“L’esperit del dret públic català”, de Francesc Maspons i Anglasell, Editorial Barcino, Barcelona, 1932 (reedició del facsímil a càrrec de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, Barcelona, 2006).
Magda Castro, cap del Servei de Formació i Selecció de l’Escola, ha tingut l’amabilitat de fer-me arribar les reedicions d’obres rellevants d’autors de l’època de la Generalitat republicana que aquest eminent centre de formació està publicant en els darrers anys.
El facsímil que més m’ha agradat ha estat “L’esperit del dret pública català”, de Francesc Maspons i Anglasell, (1872-1966) un jurista tan insigne com desconegut, que el company i amic Ferran Armengol, (professor de la UPF especialitzat en l’obra de Maspons) mira de rescatar de l’oblit un text editat per Barcino l’any 1932 que fa un repàs als textos legals i la jurisprudència que donen cos a la tradició jurídica i política pròpia de la nostra mentalitat com a poble al llarg dels segles.
Recomano la lectura d’aquest llibret i, en especial, les reflexions ben actuals a l’esperit de la llibertat que impregnava històricament el dret públic català anterior al Decret de Nova Planta, que tan bé desenvolupa Víctor Ferro en la seva obra “El dret públic català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta” (Eumo, 1987).
Maspons descriu l’objecte del seu treball en una nota preliminar que comença així: “Donar testimoni d’un esperit, no és descriure una història ni explicar la contextura d’un organisme. Un esperit és una unitat sense parts ni divisions possibles, que no es fraccionable en capítols i no es pot ordenar en seccions, que sempre actua internament, i que, trobant-se en tant d’actes com anima, no té fórmules expresses per exterioritzar-se; només és possible mostrar-lo per mitjà de les que, donant-se més o menys amagada sensació, ofereixin la possibilitat d’entreveure’n les característiques.
Aquesta tasca, fàcil quan es refereix a un esperit classificable entre els que es poden anomenar, per excel·lència, autoritaris, esdevé plena de dificultats si es tracta d’un règim com el català les orientacions del qual convergeixen a l’extrem oposat, perquè les lleis per ell informades són la mínima expressió d’ordenació coercitiva; no presenten, en conjunt, un panorama arquitectònic, sinó un cam´obert a la més ampla llibertat, i la llur excel·lència no consisteix a tenir una unitat d’emmotllament, sinó, precisament, a consagrar la facultat d’emancipar-se’n”.
Amb aqueixa predisposició fa una tria dels conceptes fonamentals del dret català i les cites de juristes d’antany que els interpreten i precisen, oferint un univers conceptual ric i susceptible d’actualització per la modernitat precoç de la mentalitat que el va fer possible i que contrasten amb l’eixorc formalisme hegemònic en el món acadèmic actual succedani del model castellà imposat des del 1714.
Començant pel mateix concepte d’Estat: Les Corts de Montçó de 1363 declararen que “cada ciutat és un petit Estat” i, per tant, “Catalunya és una unió de ciutats” i la manera d’estar unides és semblant a la de les diferents membres del cos amb el seu cap, que és Barcelona. “L’Estat català és, doncs, una unitat pus que és una organització d’unitats. El nexe que les uneix no és la submissió a cap potestat única, sinó el fet d’ésser d’igual naturalesa: és a dir, la igualtat espiritual” (pàgina 10).
La finalitat de l’Estat és assegurar la benestança dels ciutadans consistent “a què els ciutadans tinguin assegurades llurs llibertats i franqueses” segons les Corts de 1283 reunides a Barcelona. “La missió de l’Estat és, doncs, mantenir la unió nacional per mitjà d ela mutual cordialitat, assegurar la prosperitat pública i garantir als ciutadans el respecte a la llibertat amb un règim de justícia” (pàgina 11).
Pel que fa a l’esperit de llibertat: “La immunitas plebis és l’expressió de l’esperit de llibertat indestriable del règim català i fonamental en totes les seves manifestacions” (pàgina 14). “En el règim català, els límits de la llibertat no els fixa l’autoritat, ni per tant les lleis, que són obra seva, perquè la norma suprema del règim no és un poder moderador encarnat en cap home, sinó un dret que està per damunt les seves facultats, o sigui el dret natural. Allò que determina fins on pot arribar la llibertat, i en què pot ésser cohibida, són els drets inherents a la humana naturalesa, els quals avui s’anomenen drets de ciutadania” (pàgina 15).
Respecte de la qüestió dels límits del poder, Maspons exposa que l’autoritat podia tot allò que el Dret natural i la llei no prohibeixen: “Com que els drets de ciutadania són inherents a l’humana naturalesa, d’aquesta supeditació deriven les limitacions del seu poder. Per això el príncep no pot ordenar res contra la pública utilitat, ha de jurar “iura regni seruare incoluma et illesa, suasque preheminecias et prerrogativas illibatas seruare” (pàgina 19).
La funció legislativa “en el concepte català, però, aquesta facultat no és ordenadora, sinó únicament expressiva; és a dir, no atorga a l’autoritat poder per instituir el Dret, sinó tan sols per a convertir-lo en fórmules legals que en siguin l’expressió. Quan, el 1413, les Corts de Barcelona prenen l’acord de compilar les lleis, ho fan per tal que “sien pus manifestas e intel·ligibles” no precisament per als que en tenen l’ofici o l’autoritat d’imposar-les, sinó per als qui les han d’invocar” (pàgina 23), afegint aqueixa reflexió ben actual: la multiplicació de lleis ofega la llibertat del ciutadà imposant-li com una mena de servitud.
“La llei , però, no és un pur teorisme, sinó una fórmula externa que encarna prescripcions concretes; perquè, cal que l’esperit que exterioritza prengui cos en una realització, i, per tant, que el legislador determini el seu naixement. Dins el règim català, la llei no és inspirada per cap decisió especulativa, sinó pels fets” (pàgina 26).
La llei com a pacte: “El principi que la llei és un pacte entre l’autoritat i els governats, és un dels més elementals del règim català i una base essencial de la doctrina jurídica, tant del legislador com dels jurisconsults” (pàgina 30). “Això és: a Catalunya el rei, per ell sol, no pot legislar; legislen rei i poble juntament, i les lleis obliguen el rei tant com els altres, i, en entrar en vigència, el rei jura que les complirà; i no sols l’obliguen a ell, sinó a ell i als qui tenen autoritat per ell” (pàgina 31).
Supremacia del costum sobre la llei: “El costum és el Dret que estatueixen els legislats amb llur actuació; això és: el fruit de la llibertat d’actuació dels ciutadans” (pàgina 33) així que ” des del moment que el poble hagués produït un costum contrari a la llei, aquesta no l’obligaria” (pàgina 34).
El concepte d’equitat: “Aquesta justícia aplicada és l’equitat, i l’equitat és una de les supremes normes del règim. Mieres la defineix així: “Aequitas est conueniencia rerum”, supeditant el concepte de justícia al de conveniència; és a dir: l’imperi de l’abstracció a la necessitat de la justícia” (pàgina 45). L’equitat és la norma d’interpretació de les lleis, els drets i els pactes; això és , l’esperit amb què s’han de posar en pràctica.
Finalment, Maspons clou l’obra amb un resum del qual val la pena exterure’n aqueix fragment (pàgines 76-80) pel seu valor sintètic:
“La nació catalana, que va deixar de tenir govern propi l’any 1714, en què el rei d’Espanya Felip V hi entrà com a dominador, per acció de guerra, no posseí mai una carta constitucional, però va ésser de fet, i invariablement, un Estat constitucional d’esperit democràtic.
Dins el nostre règim, el poder moderador no és un home que encarna l’autoritat suprema, ni tan sols una assemblea o conjunt d’homes, sin6 uns principis superiors, als quals les Corts i el rei estan subjectes alhora.
La seva primera base, per tant, és la igualtat sociaI, per la comú subjecció de tots els seus elements a unes mateixes normes infranquejables; la qual cosa equival a dir que ho és la llibertat, perquè la conseqüència real de la subjecció és impedir l’abús de facultats del més fort.
D’aquesta proscripció de I’abús, neix la segona base, que és l’equitat, o sigui l’obligació de respectar la justícia en benefici d’altri; a la qual obligació correspon el dret d’ésser respectat.
Per aquest motiu, el nostre règim no es pot equiparar als règims doctrinalment constitucionals del segle dinovè, puix que els supera en allò que constitueix precisament la seva essència. Perquè aquells es Limitaren a canviar l’absolutisme de subjecte: el negaren al rei, però el traspassaren als organismes del poder legislatiu, i en definitiva el mantingueren; i el català, de bon antuvi, va negar-lo alhora a tots els poders de I’Estat, els quals sotmet, sense exceptuar-ne cap, a afirmacions superiors a llurs facultats respectives.
En el règim jurídic català, la missió del poder legislatiu no és dogmatitzant; no crea el Dret, sinó que es limita a donar-li forma. externa de llei; l’essència del precepte no és d’incumbència seva, ans dels mateixos legislats, que li donen vida per mitjà de l’instrument que té garantit el màxim encert, que és la continuada aplicació prèvia, en mig de les dificultats i de I’experiència de la vida. l encara, de més a més, la forma és contractual, la llei és un pacte entre la representació de l’autoritat i la dels governats; ni internament és un lliure determini de la voluntat del poder, ni externament té les garanties d’una definició, sinó les d’un contracte.
Aquests principis ens mostren clarament com la finalitat catalana de Ia llei no pot consistir a imposar una noma coercitiva, sinó en la molt més noble d’ajudar la memòria a recordar les normes prèviament concretades per la llibertat d’actuació: la llibertat no en surt minvada, sinó garantida, perquè el seu prohibicionisme no va encaminat a enquadrar l’ús de facultats; sinó a fer-m impossible l’abús, que és la seva deformació.
La categoria del poder executiu dins l’organisme general de l’Estat, és la del mandatari, no la del mandant; les seves facultats són concretades a través de la subjecció a límits predeterminats; àdhuc li són reconegudes les prerrogatives amb relació al compliment d’obligacions, com el domini dels camins de mar i terra, que li és atorgat amb la potestat única de defensar-hi la llibertat de trànsit.
Respecte al poder judicial, la institució del jurat. la intervenció dels setmaners en els jutjaments civils, l’encaix, dintre el procediment, d’un tràmit que obliga el jutge a compenetrar-se amb les fonts directes d’informació, i la recordança del deure de fallar «segons dret e raó» abans que segons llei, diuen prou quin és el seu caràcter.
Aquest concepte dels poders de l’Estat és impossible d’estabilitzar-lo artificialment; la seva persistència a través de vicisituds multiseculars, demostra la continuïtat d’un ambient que no és més que la manifestació d’una anima col·lectiva; són poders concebuts d’aquesta manera perquè tota la constitució social catalana és informada per un mateix esperit.
No s’esdevé, com en altres nacions, que hi hagi un antagonisme bàsic entre les institucions i de sentiment que les maneres exterioritzen, i que, aquestes essent eminentment cristianes, llur esperit resulti absolutista, amb aquella mena d’absolutisme que té per base la característica primordial de la ideologia pagana, que és la supremacia de la voluntat del governant, sense altres límits que els establerts per les seves pròpies facultats definidores.
Quan es diu que el nostre règim és cristià. i que ho és l’esperit del nostre poble, no s’expressa un fet polític, sinó una identitat essencial. El cristianisme no els ve d’haver adoptat el Dret canònic com supletori del propi, ni d’haver donat participació als dignataris eclesiàstics en els organismes legislatius, ni de declaracions de submissió a preceptes religiosos, sinó d’haver informat la vida civil amb els mateixos principis de llibertat i de responsabilitat que són propis del cristianisme; és una identitat de fons que, precisament per ésser-ho, ha corsecat els intents d’empelt amb tendències que neguen l’una o I’altra, segons la categoria política de cadascun dels homes.
Ni la mixtificació, ni les inevitables fluctuacions a què empenyen les influències externes, hi han pogut arrelar, perquè la identitat ha transcendit a la manera d’aplicar els principis, amarant de realisme llurs procediments.
El realisme li és una garantia perquè, reIligant les fórmules legals i les funcions autoritàries a la humana veritat dels fets, impedeix que en cap moment no assoleixin preeminència les abstraccions ideològiques que, essent filles de l’elucubració individual, prescindeixen fàcilment de l’interès d’altri i, en inspirar solucions, menen sovint a dogmatismes sadollats d’injustícia.
Són mostres: de l’esforç per a assegurar al nostre règim aquest realisme: la inhabilitació per a exercir un càrrec com a conseqüència del mal ús de les seves facultats, la preponderància de l’arbitri judicial, la normal invocació als experts al costat dels savis si, o tècnics en la teoria, la impossibilitat de legislar o de celebrar corts sense la presència personal del rei, la prevalença del «cap-major» o domicili real sobre el designat per simple declaració, l’obligació de descriure els béns per a l’assegurança dels possibles creditors, i fins el caient de la terminologia que designa els juristes amb el nom de «pràctics» i Ies demandes judicials amb el de «clams».
Es un realisme que amara d’espiritualitat les fórmules processals en què es manifesta, perquè no és, com elles, adjectiu, sinó un aspecte més de la unitat substancial del règim. Les condicions legals d’aptitud per als càrrecs públics comencen amb dues condicions d’ordre moral. El fonament de la ciutadania és l’exemplaritat dels qui encarnen el poder, i la majoria legislativa és moral, abans que numèrica; quantitativa i qualitativa alhora, no aplegant dins el mateix parer «la major part deIs votants», sinó «la major e pus sana part d’ells». No és concebuda com un nombre que s’imposa per la força, sinó una coincidència d’opinió que té per aglutinant un factor espiritual.
L’experiència mostra que per arribar a aquestes afirmacions, altres règims han hagut de passar segles, si és que ja les han assolit, i aquesta prioritat de temps ensenya quin és el grau de civilitat de l’esperit català. El fet que unes Corts legislatives, per exemple, plantegin, com Ies nostres de 1632, la conveniència de derogar totes les lleis civils per substituir-les per una suprema norma d’equitat, té un valor inqüestionable; pera si el fet es produeix en plena centúria dissetena, quan era major l’esclat de l’absolutisme reial, i de l’ambient que el sostenia, la seva excel·lència creix en proporcions que ara no ens cal ponderar.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!