El 22 de juny del 1998 vaig publicar al diari El Punt, edició de Tarragona, aquest article sobre l’ordenació territorial i la planificació estratègica del Camp de Tarragona. Malgrat els onze anys transcorreguts, el considero encara plenament actual en un moment en el qual sembla reviscolar el debat sobre l’organització administrativa de Catalunya:
Alguns estudis recents, entre els quals destaca l’elaborat pel Centre de Política del Sòl i Valoracions de la Universitat Politècnica de Catalunya, analitzen com el fenomen metropolità s’expandeix des de la conurbació de Barcelona i arriba, pel que fa a les nostres comarques, fins al Gaià. El fet metropolità és el resultat dels fluxos econòmics i demogràfics que acaben articulant un territori determinat a partir d’un centre urbà que actua com a motor del conjunt. Més tard o més aviat les administracions públiques acaben intervenint per corregir o planificar el desenvolupament de l’àrea metropolitana i adequar la prestació dels serveis a aquest àmbit.
Des de l’aprovació de la Llei 7/1987, de 4 d’abril, existeixen a la conurbació de Barcelona dues entitats metropolitanes, la del Transport i la dels Serveis Hidràulics i del Tractament de Residus. L’expansió del fenomen metropolità barceloní s’ha produït al marge de les entitats citades, les quals, atès el caràcter fragmentari de les seves funcions, no han servit per ordenar-ne el creixement i evitar l’impacte social sobre les poblacions afectades per l’atracció de la dinàmica metropolitana. La realitat metropolitana de la conurbació de Barcelona no està reconeguda a nivell administratiu a través d’una entitat única que hi doni un tractament global, en defineixi els límits territorials i competencials i permeti el seu encaix en el conjunt del país en el marc d’una política de reequilibri territorial. Les conseqüències negatives d’aquest no reconeixement a nivell institucional són un creixement incontrolat que només obeeix a les lleis del mercat.
Pel que fa al Camp de Tarragona, fa temps que es produeixen posicionaments polítics de signe divers que apunten la conveniència que alguns serveis es gestionin a nivell supramunicipal. Fins ara, però, no hi ha hagut un plantejament global que especifiqui de quins serveis, de quin àmbit territorial i de quina formulació jurídica es tracta quan se suggereix la solució metropolitana per a l’ordenació del conjunt del trellat urbà que integra cada dia més el Baix Camp, el Tarragonès i l’Alt Camp. Aquestes tres comarques conformen una unitat policèntrica prou diversificada sectorialment en els terrenys turístic, comercial i industrial, i territorialment amb forts localismes que expliquen, si hi afegim la inèrcia provincial, la falta d’una visió integrada del conjunt del territori. La potenciació d’aquesta integració és convenient tant per factors de desenvolupament i cohesió interna com per circumstàncies externes, és a dir, la necessitat de tenir prou pes per tenir veu pròpia quan arribi el moment del reconeixement de les noves realitat d’articulació territorial del país. Per avançar en aquest sentit cal donar resposta coherent, com a mínim, a tres interrogants.
La qüestió territorial
Vint anys després de la reinstauració de la Generalitat, l’ordenació territorial i administrativa del país és encara una qüestió pendent. Els condicionants fàctics heretats de la Transició, confirmats per la Sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juliol de 1981, que declarava inconstitucional la Llei de Transferència Urgent i Plena de les Diputacions Catalanes a la Generalitat, han consolidat la divisió provincial i han deixat un estret marge de maniobra a les quatre lleis del Parlament del 1987 que regulen el règim local a Catalunya. Fruit de tot plegat n’és una situació caracteritzada per la superposició fragmentària de diversos nivells d’administració.
Concretament, en l’àmbit territorial del Camp de Tarragona actuen un seguit d’administracions públiques d’abast i competències diferents i no sempre complementàries. En primer lloc, els ajuntaments. En segon lloc, els consells comarcals del Baix Camp, del tarragonès i de l’Alt Camp. En tercer lloc, una sèrie d’institucions de caràcter associatiu intermunicipal que gestionen determinats serveis públics, com són la Mancomunitat del Mercat del Camp, la Mancomunitat d’Incineració de Residus Sòlids Urbans i el Consorci d’Aigües de l’Ebre. Finalment, hi ha la Diputació de Tarragona.
Aquesta estratificació administrativa desigual, en les formes i en els continguts, no permet afrontar eficaçment problemàtiques compartides a nivell de tot el Camp de Tarragona derivades de la intensa industrialització i les seves repercussions mediambientals, de les noves xarxes de comunicació, de les grans infrastructures de transports, etc. Es tracta d’àmbits d’actuació que obliguen a tractar el nostre territori com un tot, i això no ho fa cap administració de les ja citades anteriorment.
Dos motius són els que expliquen aquesta situació d’atzucac: el primer és la falta d’un model d’organització territorial propi, i el segon la configuració centralitzadora de l’administració autonòmica. El desplegament de l’administració de la Generalitat s’ha fet prescindint del criteri que aconsellava la utilització dels ens locals com a administració pròpia de la Generalitat, als quals es poden delegar serveis per tal que els gestionin de manera indirecta per compte del govern català. Per contra, s’ha preferit desenvolupar un model de superposició de l’administració perifèrica de la Generalitat sobre la local. Les delegacions territorials, desproveïdes de capacitat de decisió, i unes diputacions provincials que actuen sovint en clau de contrapoder, han esdevingut les crosses, junt amb els consells comarcals, sobre les quals es recolza l’acció territorial del govern català. Una base excessivament fragmentada, aquesta, sense uns nexes de coordinació establerts i definits entre els seus elements.
Aquest conjunt de circumstàncies provoquen que el salt qualitatiu que han de fer els ajuntaments per poder respondre al repte de prestar els serveis locals de dimensions supramunicipals no es pugui donar adequadament en les condicions actuals, atesa la precarietat de les fórmules de coordinació intermunicipal i amb les altres administracions. Al meu parer, les entitats vigents ni són les adequades ni tenen les funcions ni les dimensions que calen per afrontar amb garanties els reptes que en els propers anys aquestes comarques han de superar. No es pot esperar indefinidament un canvi en el marc polític general que permeti l’establiment d’una nova divisió administrativa pel conjunt de Catalunya. És per això que crec que l’única via per desbloquejar aquest impasse és la que passa per potenciar la gestió integrada a nivell supramunicipal dels principals serveis públics locals.
Quins serveis ?
En matèria de medi ambient, la progressiva complexitat de la normativa i l’augment del nivell d’exigència ciutadana, juntament amb les elevades inversions econòmiques que s’han de realitzar sobretot en tot allò que es refereix als residus urbans, obliguen a trobar una entitat capaç de gestionar aquest servei de manera integrada per a tot el Camp de Tarragona. A hores d’ara la Mancomunitat d’Incineració, integrada per set ajuntaments, està al màxim de la seva capacitat, i ha obligat a desviar les deixalles d’altres municipis del Camp de Tarragona cap a altres instal·lacions. Si es vol avançar en la recollida i en el tractament dels residus, els ajuntaments separadament no poden complir satisfactòriament les demandes socials i legals en les condicions presents. Els consorcis creats pels consells comarcals de l’Alt Camp i el Baix Camp, amb participació de la Junta de Residus, tracten només parcialment la problemàtica dels residus urbans. Per tant, els primers serveis que caldria gestionar de manera integrada serien els mediambientals.
Pel que fa a les infraestructures: port, aeroport i ferrocarril, ara per ara de titularitat estatal, són susceptibles de ser assumides per la Generalitat. L’administració autonòmica haurà d’optar o bé per gestionar-les directament, o bé per cogestionar-les amb les entitats locals del territori, que han demostrat amb la creació de l’Agrupacions d’Interès Econòmic la voluntat d’implicar-s’hi. La gestió o cogestió de les infrastructures de transport i la integració dels serveis de transport urbà actuals conformarien el segon grup de competències amb un tractament administratiu unitari a nivell de tot el Camp de Tarragona. Crec que, com a mínim en el terreny dels residus i dels transports, és necessària la creació d’un ens de gestió que superi les limitacions dels organismes existents actualment. Altres serveis i activitats s’hi podrien afegir en un futur, com les telecomunicacions o les actuacions relacionades amb el cicle integral de l’aigua; tot dependrà d ela programació que s’efectuï en cada un dels camps afectats.
Quina administració ?
En els darrers anys, els ajuntaments han afegit a les seves funcions tradicionals el rol d’agents dinamitzadors en el terrenys socioeconòmic, i això s’ha traduït en un augment dels serveis que es presten i una major diversificació d eles activitats productives. Aquesta revalorització del paper dels ajuntaments, afegida al fet de que són l’administració més propera als ciutadans i amb més capacitat d’adaptació als canvis socials, fan que sigui a partir dels municipis que es plantegi la configuració d’un nou àmbit de prestació dels serveis públics comuns a tot el Camp de Tarragona. Cal triar entre tres opcions: la mancomunitat, el consorci i l’entitat metropolitana.
Descarto les fórmules del consorci i la mancomunitat pel seu caràcter excessivament dependent de les polítiques conjunturals, tant pel que fa als possibles participants com per les seves competències. Ambdues fórmules associatives depenen exclusivament de la iniciativa dels municipis que les han d’integrar, voluntat que s’ha de materialitzar en un procés constitutiu molt dilatat en el temps i reversible segons els canvis en la composició dels governs municipals.
Per contra, crec que una entitat metropolitana -creada per llei del Parlament de Catalunya i, per tant, amb un procés democràtic que ha de venir precedit d’un debat ciutadà- és l’instrument adequat per menar una política integral en aquests camps, atès que neix per una decisió supramunicipal vinculant per a tots els ajuntaments afectats i complementari amb la resta d’administracions actuants en el territori. És una fórmula que no és incompatible amb una hipotètica nova divisió territorial a nivell de tot Catalunya i té l’avantatge que respon a una realitat socioeconòmica evident que, amb una decisió d’aquestes característiques, es veuria reconeguda institucionalment. Amb la configuració d’aquest nou nivell d’administració no han de desaparèixer necessàriament els preexistents, però evidentment s’hauria de fer una revisió crítica de la funció dels consells comarcals i de la Diputació.
Post Scriptum, 25 de juny del 2016.
L’amic Josep Maria Pallàs Guasch, professor i militant veterà d’ERC, va publicar al diari El Punt, el 25 de juny del 1999, aqueixa breu ressenya sobre sobre l’article que donà nom al llibre “Camp de Tarragona, realitat metropolitana” (Cossetània Edicions, 1999):
“Fa un parell de dies es va fer a Reus. Unes setmanes abans ja s’havia fet a Valls. Em refereixo a la presentació del llibre “Camp de Tarragona, realitat metropolitana” escrit per en Jaume Renyer, un dels cervells més privilegiats del triangle Reus-Valls-Tarragona. El llibre, dignament editat per Cossetània Edicions, aplega un seguit de treballs que tenen en com a fil conductor, en paraules del mateix Renyer, “l’anàlisi crítica, sempre amb voluntat constructiva, de la configuració territorial de les adminitracions pròpies de Catalunya, un esquema fortament condicionat pels pactes polítics derivats de la transició, que tot i els anys transcorreguts persisteixen, malgrat que els fets han demostrat la falta d’adequació a les necessitats de la societat catalana”.
El plantejament, doncs, és contundent, i la conclusió força clara: cal superar l’actual conjuntura basada en el model exageradament multiadministratiu. Només cal observar l’acumulació caòtica d’anagrames i logotips d’administracions de tot rang i aparença en qualsevol acte cultural per adonar-se que així no anem enlloc.
Renyer no es conforma amb l’anàlisi, i proposa solucions de futur aplicades al cas concret del Camp de Tarragona: cal avançar decididament cap a la configuració del Camp de Tarragona com a àrea metropolitana. Això del triangle Reus-Tarragona-Valls s’ha de começar a articular seriosament en temes com el transport i el medi ambient, i darrere seu han de venir tota la resta de qüestions susceptibles de rebre un tracatment polític integrador, que són molts.
I aquesta àrea metropolitana ha d’anar en detriment, sobretot, de consells comarcals i de la Diputació. No és casualitat que aquesta anàlisi tan lúcida de la nostra realitat metropolitana hagi vingut de la mà de Jaume Renyer, un pelacanyes que treballa a Reus. Jurista solvent, expert en administració local, secetari de l’Ajuntament de Reus i, per damunt de tot, catalanista insubornable.
Compromès amb ERC, Renyer ha estat l’impulsor màxim d’algunes de les iniciatives més serioses de l’independentisme català dels darrers anys. Em refereixo, per exemple, a la revista Independència. Malgrat la seva curta vida, aquesta revista constitueix una rara avis, per la seva qualitat tant de presentació com, sobretot, de continguts. Ens calen més cervells com Jaume Renyer”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!