Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

13 de novembre de 2017
2 comentaris

Junts per Catalunya

Avui, Vilaweb informa que la candidatura que promou el PDECat es denominarà Junts per Catalunya i serà encapçalada pel president Carles Puigdemont. Amb aqueixa apel·lació hom recull legítimament el llegat de Junts pel Sí que ERC ha desestimat repetir i té com a antecedent un acte polític promogut per Òmnium Cultural l’any 2008 justament amb aqueixa denominació.

Ahir vaig signar per l’agrupació d’electors que demana una llista unitària apel·lant a l’esperit de l’1 d’octubre, espero que ambdues iniciatives conflueixin en una candidatura el més unitària i transversal possible.

Post Scriptum, 18 de novembre del 2017.

Atesa la composició de les candidatures de Junts per Catalunya ningú pot negar que són les més integradores del sobiranisme cívic i alhora les que millor expressen el suport al legítim Govern de la Generalitat pel fet que és el mateix president qui l’encapçala. La previsible victòria de Junts per Catalunya el proper 21-D permetrà un lideratge clar del bloc independentista que s’hauria de concretar en un govern d’unitat nacional que lideri l’estratègia institucional en el conflicte amb l’ordre estatal espanyol superant les indecisions posterior a la proclamació de la República catalana el proppassat 27 d’octubre.

Post SCriptum, 26 de novembre del 2017.

L’acord entre Junts per Catalunya i ERC denominat “per l’autodeterminació i la independència negociada” em sembla un paper de compromís que no reflecteix la veritable estratègia conjunta de tot l’independentisme, inclosa la CUP, que el moment necessita.

Post Scriptum, 11 de desembre del 2017.

Vicent Partal va definir molt bé a l’editorial del proppassat titulada “I quin problema hi ha si guanya Arrimadas ?” assenyalant que allò important és que guanyi el bloc independentista no com vol fer creure ERC confiat en ésser el partit més votat. L’emergència contra pronòstic de la candidatura Junts per Catalunya encapçalada pel president Puigdemont respon a una necessitat estratègica que ERC menysté a la pràctica: restituir el govern legítim revocant la destitució forçada pel govern espanyol.

D’aquí ve la seva reacció sectària i la seva desorientació a mitja campanya que ha dut a Vicent Partal a reclamar avui que “Junts per Catalunya i ERC no s’haurien d’equivocar d’adversari” adoptant una posició salomònica que els fets dissortadament desmenteixen: la candidatura del president ha demanat públicament a tots els seus membres joc net amb els rivals republicans, una actitud que ERC no ha fet seva.

El problema de fons és dotar al conjunt dels tres partits independentistes d’una estratègia conjunta i una direcció col·legiada per afrontar la fase més intensa del conflicte amb l’ordre estatal espanyol que vindrà d’endemà del 21-D sigui quin sigui el resultat, però que estarem en millors condicions de resistir si hi ha un govern republicà. Per això convé que d’entre els tres partits Junts per Catalunya sigui el més votat i hom eviti la divergència entre el lideratge institucional i el polític.

Post Scriptum, 22 de desembre del 2017.

El resultat obtingut per la candidatura encapçala pel president Carles Puigdemont Junts ha obtingut un excel·lent resultat ahir a les eleccions autonòmiques convocades pel govern espanyol situant-se com a primer força independentista. El fet de desplaçar ERC d’aqueixa posició té molta importància: atura l’actitud sectària i deslleial d’Esquerra obcecada a passar per damunt del PDECat a qualsevol preu per tal d’imposar una línia esquerranista contra “la dreta” com a objectiu compartit amb els Comuns. Junts per Catalunya és l’embrió d’un front patriòtic capaç de liderar l’objectiu d’arribar al 50 % dels votants en les conteses electorals a venir i encetar el camí de l’efectiva implantació de la República catalana. Per això, el repte immediat és esdevenir una organització política, que sense suposar la dissolució del PDECat, permeti la participació efectiva dels independents i altres col·lectius que han estat la clau de l’èxit electoral.

Post Scriptum, 28 de gener del 2018.

Abans d’ahir, Eduard Voltas va publicar al digital El Món un breu però punyent article titulat “La lliçó de Puigdemont“:

“I heus aquí com un home sol pot fer escac a l’estat. Milers de policies mobilitzats escorcollant maleters i clavegueres, càmeres de televisió en tots els punts fronterers, guàrdies civils vigilant aeròdroms, el Rei en mode pànic davant la perspectiva d’haver de firmar el decret de nomenament, i tot un govern provocant un escàndol amb la impugnació preventiva del ple, exposant-se a una reprimenda del consell d’estat (i a querelles per prevaricació), i posant el Tribunal Constitucional entre l’espasa de la unitat d’Espanya i la paret del frau de llei. Si això no és una crisi d’estat, s’hi assembla molt i té nom, com els huracans: Puigdemont.

El que ha fet el President a l’exili és per pensar-hi. Quan la prudència més elemental i probablement també la intel·ligència estratègica aconsellaven a l’independentisme un replegament tàctic per agafar aire, recuperar el govern i repensar els camins cap a la victòria (un diagnòstic, aquest, compartit per les direccions d’ERC, el PDECat, ANC i Omnium), ell i el petit nucli dels independents de Junts per Catalunya van decidir plantar-se a defensar la primera trinxera, la que queda més a prop de les línies enemigues. I ho han fet amb un argument que combina radicalitat democràtica i sentit de la dignitat: “el vot dels ciutadans és sagrat, si ara abaixem el cap en això, l’acabarem abaixant en tot, i aleshores haurem perdut”. La força moral i política d’aquest plantejament, combinada amb l’audàcia del viatge a Dinamarca i el creixent histerisme de l’aparell estatal, ha actuat com un electroxoc en la base social del sobiranisme. Les crides al replegament tàctic no són escoltades, i la gent sembla haver decidit que cal anar a defensar amb Puigdemont la primera trinxera. De vegades la dignitat és més encomanadissa que la por.

Acabi com acabi aquest pols per la investidura, la lliçó ja està donada i formarà part del patrimoni moral i polític de l’independentisme català. És molt diferent retrocedir havent renunciat a defensar les posicions, que fer-ho havent defensat fins l’últim alè cadascuna de les trinxeres abandonades. I no està escrit enlloc que en totes les trinxeres la batalla l’acabi guanyant l’estat. L’1 d’octubre es va veure que era vulnerable. I aquests dies tothom, no només els independentistes, li està tornant a veure les costures. La lliçó Puigdemont mereix ser tinguda en compte.”

El mateix dia, un dels integrants del nucli de Brussel·les al qual es referia Eduard Voltas, Aleix Sarri, publicava a Nació Digital aqueix article titulat “Ens faran un 155 el pagarem els catalans“, on resumeix la visió estratègica que en aqueixa difícil conjuntura ha donat el lideratge polític de l’independentisme a Carles Puigdemont situant-lo en condicions de ser el capdavanter d’un projecte polític amb una mentalitat innovadora respecte del PDECat.

Post Scriptum, 12 de març del 2018.

Pere Martí avança aqueix vespre a Vilaweb que el president “Puigdemont activa el seu moviment polític amb una nova associació integrada per divuit diputats de Junts per Catalunya“, una notícia esperada des del moment en que va anunciar la candidatura a les eleccions del 21-D que va guanyar contra pronòstic. La direcció del PDECat no se’n vol adonar que la seva posició és residual i interpreta Junts per Catalunya com una “amalgama complexa” tal com l’ha definit avui Marta Pascal pensant que és possible reflotar electoralment el partit que aparenta dirigir amb Santiago Vila i Artur Mas. Només poden fer xantatge al projecte liderat per Carles Puigdemont negant-li la marca registrada a nom del successors de CDC, però serà el seu fracàs definitiu com adverteix aqueix vespre Agustí Colomines.

Post Scriptum, 28 de maig del 2019.

Junts per Catalunya ha guanyat les eleccions europees gràcies al lideratge de Carles Puigdemont que ha dobat el nombre de vots obtinguts a les espanyoles i municipals. S’imposa, per tant, consolidar Junts per Catalunya com organització política dissolent PDECat i restant la Crida Nacional per la República com a centre de reflexió i coordinació estratègica. Pere Martí ho explica avui a Vilaweb.

Post Scriptum, 17 de juliol del 2019.

Després del pacte entre Junts per Catalunya i el PSC a la DIBA la credibilitat originària de la candidatura impulsada pel president Carles Puigdemont ha quedat malmesa, perdent el caràcter innovador per restar una marca del PDECat com ho va estar Democràcia i Llibertat. Avui, un grup de diputats al Parlament de Junts per Catalunya ha fet un manifest crític amb els pactes amb el PSC demanant revertir-los mentre al mateix temps se’n fan a diversos consells comarcals. Però, l’única organització que pren decisions és el PDECat, Junts per Catalunya no té direcció pròpia. La setmana vinent les diferències es veuran a Madrid entre els qui volen facilitar la investidura de Pedro Sánchez i els que volen votar-hi en contra.

Post Scriptum, 13 de novembre del 2019.

Sense tenir organització i direcció pròpia Junts per Catalunya ha fet un bon resultat a les eleccions espanyoles del 10-N malgrat el desgast imputable a la gestió del conseller Buch sobre els Mossos d’Esquadra i la sensació de fragilitat que envolta el president Torra. La personalitat brillant de Laura Borràs ha estat determinant en l’èxit relatiu de Junts per Catalunya que serà clau ara que s’obre una nova oportunitat d’articulació d’aqueix espai polític.

Post Scriptum, 27 de juny del 2020.

La direcció del PDECat pot bloquejar Junts per Catalunya com a nou projecte polític, ja que en té la titularitat registrada, però no té legitimitat i capacitat per aturar l’independentisme, això sí, pot fer que la candidatura que encapçalarà el president Puigdemont perdi les properes eleccions al Parlament de Catalunya. El manifest de darrera hora per salvar Junts per Catalunya, dissortadament, arriba tard.

Post Scriptum, 16 de novembre del 2021.

Paràgraf punyent extret de l’editorial d’avui de Vicent Partal a Vilaweb que retrata dissortadament la realitat: “Junts es va presentar a les eleccions amb Carles Puigdemont i Laura Borràs com a actius evidentment rupturistes al capdavant del cartell, però tots dos van desaparèixer completament quan les urnes es van tancar. I en va emergir, bàsicament, un Junts continuador de la vella Convergència –fins i tot després del trencament formal amb aquell passat. La pràctica autonomista s’ha imposat en la quotidianitat i la llista de membres del sotagovern convergents recol·locats professionalment en l’actual govern de coalició és tan impressionantment llarga que marca de manera significativa per on van les coses. És cert que hi ha encara outsiders disparant pel seu compte, sobretot Laura Borràs. Però tothom té coll avall que el concert autonomista la deixarà caure quan els jutges vulguen que caiga. Ho sap tothom i és profecia. I quan ja no siga presidenta del parlament tant hi farà què acabe passant amb el seu judici perquè, de fet, haurà estat eliminada de l’equació. Espere que Borràs haja llegit el monumental Il caso Moro de Leonardo Sciascia, perquè el cinisme polític brutal que s’hi retrata és el que ella ja viu.”

Post Scriptum, 6 de febrer del 2022.

El malpas de Laura Borràs amb l’acatament a la inhabilitació del diputat Pau Juvillà suposa la liquidació del darrer referent de Junts per Catalunya com a opció innovadora respecte del conglomerat CDC/PDECat, ara Jordi Sánchez ja no té rival al si del partit i el president Puigdemont queda encara més aïllat. El posicionament a adoptar per Laura Borràs no ha estat prèviament debatut a l’executiva de Junts, demostrant així que no hi ha direcció col·legiada amb capacitat estratègica sinó una agregació de clans i interessos sense perspectiva nacional. Coincideixo amb l’editorial d’avui a Vilaweb: “Per evitar una inhabilitació jurídica, Borràs s’ha inhabilitat políticament. Ella i el seu partit, Junts per Catalunya, havien dit i defensat que eren diferents d’ERC i que farien les coses d’una altra manera. I no ha estat així.”

Post Scriptum, 8 d’octubre del 2022.

La decisió de la militància de Junts per Catalunya de sortir del Govern de la Generalitat, i de la via autonomista, salva el partit de la seva dissolució com un sucedani d’ERC, dóna un oportunitat per retornar al propòsit fundacional de ser un referent transversal de l’independentisme rupturista i clarifica el paper dels dirigents que han maldat per bastir una sociov-erc-gència en nom de la governabilitat: poden sumar-se al PDECat o a la Lliga del Nord-Est d’Espanya.

  1. Tots els que desitgem que la República es desplegui d’acord amb la Llei de Transitorietat volem el mateix. D’entrada que es restitueixi el legítim Govern, no que se’n constitueixi un de nou, cosa que donaria validesa al cop d’estat del Gobierno de España i ens portaria uns quants anys enrere.
    La impressió es que no es això el que vol ERC. Ja no cal parlar dels sempre equidistants “Comuns”. Pel que sembla, la CUP-CC també suporta el Govern d’en Carles Puigdemont.
    Esperem que tots aquests moviments no desanimin a la gent per anar votar i convertir en vots tots els bons desitjos manifestats en la múltiples manifestacions que portem a les espatlles.
    Que tinguem sort.

  2. Totalment d’acord. Espero que arrepleguen moltes signatures per possibilitar”l’agrupació d’electors” i que , si més no, sigui una palanca eficient per unir al màxim les forces. Aquestes eleccions són molt anormals , però ara ens toca guanyar-les per la República Catalana, i no ens cal possar-nis inconvenients que d’això ja hi ha qui se’n encarrega.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!