Sobre Xavier Roig

Ahir, Xavier Roig va publicar un article titulat “Gràcies”, al diari Avui, que mereix una reflexió i un comentari.

No conec personalment Xavier Roig, només he anat seguint les seves reflexions sobre el desequilibri econòmic que pateix Catalunya respecte l’Estat espanyol i els seus afilats articles sobre aquesta problemàtica i la resposta que s’hi dona des del catalanisme. L’article d’ahir em va sorprendre per la cruesa i la decepció que manifesta respecta dels dos partits catalanistes -CIU i ERC- als quals anuncia que no votarà a les properes eleccions espanyoles, quan és un home que ha estat sempre a l’òrbita del PSC, de Pasqual Maragall concretament.

No sé els motius concrets que han portat un dels escassos referents del món econòmic català amb compromis nacional a adoptar la desqualificació tan contundent que ahir expressava per escrit. En tot cas la seva actitud pot ésser  simptomàtica d’un problema més profund: no hi ha espais intermedis entre l’activitat de partit (amb les seves regles, els seus clans i el seus procediments de selecció i promoció particulars) i les persones qualificades, professionalment i intel·lectualment, que -amb aspiracions legítimes i positives- miren de participar en un procés de construcció nacional comandat des dels partit catalanistes.  Aquests tenen dificultats de connexió amb el seu entorn social més proper, amb les capes dels seu electorat més crític i, darrerament també amb els sectors més combatius de la seva militància.

Un procés d’autodeterminació, que hauria de ser l’objectiu prioritari d’aquestes formacions, no es pot engegar sense la complicitat dels sectors empresarials que vinculen la seva prosperitat a la del país, la dels nuclis culturals amb compromís nacional i la dels agents socials que vertebren els sectors més dinàmics de la població. L’actitud de Xavier Roig, respectable i comprensible, és un toc d’alerta de que els fets a casa nostra van en el sentit contrari d’allò que seria desitjable. Col·lectivament, no ens podem permetre el luxe de prescindir de ningú que vulgui treballar pel país. La indiferència dels partits davant reaccions com la de Xavier Roig, que no és l’única que conec, no es tampoc l’actitud més positiva.

Post Scriptum, 2 de març del 2011.

Posteriorment a aquest apunt vaig fer-ne un altre comentant positivament l’assaig de Xavier Roig, “La dictadura de la incompetència” . Però hi ha hagut dos articles seus que em semblen contradictòris amb allò que ha sostingut amb anterioritat i que alhora denoten poca base argumental per part seva: el 13 d’agost de l’any passat va publicar al Punt “primàries de parvulari” on desacreditava a la lleugera el procés de primàries engegat per Solidaritat per la Independència, i ahir, 1 de març escrivia un decebedor “Països Catalans, no gràcies” a Nació Digital. Un Xavier Roig que semblava aportar aire fresc a la colla de creadors d’opinió autòctons, ha acabat reiterant el discurs banal del derrotisme estèril que critica sistemàticament tota proposta innovadora i constructiva, sense aportar alternatives.

Post Scriptum, 15 d’octubre del 2018.

La trajectòria de Xavier Roig s’ha anat clarificant en el sentit d’esdevenir un actiu militant contra-independentista i ara el cap de campanya de Manuel Valls a les eleccions municipals de Barcelona a l’any vinent.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *