Junts per Catalunya

Avui, Vilaweb informa que la candidatura que promou el PDECat es denominarà Junts per Catalunya i serà encapçalada pel president Carles Puigdemont. Amb aqueixa apel·lació hom recull legítimament el llegat de Junts pel Sí que ERC ha desestimat repetir i té com a antecedent un acte polític promogut per Òmnium Cultural l’any 2008 justament amb aqueixa denominació.

Ahir vaig signar per l’agrupació d’electors que demana una llista unitària apel·lant a l’esperit de l’1 d’octubre, espero que ambdues iniciatives conflueixin en una candidatura el més unitària i transversal possible.

Post Scriptum, 18 de novembre del 2017.

Atesa la composició de les candidatures de Junts per Catalunya ningú pot negar que són les més integradores del sobiranisme cívic i alhora les que millor expressen el suport al legítim Govern de la Generalitat pel fet que és el mateix president qui l’encapçala. La previsible victòria de Junts per Catalunya el proper 21-D permetrà un lideratge clar del bloc independentista que s’hauria de concretar en un govern d’unitat nacional que lideri l’estratègia institucional en el conflicte amb l’ordre estatal espanyol superant les indecisions posterior a la proclamació de la República catalana el proppassat 27 d’octubre.

Post SCriptum, 26 de novembre del 2017.

L’acord entre Junts per Catalunya i ERC denominat “per l’autodeterminació i la independència negociada” em sembla un paper de compromís que no reflecteix la veritable estratègia conjunta de tot l’independentisme, inclosa la CUP, que el moment necessita.

Post Scriptum, 11 de desembre del 2017.

Vicent Partal va definir molt bé a l’editorial del proppassat titulada “I quin problema hi ha si guanya Arrimadas ?” assenyalant que allò important és que guanyi el bloc independentista no com vol fer creure ERC confiat en ésser el partit més votat. L’emergència contra pronòstic de la candidatura Junts per Catalunya encapçalada pel president Puigdemont respon a una necessitat estratègica que ERC menysté a la pràctica: restituir el govern legítim revocant la destitució forçada pel govern espanyol.

D’aquí ve la seva reacció sectària i la seva desorientació a mitja campanya que ha dut a Vicent Partal a reclamar avui que “Junts per Catalunya i ERC no s’haurien d’equivocar d’adversari” adoptant una posició salomònica que els fets dissortadament desmenteixen: la candidatura del president ha demanat públicament a tots els seus membres joc net amb els rivals republicans, una actitud que ERC no ha fet seva.

El problema de fons és dotar al conjunt dels tres partits independentistes d’una estratègia conjunta i una direcció col·legiada per afrontar la fase més intensa del conflicte amb l’ordre estatal espanyol que vindrà d’endemà del 21-D sigui quin sigui el resultat, però que estarem en millors condicions de resistir si hi ha un govern republicà. Per això convé que d’entre els tres partits Junts per Catalunya sigui el més votat i hom eviti la divergència entre el lideratge institucional i el polític.

Post Scriptum, 22 de desembre del 2017.

El resultat obtingut per la candidatura encapçala pel president Carles Puigdemont Junts ha obtingut un excel·lent resultat ahir a les eleccions autonòmiques convocades pel govern espanyol situant-se com a primer força independentista. El fet de desplaçar ERC d’aqueixa posició té molta importància: atura l’actitud sectària i deslleial d’Esquerra obcecada a passar per damunt del PDECat a qualsevol preu per tal d’imposar una línia esquerranista contra “la dreta” com a objectiu compartit amb els Comuns. Junts per Catalunya és l’embrió d’un front patriòtic capaç de liderar l’objectiu d’arribar al 50 % dels votants en les conteses electorals a venir i encetar el camí de l’efectiva implantació de la República catalana. Per això, el repte immediat és esdevenir una organització política, que sense suposar la dissolució del PDECat, permeti la participació efectiva dels independents i altres col·lectius que han estat la clau de l’èxit electoral.

Post Scriptum, 28 de gener del 2018.

Abans d’ahir, Eduard Voltas va publicar al digital El Món un breu però punyent article titulat “La lliçó de Puigdemont“:

“I heus aquí com un home sol pot fer escac a l’estat. Milers de policies mobilitzats escorcollant maleters i clavegueres, càmeres de televisió en tots els punts fronterers, guàrdies civils vigilant aeròdroms, el Rei en mode pànic davant la perspectiva d’haver de firmar el decret de nomenament, i tot un govern provocant un escàndol amb la impugnació preventiva del ple, exposant-se a una reprimenda del consell d’estat (i a querelles per prevaricació), i posant el Tribunal Constitucional entre l’espasa de la unitat d’Espanya i la paret del frau de llei. Si això no és una crisi d’estat, s’hi assembla molt i té nom, com els huracans: Puigdemont.

El que ha fet el President a l’exili és per pensar-hi. Quan la prudència més elemental i probablement també la intel·ligència estratègica aconsellaven a l’independentisme un replegament tàctic per agafar aire, recuperar el govern i repensar els camins cap a la victòria (un diagnòstic, aquest, compartit per les direccions d’ERC, el PDECat, ANC i Omnium), ell i el petit nucli dels independents de Junts per Catalunya van decidir plantar-se a defensar la primera trinxera, la que queda més a prop de les línies enemigues. I ho han fet amb un argument que combina radicalitat democràtica i sentit de la dignitat: “el vot dels ciutadans és sagrat, si ara abaixem el cap en això, l’acabarem abaixant en tot, i aleshores haurem perdut”. La força moral i política d’aquest plantejament, combinada amb l’audàcia del viatge a Dinamarca i el creixent histerisme de l’aparell estatal, ha actuat com un electroxoc en la base social del sobiranisme. Les crides al replegament tàctic no són escoltades, i la gent sembla haver decidit que cal anar a defensar amb Puigdemont la primera trinxera. De vegades la dignitat és més encomanadissa que la por.

Acabi com acabi aquest pols per la investidura, la lliçó ja està donada i formarà part del patrimoni moral i polític de l’independentisme català. És molt diferent retrocedir havent renunciat a defensar les posicions, que fer-ho havent defensat fins l’últim alè cadascuna de les trinxeres abandonades. I no està escrit enlloc que en totes les trinxeres la batalla l’acabi guanyant l’estat. L’1 d’octubre es va veure que era vulnerable. I aquests dies tothom, no només els independentistes, li està tornant a veure les costures. La lliçó Puigdemont mereix ser tinguda en compte.”

El mateix dia, un dels integrants del nucli de Brussel·les al qual es referia Eduard Voltas, Aleix Sarri, publicava a Nació Digital aqueix article titulat “Ens faran un 155 el pagarem els catalans“, on resumeix la visió estratègica que en aqueixa difícil conjuntura ha donat el lideratge polític de l’independentisme a Carles Puigdemont situant-lo en condicions de ser el capdavanter d’un projecte polític amb una mentalitat innovadora respecte del PDECat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *