Aqueix apunt és continuació del que vaig escriure el proppassat 11 d’abril “L’èxit d’ERC serà la desconstrucció del procés independentista”, seguint el curs del cicle electoral que va començar el 28 d’abril i hom clourà el 26 de maig vinent, que té en les candidatures encapçalades per Carles Puigdemont i Oriol Junqueras la personificació de dugues estratègies divergents.
El procés independentista engega el 2010 arran de la liquidació de la reforma estatutària del 2006 per part del Tribunal Constitucional amb el consentiment de tots els poders -institucionals i fàctics-, sense tenir potestat per a fer-ho i menyspreant la voluntat de la ciutadania catalana expressada en referèndum. D’aquella acumulació de circumstàncies adverses en va sorgir l’actual moviment cívic i polític sobiranista que ha trasbalsat el sistema de partits, les entitats empresarials i sindicals i els referents culturals i mediàtics del país per fer emergir (sovint a batzegades) un projecte nacional que es va alliberant progressisvament de la dominació i l’espoliació que l’ordre estatal espanyol imposa des de fa tres cents anys.
El president Carles Puigdemont és el símbol de l’etapa del procés que va menar al referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre i a l’efímera proclamació de la República catalana el 27 del 2017. És també, però, el màxim responsable (amb PDECat i ERC, i menor mesura la CUP) de no tenir prou preparats els passos immediats compromesos en la llei de transició nacional. Sí ERC n’era conscient i no va plantejar aleshores una aturada estratègica a Carles Puigdemont, ara no té autoritat moral per retreure-li res si no va precedit d’una reflexió oberta i honesta. Imputar exclusivament les mancances produïdes al President Puigdemont és una irresponsabilitat que desqualifica per liderar la causa independentista els qui ho fan impunement.
L’autocrítica per corregir errades (inevitables en tot conflicte d’alliberament nacional) hauria de ser una autoexigència dels qui en són dirigents, però d’això a desconstruir el camí recorregut devaluant el referèndum del Primer d’Octubre, banalitzant el Consell per la República i insinuant (sense concretar) un full de ruta sense unilateralitat cercant un acord amb el PSOE i apostant per reformar el règim espanyol (amb quimèrics referèndums sobre la monarquia), hi ha una diferència substancial incompatible amb la continuïtat de la lluita per la independència. Recomano a tothom, però especialment als dirigents d’ERC, la lectura de l’article de Josep Lluís Carod Rovira ahir a Nació Digital “Reformar Espanya, ara ?“.
El PSOE, el component no explícitament neo-franquista de l’integrisme espanyol, es proposa estabilitzar el conflicte català a base de condemnar els dirigents jutjats al Tribunal Suprem, pretenent que es reinsertin prèviament a un indult que coincidiria amb una oferta de reconducció de Catalunya a l’estadi autonòmic. El partit que lidera Pedro Sánchez no pot ser mai un company de viatge en el camí cap a la independència. Prescindir de la unitat i la unilateralitat que demana l’ANC és un viarany que només pot conduir a què la voluntat de “guanyar” que reclama Oriol Junqueras es limiti a liderar un tercer tripartit per gestionar la dependència.
Evidentment que és legítim que ERC aspiri a ser la força més votada, però no és coherent fer-ho avantposant el partit al país i menys encara prenent com a model el PSUC de la transició (partit de capitans, autoritari i sectari), un dels components clau del règim del 1978, alguns membres del qual avui dia encara en defensen la vigència tot adoptant una actitud manifestament hostil a la causa de la llibertat del poble català.
Esquerra va sortir victoriosa al 28-A, i ho serà també probablement a les municipals en molts ajuntaments que necessiten una renovació d’electes en sintonia amb el procés independentista, ja que es presenta com un partit d’ordre en comparació a la manca de cohesió i d’organització del conglomerat PDECat-Junts per Catalunya-Crida Nacional per la República ( i també del binomi CUP/Front Republicà).
Una de les tasques prioritàries que s’haurà de plantejar aqueix conjunt és dotar-se d’una estructura organitzativa que abasti la pluralitat sociològica i ideològica de l’independentisme superant el reduccionista eix dreta/esquerra que difumina la realitat multidimensional que el contraposa a l’ordre estatatl espanyol.
Però a les eleccions europees del mateix dia, el capteniment de molts catalans i ciutadans solidaris de la resta de l’Estat, pot donar la victòria a la candidatura que encapçala el President Carles Puigdemont ja que representa una voluntat de persistència i continuïtat respecte dels passos donats fins al 27 d’octubre del 2017 que ERC no està en disposició d’assumir.
Vicent Partal el proppassat 29 d’abril a un editorial de Vilaweb titulat “President Puigdemont: no ens rendirem” deia: “La primera i principal és que es fa perillar la democràcia i els drets de tots quan un estat, qualsevol, agafa aquest camí tan arriscat. Puigdemont només és l’esglaó principal, però heu de saber que van darrere de tots, inclosos aquells qui, per coincidència momentània d’interessos, es pensen que els convé l’afebliment del president legítim. I la segona és que Puigdemont, fins i tot si ell no ho volgués, representa i representarà sempre el Primer d’Octubre i la proclamació de la independència i, per això, no hi haurà solució del conflicte polític de Catalunya sense la seua intervenció; personal, vull dir. El seu càrrec de president legítim de la Generalitat encarna una legitimitat històrica però també col·lectiva que no pot esborrar ningú, per més que ho intenten. Ell, la seua persona, és ara mateix l’escut principal i, clarament, el més visible contra l’autonomisme i la monarquia, contra la dilució de la nació catalana a l’estat espanyol.”
Hom no pot pretendre desconstruir el procés menat fins fa dos anys sense tenir apunt un projecte de construcció nacional viable i creïble, que només pot sorgir d’una entesa estratègia de tots components del moviment independentista. L’èxit de la candidatura que encapçala el President Carles Puigdemont pot ser l’oportunitat per reprendre la iniciativa front a la voluntat d’estabilitzar-lo del poder espanyol i els col·laboracionistes nostrats.
Post Scriptum, 10 de maig del 2019.
El darrer baròmetre del CEO apunta la tendència ascendent del no a la independència en favor de propostes d’encaix a Espanya del tipus “federalista” que promou el PSOE. Roger Tugas n’ha fet una interpretació avui a Nació Digital qüestionant que realment hagi caigut el suport a la independència i destacant que l’enquesta s’ha fet just després de les eleccions espanyoles del proppassat 28 d’abril. També pot haver influït que ERC estigui fent una política de partit d’ordre, en el sentit autonomista del terme, desplaçant la causa de la independència del primer pla en favor de plantejaments genèricament democràtics per facilitar una entesa amb el PSOE, com explícitament escriu Josep Huguet, també a Nació Digital, “Drets i números”: “Sense obrir una batalla a fons per la democràcia que com a mínim obligui a retratar-se al PSOE, qualsevol partida política estarà sentenciada.”
Post Scriptum, 15 de maig del 2019.
Dissortadament el debat televisiu entre els candidats Puigdemont i Junqueras no es va poder celebrar en impedir-ho la Junta Electoral Central, per tant, l’editorial d’abans d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb sobre les respectives estratègies haurà de ser contrastada més endavant. Avui, però, Albano Dante-Fachín hi diu la seva en un punyent article a Nació Digital: “Apunts sobre la nova estratègia d’ERC”.
Post Scriptum, 28 de maig del 2019.
La victòria clara de Junts per Catalunya a les eleccions europees d’ahir pot ser efímera si no fa el pas de coalició electoral a organització política, absorvint el PDECat ja que no arriba a abastar tot el suport que Carles Puigdemont és capaç d’aplegar i ofereix un cau als quinta-columnistes que el volen “sacrificar”. La Crida Nacional per la República haurà de restar com un organisme de coordinació i reflexió estratègica però no podrà donar el pas a projecte electoral ja que mai hi haurà unitat d’acció amb ERC. Ans al contrari, Esquerra voldrà a qualsevol preu liquidar el president Puigdemont i el Consell de la República per tal d’evitar que aqueix organisme esdevingui un veritable govern a l’exili.
L’èxit d’ERC en aqueix cicle polític que va del 28 d’abril al 26 de maig no ha estat complet i insistirà en prioritzar la seva hegemonia a una estratègia de país. Ni unitat independentista ni unilateralitat front al poder espanyol. Negociar com a partit amb el PSOE és la seva opció preferent mentre es prepara per revalidar el seu lideratge a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. L’anàlisi de Vicent Partal sobre el silenci mediàtic que envolta i mira de desactivar el triomf de Carles Puigdemont a les europees contrasta amb les lloances sobredimensionades a ERC des dels poders fàctics.
Post Scriptum, 5 de juny del 2019.
Ramón Cotarelo publica avui un punyent article al periòdic El Món relatiu a la confusió deliberada d’ERC sobre la seva estratègia: “Per la independència de Catalunya i la llum de la veritat”, que és coincident amb un altre de Josep-Lluís Carod-Rovira publicat a Nació Digital: “Guanyar o dir la veritat ?”. Cal recordar que Cotarelo fou candidat per ERC a les eleccions del 21-D de fa dos anys, per tant, sap de què parla.
Post Scriptum, 9 de juny del 2019.
El tombant dels Comuns afegint-se al bloc de l’integrisme espanyol contra l’independentisme català acaba amb la falsa equidistància que aparentaven mantenir fins ara i esvaiex la possibilitat d’una tercera via. De retruc, també desbarata les intencions d’ERC de forçar unes eleccions al Parlament de Catalunya amb l’objectiu exclusiu de desempallegar-se de Junts per Catalunya i governar amb els Comuns i el suport extern del PSC, com ja havia explicitat Joan Tardà fa uns mesos en una entrevista a La Vanguardia. Vicent Paral fa aqueixa valoració avui a Vilaweb: “I l’independentisme, especialment ERC, és en estat de xoc. Després d’una nit d’eufòria, ara mateix resulta que l’única gran capital que tenen assegurada els republicans és Lleida. Però més enllà dels detalls concrets, aquesta campanada unionista sembla que hauria de despertar un debat honest sobre els errors de la divisió. La famosa ampliació de la base ha portat els Comuns a encapçalar l’espanyolisme. I l’obsessió per a arraconar Junts per Catalunya a qualsevol preu pot ser que haja estat simplement contraproduent.”
Per la seva part, Francesc Abad veu en això l’oportunitat de refer la unitat estratègica entre Esquerra i Junts per Catalunya, el president Puigdemont hauria de fer un oferiment formal i emplaçar a Junqueras a clarificar els seus propòsits.
Post Scriptum, 15 de juny del 2019.
La aposta d’ERC per accedir a l’alcaldia de Barcelona ha resultat fallida i posa en qüestió l’estratègia global d’Esquerra atès que els Comuns s’han decantat per afegir-se al bloc espanyolista contra l’independentisme tal com descriu encertadament Pere Martí ahir a Vilaweb: “La decisió posa en evidència l’estratègia d’ERC d’acostar-se als comuns. L’independentisme sempre ha tractat amb cotó fluix Ada Colau i l’ha intentada seduir, però ella li ha donat carabassa. Els republicans la van investir sense demanar res a canvi, li van treure del mig Alfred Bosch perquè no li aprovava els pressupostos ni la joguina del tramvia. I la resposta de Colau ha estat impedir que Ernest Maragall sigui batlle malgrat haver guanyat les eleccions.”
Post Scriptum, 27 de juny del 2019.
Comparteixo globalment l’anàlisi de Francesc Abad al seu bloc “Dies de fúria” de fa cinc dies: “Algunes reflexions, consideracions i alertes després del cicle electoral viscut (28-A, 26-M -municipals i europees)”, certament la teoria de l’eixamplament de la base que predica ERC no dóna fruits, (i tot i això no canviaran de rumb insistint a pactar amb PSC i Comuns), però no estic d’acord amb la crítica a les propostes de l’ANC (un dels actors imprescindibles per a una represa independentista).
Els seus desitjos d’unitat estratègica no es faran realitat perquè al si d’ERC (i també entre els socioconvergents del PDECat) el sectarisme és crònic i prioritari a la mateixa independència, reduïda a un anhel abstracte i llunyà (com el socialisme pel PSOE). Dissortadament, hi ha base social com mai fins ara (la dominació política i l’espoliació econòmica són descomunals) però no hi ha perspectives de tenir una direcció polític a l’alçada del conflicte en curs. Dos anys després del Primer d’Octubre, el punt àlgid mai assolit abans en tres-cents anys d’ocupació espanyola, l’esperit de derrota és promogut pels mateixos que haurien de ser els capdavanters de la persistència en el conflicte amb el poder espanyol, (que no entén de pactes sinó de claudicacions), fins al punt que hom considera Pedro Sánchez com un mal menor quan és el principal garant de l’ordre establert.
Post Scriptum, 19 d’agost del 2019.
Convocar eleccions, com proposa Oriol Junqueras, implica neutralitzar tota possible resposta política des de Parlament i Govern i des del carrer (mobilització popular) a la sentència del Tribunal Supremo contra els líders socials i polítics del procés independentista. Així ho analitzava Francesc Abad fa tres dies:
“Aquesta setmana es filtrava l’estratègia que defensa un sector d’ERC, liderats per Joan Tardà i Gabriel Rufián (i Oriol Junqueras?): convocatòria immediata d’eleccions després de la sentència, i si el resultat electoral ho permet, una nova majoria parlamentària, amb ERC i Comuns (i s’entén suport extern de PSC) per a un nou Govern. I un nou escenari polític en el que la independència no estaria en l’agenda immediata, i quedaria sotmesa a una “acumulació de forces”, a ser més dels que ara som.
Que tota aquesta estratègia passi per la convocatòria IMMEDIATA d’eleccions no és gens casual. La convocatòria IMMEDIATA d’eleccions és l’únic que pot permetre, després d’alguna protesta simbòlica, passar pàgina de la sentència del TS, neutralitzar qualsevol possible reacció popular, neutralitzar qualsevol escenari com el descrit abans, l’escenari A. Si ERC no se suma a una estratègia unitària com la descrita en l’escenari A, l’independentisme perd la legitimitat de ser majoria social i democràtica. Sense ERC, Junts per CAT i CUP al Parlament esdevindrien minoria. El President Torra i el Govern quedarien neutralitzats, perquè no serien expressió de cap majoria parlamentària, quedarien lligats de mans i peus. I amb la convocatòria d’eleccions també quedaria neutralitzada qualsevol reacció cívica, mobilització popular.”
Aqueixa és, dissortadament, l’alternativa que té més probabilitats de consumar-se perquè depèn exclusivament d’ERC i tots els indicis d’aqueixos darrers dies (atacs a “l’extrema dreta independentista” personificada per Sílvia Orriols i Nova Història per part de Gabriel Rufián) cerquen provocar la ruptura irreversible al si de l’independentisme consumant així Esquerra el procés de descontrucció del referèndum del Primer d’Octubre de fa només dos anys. L’única manera de superar aqueix atzucac és que tots els col·lectius aplegats al Consell per la República conformin una candidatura per concórrer a les properes eleccions, (ja siguin espanyoles o autonòmiques), i que ERC vagi pel seu compte (potser amb el suport dels postconvergents contraris a Puigdemont).
Post Scriptum, 22 de maig del 2020.
L’article del 13 de gener d’enguany de Pere Martí a Vilaweb: “Puigdemont rendabilitza l’aposta per l’exili” resumia prefectament els resultats divergents de les estratègies de Puigdemont i Junqueras. Mentre el president persisteix en el conflicte front al poder espanyol assolint èxits puntuals, el vicepresident aposta per negociar amb el PSOE sense resultats perceptibles, ans al contrari impedint la unitat estratègica de l’independentisme sense la qual és inviable la República catalana. L’entrevista amb Carles Puigdemont transcrita avui per Vilaweb il·lustra aqueixes divergències i permet extreure conclusions per a preparar-nos sobre el camí a seguir.
Post Scriptum, 9 de maig del 2021.
L’article d’Oriol Junqueras, abans d’ahir a El Periódico, “Reconstrucció republicana”, és el punt culminant de la impostura, el sectarisme i la mediocritat que ha practicat ERC als darrers anys amb uns efectes demolidors pel procés independentista del qual Esquerra se’n desdiu després de tenir “pressa” per fer la independència. Oriol Junqueras i el seu partit passen a engruixir les files del contra-independentisme, dissortadament, fent per una colla d’anys inviable l’assoliment d’aqueix objectiu, tot dependrà de la capitat de resistència i resposta de Carles Puigdemont i els sectors que s’apleguin al seu voltant per persistir en temps de repressió, més sel·lectiva i punyent, en un conflicte que el poder espanyol no aturarà fins a l’extermini de la nació catalana, com assenyala avui Vicent Partal a Vilaweb: Quan Junqueras demana que aguantem açò vint anys més. Oriol Junqueras pot desitjar avui deu anys o vint de tranquil·litat, d’anar fent, però Espanya, el règim del 78, la monarquia, poseu el nom que vulgueu, no li’ls concedirà. Ni a ell ni a ningú.”
Post Scriptum, 21 de maig del 2021.
Carles Puigdemont ha demostrat avui, un cop més, l’alçada política i patriòtica de la seva trajectòria que contrasta amb la impostura i la mediocritat dels seus detractors i en especial amb l’article precedent d’Oriol Junqueras. L’èxit d’ERC investint Pere Aragonès president de la Generalitat és el punt culminant de la seva particular desconstrucció de l’independentisme, la persistència de Carles Puigdemont encapçalant el Consell per la República és el fonament de la represa de la iniciativa en el conflicte amb el poder espanyol.
Post Scriptum, 14 d’octubre del 2021.
ERC està disposada a tot per tal de liquidar l’independentisme i qui n’és el principal referent, Carles Puigdemont, fins i tot a demanar al PSOE que l’indulti contra la seva voluntat, denuncia ell mateix en aquest article al Punt Avui: “No vam anar a l’exili per demanar l’indult.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!