26-M: les divergències estratègiques entre les candidatures encapçalades per Puigdemont i Junqueras

Aqueix apunt és continuació del que vaig escriure el proppassat 11 d’abril “L’èxit d’ERC serà la desconstrucció del procés independentista”, seguint el curs del cicle electoral que va començar el 28 d’abril i hom clourà el 26 de maig vinent, que té en les candidatures encapçalades per Carles Puigdemont i Oriol Junqueras la personificació de dugues estratègies divergents.

El procés independentista engega el 2010 arran de la liquidació de la reforma estatutària del 2006 per part del Tribunal Constitucional amb el consentiment de tots els poders -institucionals i fàctics-, sense tenir potestat per a fer-ho i menyspreant la voluntat de la ciutadania catalana expressada en referèndum. D’aquella acumulació de circumstàncies adverses en va sorgir l’actual moviment cívic i polític sobiranista que ha trasbalsat el sistema de partits, les entitats empresarials i sindicals i els referents culturals i mediàtics del país per fer emergir (sovint a batzegades) un projecte nacional que es va alliberant progressisvament de la dominació i l’espoliació que l’ordre estatal espanyol imposa des de fa tres cents anys.

El president Carles Puigdemont és el símbol de l’etapa del procés que va menar al referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre i a l’efímera proclamació de la República catalana el 27 del 2017. És també, però, el màxim responsable (amb PDECat i ERC, i menor mesura la CUP) de no tenir prou preparats els passos immediats compromesos en la llei de transició nacional. Sí ERC n’era conscient i no va plantejar aleshores una aturada estratègica a Carles Puigdemont, ara no té autoritat moral per retreure-li res si no va precedit d’una reflexió oberta i honesta. Imputar exclusivament les mancances produïdes al President Puigdemont és una irresponsabilitat que desqualifica per liderar la causa independentista els qui ho fan impunement.

L’autocrítica per corregir errades (inevitables en tot conflicte d’alliberament nacional) hauria de ser una autoexigència dels qui en són dirigents, però d’això a desconstruir el camí recorregut devaluant el referèndum del Primer d’Octubre, banalitzant el Consell per la República i insinuant (sense concretar) un full de ruta sense unilateralitat cercant un acord amb el PSOE i apostant per reformar el règim espanyol (amb quimèrics referèndums sobre la monarquia), hi ha una diferència substancial incompatible amb la continuïtat de la lluita per la independència. Recomano a tothom, però especialment als dirigents d’ERC, la lectura de l’article de Josep Lluís Carod Rovira ahir a Nació Digital “Reformar Espanya, ara ?“.

El PSOE, el component no explícitament neo-franquista de l’integrisme espanyol, es proposa estabilitzar el conflicte català a base de condemnar els dirigents jutjats al Tribunal Suprem, pretenent que es reinsertin prèviament a un indult que coincidiria amb una oferta de reconducció de Catalunya a l’estadi autonòmic. El partit que lidera Pedro Sánchez no pot ser mai un company de viatge en el camí cap a la independència. Prescindir de la unitat i la unilateralitat que demana l’ANC és un viarany que només pot conduir a què la voluntat de “guanyar” que reclama Oriol Junqueras es limiti a liderar un tercer tripartit per gestionar la dependència.

Evidentment que és legítim que ERC aspiri a ser la força més votada, però no és coherent fer-ho avantposant el partit al país i menys encara prenent com a model el PSUC de la transició (partit de capitans, autoritari i sectari), un dels components clau del règim del 1978, alguns membres del qual avui dia encara en defensen la vigència tot adoptant una actitud manifestament hostil a la causa de la llibertat del poble català.

Esquerra va sortir victoriosa al 28-A, i ho serà també probablement a les municipals en molts ajuntaments que necessiten una renovació d’electes en sintonia amb el procés independentista, ja que es presenta com un partit d’ordre en comparació a la manca de cohesió i d’organització del conglomerat PDECat-Junts per Catalunya-Crida Nacional per la República ( i també del binomi CUP/Front Republicà).

Una de les tasques prioritàries que s’haurà de plantejar aqueix conjunt és dotar-se d’una estructura organitzativa que abasti la pluralitat sociològica i ideològica de l’independentisme superant el reduccionista eix dreta/esquerra que difumina la realitat multidimensional que el contraposa a l’ordre estatatl espanyol.

Però a les eleccions europees del mateix dia, el capteniment de molts catalans i ciutadans solidaris de la resta de l’Estat, pot donar la victòria a la candidatura que encapçala el President Carles Puigdemont ja que representa una voluntat de persistència i continuïtat respecte dels passos donats fins al 27 d’octubre del 2017 que ERC no està en disposició d’assumir.

Vicent Partal el proppassat 29 d’abril a un editorial de Vilaweb titulat “President Puigdemont: no ens rendirem” deia: “La primera i principal és que es fa perillar la democràcia i els drets de tots quan un estat, qualsevol, agafa aquest camí tan arriscat. Puigdemont només és l’esglaó principal, però heu de saber que van darrere de tots, inclosos aquells qui, per coincidència momentània d’interessos, es pensen que els convé l’afebliment del president legítim. I la segona és que Puigdemont, fins i tot si ell no ho volgués, representa i representarà sempre el Primer d’Octubre i la proclamació de la independència i, per això, no hi haurà solució del conflicte polític de Catalunya sense la seua intervenció; personal, vull dir. El seu càrrec de president legítim de la Generalitat encarna una legitimitat històrica però també col·lectiva que no pot esborrar ningú, per més que ho intenten. Ell, la seua persona, és ara mateix l’escut principal i, clarament, el més visible contra l’autonomisme i la monarquia, contra la dilució de la nació catalana a l’estat espanyol.”

Hom no pot pretendre desconstruir el procés menat fins fa dos anys sense tenir apunt un projecte de construcció nacional viable i creïble, que només pot sorgir d’una entesa estratègia de tots components del moviment independentista. L’èxit de la candidatura que encapçala el President Carles Puigdemont pot ser l’oportunitat per reprendre la iniciativa front a la voluntat d’estabilitzar-lo del poder espanyol i els col·laboracionistes nostrats.

Post Scriptum, 10 de maig del 2019.

El darrer baròmetre del CEO apunta la tendència ascendent del no a la independència en favor de propostes d’encaix a Espanya del tipus “federalista” que promou el PSOE. Roger Tugas n’ha fet una interpretació avui a Nació Digital qüestionant que realment hagi caigut el suport a la independència i destacant que l’enquesta s’ha fet just després de les eleccions espanyoles del proppassat 28 d’abril. També pot haver influït que ERC estigui fent una política de partit d’ordre, en el sentit autonomista del terme, desplaçant la causa de la independència del primer pla en favor de plantejaments genèricament democràtics per facilitar una entesa amb el PSOE, com explícitament escriu Josep Huguet, també a Nació Digital, “Drets i números”: “Sense obrir una batalla a fons per la democràcia que com a mínim obligui a retratar-se al PSOE, qualsevol partida política estarà sentenciada.”

Post Scriptum, 15 de maig del 2019.

Dissortadament el debat televisiu entre els candidats Puigdemont i Junqueras no es va poder celebrar en impedir-ho la Junta Electoral Central, per tant, l’editorial d’abans d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb sobre les respectives estratègies haurà de ser contrastada més endavant. Avui, però, Albano Dante-Fachín hi diu la seva en un punyent article a Nació Digital: “Apunts sobre la nova estratègia d’ERC”.

Post Scriptum, 21 de maig del 2019.

Avui s’ha fet públic un manifest de suport a la candidatura que encapçala Carles Puigdemont signat per ciutadans d’arreu de l’Estat espanyol, sobretot bascos, andalusos, gallecs i castellans.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *