“Les diputacions no presten serveis als ciutadans i, per tant, van en contra de l’eficàcia i la racionalitat administrativa”

Amb aqueix titular encapçalava la revista “Salou Setmana” -ja desapareguda- una entrevista publicada al número 350, corresponent al 8 d’octubre del 1999 en la qual hom resumia les opinions contingudes al meu llibre “Camp de Tarragona: realitat metropolitana” (Edicions Cossetània, Valls, 1999).

Disset anys després em semblen encara vàlides i actuals, raó per la qual  reprodueixo la transcripció de les meves paraules realitzada pel referit setmanari:

“Si hi ha un punt estel·lar en la campanya per a les eleccions al Parlament del pròxim 17, aquest és, sens dubte, el de l’organització territorial de Catalunya. Tots els partits sense excepció s’hi han referit en un moment o altre. Un repàs breu: el socialista Pasqual Maragall parla de la necessitat de dividir el país en set regions, el Partit Popular accepta aqueix mateix plantejament. Esquerra Republicana proposa l’estructuració en vegueries i Convergència aposta per un nou model, apuntat no fa gaire al diari Avui (2/10/1999) per Josep Grau, president de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques. Aprofitant l’actualitat de la qüestió i el debat que al voltant d’aquesta assumpte sorgirà en un futur immediat, just després dels comicis, de fet, i per animar els gestors públics de la nostra àrea d’influència a pronunciar-s’hi, el Salou Setmana ha parlat amb un especialista en la matèria: Jaume Renyer, autor del llibre “Camp de Tarragona: realitat metropolitana: Aproximacions a la problemàtica de la reestructuració de l’Administració Local a Catalunya”, editat per Cossetània, de Valls, l’abril d’enguany.

Renyer valora l’interès polític general per aquest punt perquè “sigui quin sigui el resultat de les eleccions, tots els partits estan d’acord que el balanç de les lleis sobre l’ordenació territorial de 1987 resulta incomplet, ja que els objectius de dotar els ciutadans d’una administració propera i eficaç no s’han assolit”.

D’altra banda, l’actual divisió provincial que se superposa a la comarcal “no té, administrativament, cap sentit, perquè les províncies no coincideixen amb els mapes sanitaris, escolars, mediambientals, en definitiva, dels serveis públics de Catalunya”. Tampoc tenen raó de ser les diputacions, tot i que la llei  en determina l’obligatòria existència, ja que “es mantenen només com a fonts de finançament, com a caixes distribuïdores de recursos, però són institucions que no presten serveis i, per tant, van en contra de la racionalitat i l’eficàcia administratives”, conclou Renyer.

La pregunta que fa inevitable la constatació d’aquest panorama és la següent: per què no s’ha avançat, en aquests últims vint anys, en el sentit de crear una xarxa comarcal que funcionés amb garanties d’èxit i fos contemplada per la ciutadania com una administració susceptible de resoldre afers quotidians ? “El problema és que, en tot aquest temps, l’administració de la Generalitat, centrada a Barcelona, ha prioritzat la seva pròpia consolidació  i no ha delegat pràcticament res, ni en els mateixos consells comarcals. Deu ser que  el centralisme espanyol també afavoreix el centralisme barceloní”, afirma Renyer. A més, s’ha de considerar que “els consells comarcals han disposat de recursos escassos, ja que l’Estat només finança ajuntaments i diputacions, però no els consells, que van a càrrec en exclusiva de la Generalitat. L’Estat no els té per una administració pròpia, la qual cosa equival a una discriminació política de primer ordre”, especifica.

A “Camp de Tarragona: realitat metropolitana”, el seu autor recull les paraules d’Enric Argullol sobre la relació entre la vertebració territorial i el poder polític: “Evidentment, el tema de l’organització territorial és, intrínsecament polític. Totes les qüestions d’organització ho són, però quan s’incideix de manera tan directa i fonamental en l’estructuració de l’exercici  del poder, la politicitat és més clara encara”.

Si la identitat d’un país passa, entre d’altres coses, per la possibilitat de compartimentar-se a si mateix de determinada manera, sense restriccions legislatives (espanyoles) que el condicionin, no seria, en el cas de Catalunya, la independència la millor solució per tirar endavant un projecte territorial global ?

“La independència comportaria un replantejament administratiu, això és evident, perquè és el poder polític sobirà el que ha de donar contingut a l’administració. Això no obstant, abans d’arribar a aquest fi, a través de canvis a l’actual Estatut, es podrien fer avenços significatius. Una idea en aquesta línia seria, per exemple, la de l’estat lliure associat, proposta promoguda recentment per Esquerra Republicana.

El Camp de Tarragona és la regió que inclou el Tarragonès, el Baix Camp i l’Alt Camp. L’actuació conjunta d’aquestes tres comarques serà prioritària quan, més endavant, es concreti “com participen les entitats locals  d’aquesta zona en la gestió del port i l’aeroport, però  no s’acaba tot en aquestes dues importants infraestructures. El transport, amb el Tren de Gran Velocitat com a estrella, i el tràfic de mercaderies convertiran  el Camp de Tarragona en veritable centre logístic i això, unit a la necessitat de compartir serveis, fa que s’hagi d’aconseguir una articulació efectiva d’aquest territori”, comenta.

Aquesta planificació comuna ja l’apuntava Renyer en un article al diari El Punt (22 de juny de 1998) que apareix en el seu llibre: “Els primers serveis que caldria gestionar de manera integrada serien els mediambientals” i es referia en concret als residus urbans. A continuació, i a banda dels esmentats més amunt, apuntava que “altres  activitats s’hi podrien afegir en un futur, com les telecomunicacions o les actuacions relacionades amb el cicle integral de l’aigua”.

L’administració encarregada de dur a terme aquests projectes hauria de ser, segons, la seva opinió, una entitat metropolitana, “que no és aquí sinònim d’àrea densament poblada, sinó d’un ens capaç d’harmonitzar el territori. Per tant, aquesta estructura seria vàlida tant al Camp de Tarragona com per a la conurbació  de Barcelona o la Catalunya central, per esmentar alguns exemples”.

Quin paper desenvoluparà Salou a partir del moment que el Camp de Tarragona sigui una realitat pràctica ? Segons Jaume Renyer, “Salou forma part d’un triangle més petit, amb Cambrils i Tarragona, dins del triangle més gran del Camp de Tarragona, i no hi ha dubte que serà, com ara, un motor capdavanter en matèria turística i de gran projecció econòmica. Si a la seva situació avantatjosa en aquest àmbit hi afegim el potencial industrial, cultural, de la resta de la zona és evident que es tracta d’una ciutat que es troba en condicions d’aprofitar una sèrie de factors que l’ajudaran a diversificar activitats” i, per tant, a generar riquesa amb un ventall més ampli d’ofertes, entre les quals la de l’oci s’endevina com a prioritària.

El canvi d’administració apuntat ha de comptar, però, amb l’opinió i la implicació decidida dels ajuntaments. “Els alcaldes de Salou, Reus i Valls ja han expressat en més d’una ocasió la seva bona disposició a participar en entitats d’aquesta naturalesa i compartir serveis”.

En aquest sentit, el Centre de Lectura de la capital del Baix Camp va ser escenari fa mesos d’unes jornades sobre aquesta matèria organitzades conjuntament amb la Universitat Catalana d’Estiu, mentre que Salou va acollir un debat al voltant d’aquesta mateixa qüestió.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *