”.
L’autor mateix s’espalia en aqueixa entrevista concedida a Jeune Afrique el proppassat 26 de novembre: «Camus et ses œuvres ont été récupérés pour réécrire l’Histoire». Però, és més avait ell qui ho des del punt de vista del wokisme anticolonial tan en voga a les universitats nordamericanes. Com assenyala « Oublier Camus » : un essai à charge contre le Prix Nobel de littérature“: “L’inventaire d’un tel héritage était nécessaire. Mais juger sans comprendre réduit Oublier Camus au dérisoire du procès à charge : occultant l’homme, son parcours et ses complexités, Olivier Gloag semble avoir pris son titre au pied de la lettre. Cet essai confusément construit piège Camus dans une lecture politique et systématiquement décontextualisée”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!