L’esquerra de la llibertat (VII)

Xavier Forcadell ha publicat al setmanari La Veu de l’Ebre, número 296, corresponent a l’edició del 31 d’agost d’enguany, aquesta ressenya.

Aquests dies de vacances i de canícula incessant, he aprofitat per fer lectura d’aquelles obres que han aparegut les últimes setmanes i que em semblaven interessants, des d’un punt de vista de la ciència política i jurídica. I el resultat ha estat positiu. I és que entre aquestes no m’han decebut, en absolut, tot i ser radicalment diferents, ni “Francesc Cambó. Entre la Monarquia i la República 1930-1932”, de Borja de Riquer, ni “L’esquerra de la Llibertat”, de Jaume Renyer.

Precisament d’aquesta última, per l’actualitat de la temàtica abordada, que ja s’endevina amb el títol, i tenint en compte que aquest debat serà ben present en aquest nou curs polític, és de la que en voldria parlar avui. És tracta de l’última obra apareguda a les llibreries del jurista Jaume Renyer, que s’ha consolidat com un dels pensadors i escriptors de referència quan es parla de catalanisme, d’independència, de país i de territori, en els últims temps, i altres obres seves com “Catalunya, qüestió d’Estat, vint-i-cinc anys d’independentisme català 1968-1993 (1995)”, “Un home del silenci: Jaume Cornudella i Olivé (2001)”, “L’Estat contra els pobles: Catalunya, la globalització i el fenomen nacional a Europa (2002)”, “PHN: la raó d’Estat contra l’Ebre i la Terra (2003)”, entre altres, així ho avalen.

En aquesta, on a més hi ha un pròleg interessantíssim elaborat per l’Ex-President del Parlament de Catalunya, el MH Herribert Barrera, que presenta malgrat tot una visió ben pessimista de la realitat actual i de les noves vies pròximes cap a la independència de Catalunya, en Renyer fa tot un seguit d’idees, aporta tot un seguit de reflexions, que sens dubte es poden emmarcar en un context que no es pot deixar passar per alt quan es parla del conflicte jurídic per acabar amb la dependència econòmica i política respecte Espanya, per utilitzar els seus termes. I per fer-ho, s’endinsa pels entramats de la història del republicanisme català contemporani des de primers del segle passat, passant pel període republicà, pels durs anys de la dictadura, pel ressorgiment del catalanisme polític, fins al que sembla evident desconcert actual en aquesta matèria per part de les forces parlamentàries que sempre s’han proclamat independentistes. És per això que en Renyer, no comparteix l’actual estratègia independentista d’ERC (ara semànticament, només Esquerra), que sembla que passa pel liberalisme i el socialisme, i per això ell aposta sense embuts per un retorn a les idees, a la clara defensa dels valors republicans clàssics, per tal de marcar-ne una singular però alhora atàvica estratègica que tingui com a pal de paller, en un horitzó no gaire llunyà, més enllà per tant del debat institucional, el dret a l’autodeterminació del poble català com a referent, que caldrà exercitar només quan l’escenari ho faci possible, però denunciant que en l’actual rumb d’ERC aquest horitzó segur que és inapreciable per inexistent. Per tant, una obra de la qual se’n pot discrepar en alguns punts, jo mateix no comparteixo alguns plantejaments, però a la que cal reconèixer que des del punt de vista de la ciència jurídica i política, que és el que crec interessa, és de les poques i bones coses que s’estan escrivint en aquesta matèria, denotant-se en conseqüència, salvadíssimes excepcions, un immens buit en el pòsit intel·lectual de l’esquerra independentista. Precisament és aquí on rau la importància d’aquesta obra en singular, i les obres d’en Renyer en plural.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *