Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

22 de maig de 2018
2 comentaris

Prejudicis contra-identitaris

Dissortadament resulta perceptible en el discurs majoritari entre l’independentisme una obsessió a definir la causa nacional catalana com a no identitària que no respon ni a la noció originària d’identitat lligada a la idea mateixa de poble ni a la trajectòria històrica de la catalanitat, lligada sempre als valors de la fraternitat i la llibertat.

L’hegemonia ideològica del progressisme abstracte i banal covada sota el franquisme coincideix amb l’aparició l’any 1967 de l’obra cabdal de Jordi Solé Tura, «Catalanisme i revolució burgesa», el llibre de capçalera de l’esquerra d’arrels totalitàries i de tots els interessats a separar catalanitat i llibertat en profit del manteniment de l’ordre estatal espanyol. Això, amb la coartada de donar prioritat a l’eix esquerra/dreta tot obviant la dominació política i l’espoliació econòmica consubstancials al manteniment d’aqueix sistema de poder instaurat des del 1714 fins als nostres dies.

Cal fer notar la forta influència ideològica i cultural dels dogmes i els apriorismes que aqueixa mena de progressisme ha escampat entre les elits universitàries i polítiques catalanes en els darrers cinquanta anys i que condiciona el capteniment del mateix moviment independentista. El pensament d’inspiració marxista, en les seves diverses versions, desplaçà el republicanisme i el sindicalisme-llibertari, corrents hegemòniques entre les clases populars fins al 1939. Hom imposà paulatinament una interpretació reduccionista de la història, explicable només a partir de la realitat econòmica, descartant els aspectes culturals i morals de les mentalitats col·lectives. I, sobretot, inculcà una aversió preventiva a la identitat nacional, a la catalanitat, a la seva potencialitat transformadora, a la seva vocació de crear un model de societat concret susceptible d’ésser contraposat a l’abstracció inoperant de causes alienes i llunyanes.

A més dels canvis en l’hegemonia ideològica hi ha hagut també canvis substancials en la composició sociològica dels habitants de Catalunya. El psiquiatre Delfí Abella va escriure l’any 1961 un breu assaig titulat «El nostre caràcter», avui no podria fer-se un estudi d’aqueixes característiques, que partia d’una base poblacional culturalment homogènia perquè la composició identitària de Catalunya ha canviat essencialment. En el territori històricament catalanoparlant hi conviuen actualment, arran de successives onades d’immigració massiva, en relació desigual, a més de la població amb consciència nacional catalana, col·lectius que s’autodefineixen exclusivament com a nacionals espanyols, ciutadans dels diferents estats de la UE i grups d’extracomunitaris amb identitats diferenciades i fins i tot formes de civilització diversa.

Davant aqueixa realitat hom ha convingut una fórmula políticament correcta de circumstàncies: «És català qui viu i treballa a Catalunya». Aquesta definició fa referència al fet que tothom ha de tenir els mateixos drets ciutadans, però no és vàlida des del punt de vista que el vincle de pertinença a un poble és de caràcter sociològic-afectiu. Per tant, quan en l´espai català es demana el reconeixement de la multiculturalitat no es pot passar per alt el pas previ del reconeixement del poble català com a subjecte col·lectiu per fer compatible el nostre dret d’autodeterminació amb l’exercici de drets polítics de ciutadans espanyols, comunitaris i extracomunitaris.

Reprenent el fil del pensament de Francesc Maspons i Anglasell, a més de la llengua, en un sentit ample, integren la cultura d’un poble les institucions jurídiques i polítiques de les quals es dotà en el passat i que perviuen en un o altre grau, els records històrics, les tradicions i idees religioses, el folklore i la mentalitat i la psicologia resultant de tots els trets compartits. Seguint aquest criteri, el poble català avui estaria integrat per un nombre a hores d’ara indeterminat de persones que tenen en comú un conjunt variable i evolutiu d’elements d’identitat compartits (llengua, tradicions, uns valors específics en el món del treball i de la cultura…) i que reivindiquen la condició i el reconeixement de nació.

En els territoris que secularment arranquen d’una rel nacional comuna han anat configurant en el decurs de la història una unitat de cultura que és l’essència de la nostra identitat. El conjunt de persones que se senten integrants de la comunitat nacional són el subjecte col·lectiu del dret d’autodeterminació del poble català. La concepció del dret d’autodeterminació com un dret col·lectiu imprescriptible permet que el seu exercici s’adapti al ritme i al grau de compromís comú que els ciutadans de cada territori decideixin en cada moment.

Precisament el mateix anys 1966, la Conferència Nacional Catalana celebrada a Mèxic, organitzada pel Consell Nacional Català amb seu a Londres i dirigit per Josep Maria Batista i Roca, (col·laborador de Francesc Maspons en múltiples iniciatives patriòtiques) partia d’aqueix fonament: «Els drets d’una nació deriven de la seva existència i de la seva personalitat. Són drets immanents, inviolables, inalienables i imprescriptibles. Primer entre ells és el dret, no menor que el deure, d’una nació a conservar i protegir la seva existència i a desenvolupar la pròpia personalitat».

Avui, la causa nacional catalana es basa en tres eixos: el de la legitimitat històrica d’un poble que ha estat lliure i que lluita per recuperar el seu estat, el de la democràcia que demana poder decidir el futur col·lectiu front a un ordre estatal que nega aqueix dret i el de la conveniència, és a dir, la independència com a única sortida viable a un règim arbitrari que discrimina sistemàticament els interessos econòmics, socials i les perspectives de prosperitat dels ciutadans de Catalunya.

Dels tres, el sobiranisme pràctic és hores d’ara el que prima i hom propugna majoritàriament una mena d’independència sense patriotisme on la llengua catalana no ocupa un lloc central com a element de cohesió social del projecte de construcció nacional i on la identitat resulta un tema aparentment secundari. Les declaracions d’una dirigent de la CUP, Anna Gabriel són il·lustratives de la banalitat imperant “No somos independentistas porque los catalanes seamos mejores que nadie, ni porque mi familia estaba ya en mi casa en el siglo XV. La mayoria somos mestizos y venimos de familias nacidas en el resto del Estado español. Somos independentistas porque entendemos que la confrontación con el Estado español es de calado democrático porque el Estado no respeta los mínimos democráticos. Esta visión se aleja de posicones indentitarias y se situa en logicas de fraternidad”. És a dir, que si hi hagués un projecte espanyol democràtic no caldria la independència ?

L’independentisme català s’enfronta a l’integrisme espanyol, mancat de voluntat i capacitat d’integració, i aquesta és una de les claus de la seva derrota i del triomf de la causa nacional catalana a mig termini, com explica avui Vicent Partal a Vilaweb. La campanya “casa nostra, casa vostra” és impensable en el nacionalisme espanyol contemporani, però anar fins al punt d’interioritzar els prejudicis anticatalans que han aflorat en la campanya bèstia contra el president Torra manipulant la trajectòria del separatisme català dels anys trenta és un error fruit de l’alienació nacional exercida pels còmplices intel·lectuals de l’ordre estatal espanyol. L’enyorat Joaquim Capdevila havia orientat la seva recerca universitària a l’actualització de la noció d’identitat avui vinculada a un projecte social de construcció nacional catalana basat en la voluntarietat de pertinença, la compatibilitat amb identitats sobrevingudes i el desig de prosperitat. Com el trobem a faltar en els debats en curs i en els que vindran !!

Post Scriptum, 29 de desembre del 2019.

La deslegitimació dels qui defensen la identitat nacional catalana en qualsevol dels dominis lingüístic, polític o intel·lectual són automàticament acusats de racistes i feixistes pels inquisidors que actuen en nom del progressisme multicultural hegemònic inclús entre els qui proclamen la cabòria que són independentistes i no nacionalistes. Les reaccions d’espanyolistes, progres cosmopolites i republicans no nacionalistes (catalans) arran de l’exhibició de patriotisme i dignitat al concert de Sant Esteve al Palau de la Música són d’una impostura aberrant però políticament molt perilloses ja que legitimen la repressió contra la catalanitat com a valor essencial de la societat.

L’agressivitat mediàtica recorda dissortadament l’assetjament sofert per Estat Català als anys trenta del segle passat, ara els seus noms són el grup Koiné, el FNC de Ripoll o JM Virgili i Ortiga. No val estar plenament d’acord amb tot allò que aqueixos col·lectius defensen per sostenir el dret a la llibertat d’expressió front als qui criden a extirpar-los del cos social català mentre resten impassibles al retrocés de l’ús social del català, la dissolució de la catalanitat com a eix d’identitat nacional inclussiva. No es pot sostenir un conflicte d’alliberament nacional front al poder estatatal espanyol sense un projecte de reconstrucció nacional català amb llibertat i properitat, aquí rau la incapacitat de l’independentisme per sortir de l’atzucac actual.

Post Scriptum, 5 de desembre 2020.

La plataforma Donec Peficiam s’autodefineix com “un grup de persones que fa anys que lluitem per l’alliberament del nostre poble, des de diferents espais, àmbits i entitats que, ara, després de la nostra dimissió com a Secretaris Nacionals de l’ANC, conjuntament amb altres “octubristes” i unilateralistes coincidim que cal crear una plataforma transversal i efímera amb un únic objectiu: assolir la Independència de Catalunya.”

La finalitat de fer avançar l’independentisme cap a aqueix objectiu va convocar una reunió de partits -sense exclusions- que autodeclaren compartir aqueixa finalitat en vistes a les eleccions al Parlament de Catalunya del 14 de febrer vinent. La presència del FNC i Força Catalunya va fer que ERC i CUP no hi assistissin ja que arbitràriament acusen aqueixes formacions de xenòfobes i ultradretanes, tot aprofitant l’assistència de Josep Costa en nom de Junts per Catalunya per atacar el seu principal rival electoral.

Post Scriptum, 6 de desembre del 2020.

La reacció delirant d’ERC contra Demòcrates.cat per haver assistit a la reunió convocada per Donec Perficiam és il·lustrativa de la seva desorientació exhibint una bel·ligerància contra “el feixisme català” que no són capaços d’exercir contra els franquistes.

Post Scriptum, 8 de setembre del 2021.

El proppassat 1 d’agost Joan Ramon Resina publicava a Vilaweb una reflexió punyent referint-se als regiraments gramaticals políticament correctes del nou govern català: “Quan no puguis canviar la realitat, emprèn-la amb la gramàtica. La incapacitat d’acarar els greus problemes socials, ambientals i polítics encoratja la substitució simbòlica, de tal manera que la malenconia del poder inassequible es tradueix en dictadura de l’estupidesa”. A la vista del repertori d’actes institucionals previstos per aqueixa Diada ben bé hom podria afegir que “quan no puguis -o no vulguis- canviar la realitat emprèn-la amb l’estètica”.

Una estètica moralista amarada d’un bonisme estèril que té com a únic aspecte concret l’aversió a la catalanitat i a la simbologia que històricament l’ha representat. Tot allò altre és progressisme abstracte i banal en pro d’un culte a la multiculuralitat que hom no té ni la capacitat, ni la voluntat, d’integrar en un projecte de reconstrucció nacional català. La distorsió del missatge d’autoafirmació nacional de Pau Casals per reduir-lo a una frase descontextualitzada: “som fulles d’un mateix arbre i l’arbre és la humanitat” és la mostra de la manca de límits ètics i polítics dels qui han gestat aqueixa impostura. Tot plegat, com descriu encertadament avui Odei A.-Etxearte a Vilaweb, no és més que una operació d’imatge de curta volada: “La transformació d’imatge calculada d’Aragonès per a marcar distància amb el passat. L’acte institucional de la Diada també projectarà una estètica i uns valors polítics pensats per l’equip del president”.

  1. Teniu tota la raó del món. Malauradament molts independentistes només ho són perquè els espanyols els han expulsat de la seva comunitat a base d’insults i menyspreus, no pas perquè vulguin una nació catalana lliure de l’ocupació de castellans i francesos. Com que sempre han viscut tan despreocupadament com a espanyols (fins fa ben bé quatre dies), tenen una mentalitat extraordinàriament hispanocèntrica i es creuen tot el que els espanyols diuen. Per això sempre s’han de fer perdonar i van amb por d’ofendre espanyols que no dubtarien a aniquilar-nos si poguessin. Doncs ja em sap greu si s’ofenen però jo no vull una Catalunya on els espanyols que no es volen integrar (és a dir, colons) se sentin còmodes, sinó una Catalunya amb l’autoestima pròpia d’un país “normal” (no sotmès a cap altre).

  2. La gent que més reacciona en contra de la normalitat que hauria de ser normal en aquesta normalitat és la gent més desorientada o la que més vol desorientar. Un drama que els que estem orientats amb identitat haguem de veure aquest espectacle destructiu de la gent sense formar. Qui no estigui format que no dirigeixi res.

Respon a Xavier Pinell Garcia Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!