Jaume Renyer

El patriota Joan Ferran segueix des de L’Havana, Cuba, els esdeveniments de la política catalana que li fan arribar amics com Josep Sort o els republicans torrencs Josep Lleixà i Rafel Piñol. Pel seu interés, i amb el seu permís, publico aquest escrit.

Benvolguts companys:

Malgrat la distancia, la incomunicació i la consegüent mancança d’informació, intento mantenir-me al dia en el quefer quotidià sobiranista. Els amics Lleixà i Pinyol m’han fet arribar el document Esquerra, Temps de Transició, de data 4 d’octubre, la qual cosa agraeixo. No soc militant d’ERC però si del moviment sobiranista, qualsevulla que sigui la forma organitzativa que assumeixi. Permeteu-me, doncs, fer-les arribar els meus modests comentaris al respecte.

Un grup de companys encapçalats per Jaume Renyer han signat l’esmentat document el qual té com a referent la propera Conferència Nacional anunciada pel dia 20. En ell expressen plantejaments adreçats a enriquir la discussió cap una Esquerra forta i cohesionada que sigui el motor i l’eix d’una majoria social i política favorable al dret d’autodeterminació.

En síntesis formulen arguments referits al necessari canvi de la estratègia i direcció política del partit, tenint en comptes l’esgotament del model autonòmic. Expressen que a les formulacions inicials fetes lis calen més nervi i consistència per encabir-hi l’idea del referèndum del 2014, fita encara per definir. Afegeixen que cal un debat obert que no s’esgotarà amb la Conferència del 20 d’octubre i que s’ha de perllongar fins el proper Congres sense traçar una línia entre oficialistes i dissidents. També recomanen la renovació de formes de direcció, d’acció i si escau de dirigents, així com ultrapassar el marc institucional i estendre l’àmbit d’acció envers tots els elements que conformen la nació: apostar per la mobilització ciutadana de forma complementaria a l’acció institucional. Finalment afermen que un projecte d’autodeterminació creïble requereix una estratègia viable i un partit obert a construir una majoria social i política que el fase possible. No pas un partit hermètic, de “capitans” i desideologitzat. El repte del 2014 està llençat, les forces de l’ordre establert reaccionen presentant-ho no com una aspiració democràtica sinó com un conflicte polític.

A que podria afegir a arguments tan contundents ? En principi la meva adhesió. No més voldria expressar que els partits son eines importants per dur a terme un programa polític, però pel seu damunt hi ha persones amb un mateix ideal, qualsevulla que sigui la seva miltància formal. D’independentistes no solament n’hi ha a ERC, els podeu trobar als demés partits (excepte al PP i altres de la mateixa nissaga) i dins les files dels sense partit. Cal una estratègia que consideri aquesta realitat i que no allunyi, ans apropi als companys d’ideal d’altres militàncies i no militàncies.

La divisió és un obsequi que li fem a l’enemic. més enllà de posicions extremes o moderades d’esquerra i centre s’ha d’intentar convèncer que primerament és la nació i el govern propi i després, un cop assolides, les lluites reivindicatives socials. No a l’inrevés, com sovint ocorre. No s’ha de menysprear al deu per cent de l’actual població catalana que és d’origen estranger i constitueix una força important ara i demà. Alguns d’ells, potser molts, no s’han integrat a parlar la llengua nacional i per una raó o altra s’han decidit pel castellà. No s’ha de permetre que aquest fet objectiu els col.loqui a la banda contraria per raons d’una aparent empatia idiomàtica. A l’igual que en el cas anterior, primerament s’ha d’intentar que entenguin que son catalans d’adopció encara que no parlin la llengua. arribat el moment, quan sigui l’única oficial, ja l’empraran. ara per ara, allò que cal és que se sentin part de la nació que conjunturalment és bilingüe. Demà, ja es veurà.

S’ha d’intensificar l’ensenyança patriòtica a les escoles, la premsa, le spublicacions i el cine. A més d’instruir-se tècnicament, els estudiants i ciutadans en general han d’aprendre a estimar la seva veritable pàtria.

És tot lo que he de dir, modestament.

Rebeu tots una abraçada patriòtica.

Joan M. Ferran Oliva

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!