Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

1 de setembre de 2007
21 comentaris

Sobre Xavier Roig

Ahir, Xavier Roig va publicar un article titulat “Gràcies”, al diari Avui, que mereix una reflexió i un comentari.

 

No conec personalment Xavier Roig, només he anat seguint les seves reflexions sobre el desequilibri econòmic que pateix Catalunya respecte l’Estat espanyol i els seus afilats articles sobre aquesta problemàtica i la resposta que s’hi dona des del catalanisme. L’article d’ahir em va sorprendre per la cruesa i la decepció que manifesta respecta dels dos partits catalanistes -CIU i ERC- als quals anuncia que no votarà a les properes eleccions espanyoles, quan és un home que ha estat sempre a l’òrbita del PSC, de Pasqual Maragall concretament.

No sé els motius concrets que han portat un dels escassos referents del món econòmic català amb compromis nacional a adoptar la desqualificació tan contundent que ahir expressava per escrit. En tot cas la seva actitud pot ésser  simptomàtica d’un problema més profund: no hi ha espais intermedis entre l’activitat de partit (amb les seves regles, els seus clans i el seus procediments de selecció i promoció particulars) i les persones qualificades, professionalment i intel·lectualment, que -amb aspiracions legítimes i positives- miren de participar en un procés de construcció nacional comandat des dels partit catalanistes.  Aquests tenen dificultats de connexió amb el seu entorn social més proper, amb les capes dels seu electorat més crític i, darrerament també amb els sectors més combatius de la seva militància.

Un procés d’autodeterminació, que hauria de ser l’objectiu prioritari d’aquestes formacions, no es pot engegar sense la complicitat dels sectors empresarials que vinculen la seva prosperitat a la del país, la dels nuclis culturals amb compromís nacional i la dels agents socials que vertebren els sectors més dinàmics de la població. L’actitud de Xavier Roig, respectable i comprensible, és un toc d’alerta de que els fets a casa nostra van en el sentit contrari d’allò que seria desitjable. Col·lectivament, no ens podem permetre el luxe de prescindir de ningú que vulgui treballar pel país. La indiferència dels partits davant reaccions com la de Xavier Roig, que no és l’única que conec, no es tampoc l’actitud més positiva.

 

Post Scriptum, 2 de març del 2011.

Posteriorment a aquest apunt vaig fer-ne un altre comentant positivament l’assaig de Xavier Roig, “La dictadura de la incompetència” . Però hi ha hagut dos articles seus que em semblen contradictoris amb allò que ha sostingut amb anterioritat i que alhora denoten poca base argumental per part seva: el 13 d’agost de l’any passat va publicar al Punt “primàries de parvulari” on desacreditava de manera frívola el procés de primàries engegat per Solidaritat per la Independència, i ahir, 1 de març escrivia un decebedor “Països Catalans, no gràcies” a Nació Digital.

Post Scriptum, 7 de gener del 2022.

El proppassat 3, Xavier Roig va publicar al seu bloc Parlemclar.cat un article censurat per l’Ara amb una nota explicativa anunciant que arran d’aqueix fet deixava de col·laborar amb el diari esmentat. Comparteixo plenament el seu contingut i la línia de pensament que expressa: “El nostre idioma no té adversaris.

Les solucions al retrocés del català no són fàcils. Ni evidents. Les accions a prendre hauran de ser multidisciplinàries ja que els fronts sobre els que caldrà actuar són diversos. Ara bé, dit tot això cal, al meu entendre, definir i tenir clars determinats fets que, per mor a la tradicional por catalana a no caure simpàtic, no es denuncien amb prou rotunditat i claredat.

El bilingüisme és un parany. Ja en parlava Josep Pla en un magistral article a Destino l’any 1957. “El bilingüisme és una tragèdia indescriptible…”. La institucionalització del bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer. El bilingüisme porta a que una llengua es mengi l’altra. I si no, que algú ens posi un exemple on això no hagi tingut lloc.

El català té enemics, no pas adversaris. Molts catalans, començant per la classe política, pequen de la tradicional pusil·lanimitat que ens caracteritza. Això s’ha d’acabar. L’individu o organització que va contra la meva cultura i que, no ens enganyem, la vol veure desapareguda, no és un oponent ni un adversari polític. És un enemic. I no valen tebiors. Ni Ciutadans ni el PP ni Vox són anticatalanistes. Són, simplement, anti-catalans. Si a França algú actués com ells ho fan, serien anti-francesos, no pas anti-francesitzes. Contemporitzar no és una opció, i això també val per a la premsa. Que l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? Esclar! No es guanya cap guerra sense enfrontaments. Tan pacíficament i civilitzadament com vulguin. Però radicals i amb vocació de confrontació. O es pensen que als quintacolumnistes se’ls combat amb lliris?

Una classe política venuda. La societat catalana no alberga un percentatge elevat d’anti-catalans -no més que en d’altres països-. Però la classe política sí que n’alberga perquè no representen veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a salari del partit. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només els referenda votant la llista tancada. Els partits no catalans (a saber: Vox, PP, PSOE a Catalunya) col·loquen a les llistes a individus lleials a l’amo. I l’amo està a Madrid. Són allò que coneixem com a botiflers. Per tant, no cal sorprendre’s quan el senyor Illa o Iceta actuen de forma vacil·lant. Defensen el seu salari. Ens trobem amb la paradoxa que els diputats d’un país centralista, com pot ser França, defensen molt millor els interessos del territori que no pas aquí. Perquè, a França, París no pot entaforar un esbirro a cap llista local -el partit es deu al diputat, no a l’inrevés-. En conclusió, a Catalunya tenim un problema molt greu i del qual la llengua n’és el cas paradigmàtic: tenim l’enemic a casa.

La immigració. El volum enorme d’immigració que ha rebut Catalunya els darrers vint anys costa d’integrar. I més sense eines (lleis). Pel que fa a la llengua convindria no enganyar-nos. La immigració hispanoamericana tria Espanya per l’idioma -altrament anirien a llocs més civilitzats- i arriba a Catalunya sense interès d’aprendre el català. És això criticable? No. Simplement no fa falta. Quins països va triar majoritàriament l’exili català? Hispanoamèrica, per no haver d’aprendre un idioma nou. Que potser han après flamenc els catalans que treballen a la regió de Brussel·les? Aleshores, per què han d’aprendre català els hispanoparlants?

I tot plegat sense lleis a favor. És evident que l’espanyol està present a Catalunya com a llengua. Però no ve de lluny, no ens enganyem. No ha estat mai llengua estesa de fa segles, com els enemics repeteixen ad nauseam. El meu avi, nascut a Sarrià, tenia serioses dificultats per parlar espanyol. Orwell va necessitar un diccionari per bellugar-se amb comoditat per Barcelona. El monolingüisme català oficial que propugno equivaldria a oprimir l’espanyol? No. Voldria dir que l’equiparació 50/50 s’hauria acabat. Voldria dir tenir eines legals per poder fer discriminació positiva sobre el català sense contemplacions ni pors. Perquè l’espanyol no necessita protecció.

Conclusió. Tot això que he enumerat no parla de solucions. Parla d’obstacles que, al meu entendre, si no es tenen explicitats, faran que qualsevol solució que es vulgui implementar sigui incompleta. Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions. Quan algú, als Estats Units, demana discriminació positiva per als blancs tothom té clar que està davant d’un feixista. A Catalunya, entre la classe política -no entre la població, majoritàriament per sort- hi ha massa venuts, caragirats, renegats, disposats a practicar una sort de feixisme lingüístic si l’amo els ho mana.”

Post Scriptum, 16 de desembre del 2023.

Comparteixo l’article de Xavier Roig, “Un sistema públic en descomposició“, publicat el proppassat 7 d’aqueix mes al bloc Parlem Clar, perquè coincideix amb les percepcions que he anat aplegant aqueixos dies de trobades pre-nadalenques amb amics i coneguts de diferents àmbits professionals (polítics, universitaris, mediàtics..). Tots els que he escoltat explicar l’estat d’ànim del seu respectiu àmbit professional coincidien en la mediocritat com símptoma del declivi moral i polític d’un país que cada dia ho és menys davant la impasibilitat enriolada dels que figuren en són els governants. El que més em deprimeix és la manca de forces per capgirar la tendència a l’extinció de la catalanitat.

  1. Amic Renyer, jo penso exactament igual que el senyor Xavier Roig. A partir d’ara tampoc no penso votar més. Tant me fa si ERC té grup parlamentari o no, si guanya el PSOE o el PP. És un escàndol com els partits ho esteu portant tot plegat. El que m’ha fet decantar de forma definitiva a l’abstenció ha estat la proposta aquesta de Carod del referèndum el 2014. Ja no cola. No hi ha dret que ens enredeu d’aquesta manera. Però si el govern que tenim fa tot el contrari!. Si tenim el president més espanyolista que hi ha hagut mai a Catalunya! I no t’has fixat com ho va anunciar? Jo el vaig veure per TV3, fent declaracions a peu dret, de qualsevol manera, vestit amb un jersei i en plan pantufles, igual que en la calçotada. Tu creus que algú es pot pensar que això va en serio? Aquest individu que teniu de president del partit l’únic que busca és salvar el cul i el càrrec. Així que, encantat d’haver treballat per l’independentisme, però treballar pel Montilla això sí que no.

  2. Molts i moltes farem el mateix, el nostre vot val molt mes que aquests polítics que se’n foten de nosaltres. Votar a ERC es igual que votar als sociates, penseu-ho be, es la última oportunitat que tenim pera dir-los: No, Nosaltres no som d’eixe Mon.

  3. La decepció és inevitable. I ho és, en part, per falta de maduresa i analisi. No pot haver-hi decepció si ets conscient que els canvis mai són immediats, però el problema és que molts votants volien "notar" que ara mana esquerra….i això, sent només una part del govern és molt difícil. A més, els de CiU ja s’encarreguen prou de fer notar les tensions raonables quan governes amb partits que tenen visions nacionals tan diferents (només cal veure les que pateixen ells, al seu bipartit).

    El més important, només és una idea, potser seria transmetre constantment aquesta sensació de que estem fent passes, que anem caminant cap a on volem, i no treure’ns del barret idees com la del 2014, bonica i ben emmarcada però d’utilitat zero. I no et molestis per aquesta crítica del Carod, que on està feta en clau d’ofensa.

    Caldria anant transmetent que CiU s’ha passat més de vint anys fent-ho això. Venent-nos píndoles de nacionalisme de sardaneta mentres valtros, els d’ERC parlaveu d’expoli fiscal, de treure els peatjes….i ells, que eren els que podien fer alguna cosa mig se’n fotien per què deien que sí, que sí…però que no podia demanar-se per què els espanyols (mantinguts al govern gràcies a ells) no ens ho donarien…

    Sigueu lents, però encertats….

    Una abraçada

    Ricardo Santiago.

  4. Xavier Roig és un prolífic creador d’opinió. Normalment no coincideixo gaire amb els seus plantejaments perquè acostumen a estar fets sempre partint del’economicisme i d’una visió de la societat que no coincideix amb la meva.
    Ara però estic totalment d’acord amb aquest article.
    Ja n’hi ha prou polítics ineficaços i ‘apoltronats’. Això afecta a totes aquelles formacions que d’una manera o altra han configurat el poder a Catalunya els darrers 30 anys (CiU i PSC però també ERC). Quan dic poder, no em refereixo a un poder efectiu utilitzat en benefici dels ciutadans, sinó a un poder nominal entès com una concessió de l’estat espanyol, que els proporciona un bon sou
    (molts d’ells serien incapaços d’assolir-lo en un marc privat i competitiu), uns privilegis en forma de despeses de representació i una notorietat pública. Obsedits per allò del poder per el poder, es lliuren al seu gaudi i alhora s’envolten de tot un conjunt de càrrecs de confiança (parents, amics i coneguts) que a part de la seva provada ineficàcia, no fan altra cosa que contribuir a fer més espessa la xarxa de la corrupció pública.
    No sé els problemes de Catalunya es resoldrien millor o pitjor en un marc independent d’Espanya, però si que estic convençut que no es resoldrien de cap manera amb la classe política actual.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!