Puntualitzacions al llibre “Terra Lliure, punt final”

“Terra Lliure, punt final”, Ara Llibres, (Barcelona, 2007), ha publicat part del material aplegat per David Bassa en el documental del mateix títol emès pel Canal 33 el proppassat 14 d’abril.

 

En un post anterior (“Terra Lliure, punt final”), ja vaig comentar alguns aspectes del documental. Pel que fa al llibre vull fer aquestes consideracions:

La primera, de tipus general, és que som davant d’un treball periodístic, de caràcter divulgatiu, sobre l’independentisme combatiu dels anys setanta i vuitanta però que no aporta noves dades ni anàlisis novedosos. L’enfoc objectiu i contextualitzador dels prologuistes, (Oriol Junqueras, Albert Botran i Ferran Royo), contrasta amb l’animadversió amb que s’hi aproxima Enric Ucelay-Da Cal, autor de l’epíleg.

La segona, és una precisió: no recordo haver afirmat que els atemptats atribuïts al grup denominat “Exèrcit Roig Català d’Alliberament” fossin una “vuitantena” com figura a la pàgina 88. Com a molt en consten documentats una dotzena. Tampoc crec haver dit que hi hagués darrera els serveis de l’Estat. Com he opinat altres cops, l’actuació d’aquest grup objectivament contribuí a sembrar confusió i desprestigi respecte a l’activitat i els fins de Terra Lliure.

La tercera, fa referència al procés negociador per indultar els presos i exiliats independentistes. És una qüestió poc sistematitzada en el llibre. Pere Bascompte, Jordi Vera i jo mateix integràrem un equip de negociació en aquesta matèria que funcionà autònomament dins ERC tal i com s’havia pactat amb Colom. La meva intervenció, doncs, es limita al període de l’any 1991 que va de la dissolució de Terra Lliure (juliol) a la ruptura de les negociacions directes amb el Delegat del Govern a Catalunya (desembre). A partir d’aquell moment les converses es mantenen bàsicament a través d’Àngel Colom i diversos representants del Govern de l’Estat.

La quarta, es una valoració: El final de Terra Lliure, per fases, (1991 i 1995), ha permès el desenvolupament de l’independentisme polític contemporani (ERC, primer i avui també la CUP) d’una manera positiva. On hi ha divergències (al si mateix d’Esquerra) és a l’hora d’assumir políticament aquesta etapa en que l’independentisme es va autoafirmar com a alternativa a partir de la confrontació amb l’ordre estatal.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *