Unanimitat espanyola en pro de l’Estat de Palestina i en contra d’Israel

Avui, les Corts espanyoles, a iniciativa del PSOE, han aprovat per unanimitat una resolució instant al reconeixement de l’Estat de Palestina, en uns termes similars als que estan acordant els altres estats membres de la UE.

El Regne d’Espanya -un estat en fallida- promou un estat fallit abans mateix que els qui l’haurien de liderar tinguin un projecte nacional: l’ANP ni controla Gaza, (on campen els gihadistes d’Hamàs que tenen com a propòsit declarat la destrucció d’Israel), ni té cap voluntat de construcció nacional per la comunitat àrab denominada Palestina, ni està disposat a reconèixer el dret dels jueus al seu propi estat, ni acepta cap solució transaccional com la proposada per Egipte.  Ans al contrari, avui mateix quatre jueus han estat assassinats a Jerusalem entre l’aplaudiment de totes les faccions palestines.

Però és un error atribuir exclusivament als denominats “palestins” la responsabilitat del permanent conflicte contra Israel, són els estats musulmans que els financien -Qatar, Turquia, Iran, entre d’altres- els qui els empren com a carn de canó per tal d’aconseguir exterminar els jueus com ja fan amb els cristians d’Orient, davant la passivitat dels USA i d’Europa.

El comportament dels diputats catalans avui a les Corts espanyoles és un acte infame contra un poble, el d’Israel, que ha reeixit a bastir el seu propi estat amb uns resultats exitosos en tots els terrenys, i que -a més- és receptiu a les aspiracions nacionals catalanes (com ho prova l’article de Michael Freund, criticant la hipocresia de la UE pro palestina i contrària a Catalunya). Un capteniment ben diferent al de l’ANP, obertament contrària a la independència de Catalunya. L’antisionisme és més transversal entre la classe política autòctona que la mateixa voluntat d’independència  catalana, un fet que per si sol ja evidencia la poca consistència del projecte nacional català.

L’animadversió contra Israel és la regla general entre la intel·lectualitat catalana, impreganda de l’antisemitisme ancestral espanyol recobert de fals progressisme, d’aquí el seu silenci còmplice. Gabriel Albiac és un dels pocs intel·lectuals castellans que denuncia aqueix acord parlamentari en un article titulat “Israel-Palestina”, publicat avui a l’ABC i que reprodueixo tot seguit:

“Reconocer a Palestina sin un acuerdo previo por el cual Palestina reconozca inviolables las fronteras de Israel es llamar al crimen masivo. En una zona en la cual el crimen masivo es rutina. Ningún Estado europeo puede cometer un error diplomático de esas dimensiones.

«Los palestinos, suele decirse en Israel, no desaprovechan jamás la ocasión de desaprovechar una buena ocasión»: la boutade es cruel; no falsa. La más perfecta de esas ocasiones la puso Bill Clinton sobre la mesa del despacho oval de la Casa Blanca el 23 de diciembre del año 2000: restitución a los palestinos del 96 por ciento de los territorios ocupados; compensación del 4 por ciento restante por la cesión de un pasillo de seguridad entre Gaza y Cisjordania bajo control terrestre palestino. En cuanto a Jerusalén, la fórmula Clinton era un modelo de sencilla eficacia: «todo lo que es musulmán es Palestina, todo lo que es judío es Israel».

Apenas formulado, el plan apareció a los comentaristas como un triunfo total de la OLP que Israel no aceptaría. Antes de que se cumpliese el plazo de 72 horas, el Gobierno israelí se avino públicamente a firmarlo. Las campanas se lanzaron al vuelo. Dos semanas tardó Arafat en hacer pública su negativa. Reconocer a Israel, aun en las condiciones más favorables, era -explicó a su círculo íntimo- firmar una condena de muerte a manos de los islamistas de Hamás. A aquellos de sus más inmediatos mandos militares que le garantizaban acabar con ese «problema» en un fin de semana, antes de hacer pública la firma, Arafat se limitó a destituirlos.

Fue esa la ocasión óptima. Hubo muchas otras. Desde aquella primera, el 14 de mayo de 1948, en que Israel -hoy único Estado democrático del Cercano Oriente- proclamó su independencia sobre la aceptación del plan aprobado por la Asamblea General de la ONU, al mismo tiempo que todos sus vecinos árabes lo rechazaban para iniciar una ofensiva militar conjunta cuyo objetivo proclamado era tanto arrojar a los judíos al mar cuanto impedir la constitución de un Estado palestino sobre lo que unos consideraban territorio sirio y otros jordano. Desde esa fecha hasta hoy, no ha habido más condición innegociable para Israel que el reconocimiento de su propia existencia y del derecho a defender sus fronteras.

Parece elemental. No lo es tanto. La fantasía de arrojar a los judíos al mar y borrar a Israel de los mapas sigue latiendo en el inconsciente palestino. Gaza es hoy predio de una organización terrorista islámica, Hamás, que fundó sobre esa aniquilación sus estatutos. Y que, para consumarla, no dudó en exterminar a sus molestos hermanos «moderados» de la OLP.

Reconocer a Palestina sin un acuerdo previo por el cual Palestina reconozca inviolables las fronteras de Israel, es llamar al crimen masivo. En una zona en la cual el crimen masivo es rutina. Ningún Estado europeo puede cometer un error diplomático de esas dimensiones. Sin pagarlo.”

Post Scriptum, 27 de març del 2019.

Avui, El Nacional publica que el govern d’Israel ha mostrat el seu enuig a l’espanyol arran del vot favorable (l’únic entre els estats europeus) a favor d’un informe d’un organisme de les Nacions Unides que acusa l’exèrcit israelià de crims de guerra a Gaza. Certament, el report és esbiaixat perquè exonera totalment Hamàs de la responsabilitat de provocar els enfrontaments entre els seus militants camuflats entre els civils i els soldats jueus que protegeixen la seva població d’una mort segura a mans dels jihadistes. Però la majoria de partits espanyols i catalans compateixen l’hostilitat oberta contra Israel i no hi ha una estratègia diplomàtica catalana capaç d’aprofitar aquesta escletxa en favor de la independència de Catalunya. Un fet ho prova: la Generalitat obrirà delegació al Líban i no a Israel.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *