Prejudicis contra-identitaris

Dissortadament resulta perceptible en el discurs majoritari entre l’independentisme una obsessió a definir la causa nacional catalana com a no identitària que no respon ni a la noció originària d’identitat lligada a la idea mateixa de poble ni a la trajectòria històrica de la catalanitat, lligada sempre als valors de la fraternitat i la llibertat.

L’hegemonia ideològica del progressisme abstracte i banal covada sota el franquisme coincideix amb l’aparició l’any 1967 de l’obra cabdal de Jordi Solé Tura, «Catalanisme i revolució burgesa», el llibre de capçalera de l’esquerra d’arrels totalitàries i de tots els interessats a separar catalanitat i llibertat en profit del manteniment de l’ordre estatal espanyol. Això, amb la coartada de donar prioritat a l’eix esquerra/dreta tot obviant la dominació política i l’espoliació econòmica consubstancials al manteniment d’aqueix sistema de poder instaurat des del 1714 fins als nostres dies.

Cal fer notar la forta influència ideològica i cultural dels dogmes i els apriorismes que aqueixa mena de progressisme ha escampat entre les elits universitàries i polítiques catalanes en els darrers cinquanta anys i que condiciona el capteniment del mateix moviment independentista. El pensament d’inspiració marxista, en les seves diverses versions, desplaçà el republicanisme i el sindicalisme-llibertari, corrents hegemòniques entre les clases populars fins al 1939. Hom imposà paulatinament una interpretació reduccionista de la història, explicable només a partir de la realitat econòmica, descartant els aspectes culturals i morals de les mentalitats col·lectives. I, sobretot, inculcà una aversió preventiva a la identitat nacional, a la catalanitat, a la seva potencialitat transformadora, a la seva vocació de crear un model de societat concret susceptible d’ésser contraposat a l’abstracció inoperant de causes alienes i llunyanes.

A més dels canvis en l’hegemonia ideològica hi ha hagut també canvis substancials en la composició sociològica dels habitants de Catalunya. El psiquiatre Delfí Abella va escriure l’any 1961 un breu assaig titulat «El nostre caràcter», avui no podria fer-se un estudi d’aqueixes característiques, que partia d’una base poblacional culturalment homogènia perquè la composició identitària de Catalunya ha canviat essencialment. En el territori històricament catalanoparlant hi conviuen actualment, arran de successives onades d’immigració massiva, en relació desigual, a més de la població amb consciència nacional catalana, col·lectius que s’autodefineixen exclusivament com a nacionals espanyols, ciutadans dels diferents estats de la UE i grups d’extracomunitaris amb identitats diferenciades i fins i tot formes de civilització diversa.

Davant aqueixa realitat hom ha convingut una fórmula políticament correcta de circumstàncies: «És català qui viu i treballa a Catalunya». Aquesta definició fa referència al fet que tothom ha de tenir els mateixos drets ciutadans, però no és vàlida des del punt de vista que el vincle de pertinença a un poble és de caràcter sociològic-afectiu. Per tant, quan en l´espai català es demana el reconeixement de la multiculturalitat no es pot passar per alt el pas previ del reconeixement del poble català com a subjecte col·lectiu per fer compatible el nostre dret d’autodeterminació amb l’exercici de drets polítics de ciutadans espanyols, comunitaris i extracomunitaris.

Reprenent el fil del pensament de Francesc Maspons i Anglasell, a més de la llengua, en un sentit ample, integren la cultura d’un poble les institucions jurídiques i polítiques de les quals es dotà en el passat i que perviuen en un o altre grau, els records històrics, les tradicions i idees religioses, el folklore i la mentalitat i la psicologia resultant de tots els trets compartits. Seguint aquest criteri, el poble català avui estaria integrat per un nombre a hores d’ara indeterminat de persones que tenen en comú un conjunt variable i evolutiu d’elements d’identitat compartits (llengua, tradicions, uns valors específics en el món del treball i de la cultura…) i que reivindiquen la condició i el reconeixement de nació.

En els territoris que secularment arranquen d’una rel nacional comuna han anat configurant en el decurs de la història una unitat de cultura que és l´essència de la nostra identitat. El conjunt de persones que se senten integrants de la comunitat nacional són el subjecte col·lectiu del dret d’autodeterminació del poble català. La concepció del dret d’autodeterminació com un dret col·lectiu imprescriptible permet que el seu exercici s’adapti al ritme i al grau de compromís comú que els ciutadans de cada territori decideixin en cada moment.

Precisament el mateix anys 1966, la Conferència Nacional Catalana celebrada a Mèxic, organitzada pel Consell Nacional Català amb seu a Londres i dirigit per Josep Maria Batista i Roca, (col·laborador de Francesc Maspons en múltiples iniciatives patriòtiques) partia d’aqueix fonament: «Els drets d’una nació deriven de la seva existència i de la seva personalitat. Són drets immanents, inviolables, inalienables i imprescriptibles. Primer entre ells és el dret, no menor que el deure, d’una nació a conservar i protegir la seva existència i a desenvolupar la pròpia personalitat».

Avui, la causa nacional catalana es basa en tres eixos: el de la legitimitat històrica d’un poble que ha estat lliure i que lluita per recuperar el seu estat, el de la democràcia que demana poder decidir el futur col·lectiu front a un ordre estatal que nega aqueix dret i el de la conveniència, és a dir, la independència com a única sortida viable a un règim arbitrari que discrimina sistemàticament els interessos econòmics, socials i les perspectives de prosperitat dels ciutadans de Catalunya.

Dels tres, el sobiranisme pràctic és hores d’ara el que prima i hom propugna majoritàriament una mena d’independència sense patriotisme on la llengua catalana no ocupa un lloc central com a element de cohesió social del projecte de construcció nacional i on la identitat resulta un tema aparentment secundari. Les declaracions d’una dirigent de la CUP, Anna Gabriel són il·lustratives de la banalitat imperant “No somos independentistas porque los catalanes seamos mejores que nadie, ni porque mi familia estaba ya en mi casa en el siglo XV. La mayoria somos mestizos y venimos de familias nacidas en el resto del Estado español. Somos independentistas porque entendemos que la confrontación con el Estado español es de calado democrático porque el Estado no respeta los mínimos democráticos. Esta visión se aleja de posicones indentitarias y se situa en logicas de fraternidad”. És a dir, que si hi hagués un projecte espanyol democràtic no caldria la independència ?

L’independentisme català s’enfronta a l’integrisme espanyol, mancat de voluntat i capacitat d’integració, i aquesta és una de les claus de la seva derrota i del triomf de la causa nacional catalana a mig termini, com explica avui Vicent Partal a Vilaweb. La campanya “casa nostra, casa vostra” és impensable en el nacionalisme espanyol contemporani, però anar fins al punt d’interioritzar els prejudicis anticatalans que han aflorat en la campanya bèstia contra el president Torra manipulant la trajectòria del separatisme català dels anys trenta és un error fruit de l’alienació nacional exercida pels còmplices intel·lectuals de l’ordre estatal espanyol. L’enyorat Joaquim Capdevila havia orientat la seva recerca universitària a l’actualització de la noció d’identitat avui vinculada a un projecte social de construcció nacional catalana basat en la voluntarietat de pertinença, la compatibilitat amb identitats sobrevingudes i el desig de prosperitat. Com eln trobem a faltar en els debats en curs i en els que vindran !!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *