La crisi de direcció d’Esquerra Republicana s’ha fet evident un cop coneguts els desastrosos resultats electorals, i vista l’actitud que adopten els dos màxims responsables de la situació del partit, cal fer-ne algunes consideracions.
La primera és que la direcció del partit ha estat incapaç de fer una valoració no superficial del resultat electoral (els arguments exposats -bipartidisme, por al PP- també es donaven fa quatre anys). No hi ha hagut cap autocrítica, ni ningú ha assumit cap responsabilitat per la manca d’ambició i contingut polític de la campanya, pel seguidisme suïcida respecte del PSOE ni per la manca de credibilitat de l’aposta del 2014. Tampoc s’ha donat cap perspectiva de futur que no sigui desenvolupar l’Estatut i oferir-se a Zapatero com a aliat a baix preu.
La segona és que tant Carod com Puigcercós han ofert, cadascú a la seva manera i per separat, exclusivament projectes centrats en les seves respectives figures, sense cap mena de visió estratègica ni dimensió col·lectiva. Una contra l’altre, com si només ells poguèssin dirigir el partit, d’una manera sectària i amb una agressivitat mútua que els inhabilita per a ser els dirigents de consens que cara al futur necessita ERC.
La tercera, és el convenciment que Esquerra només se’n sortirà si trenca la bipolarització estèril a la que ens volen abocar els actuals president i secretari general. Cal una tercera opció forta, renovadora i plural que aplegui no només les corrents crítiques (Reagrupament i Esquerra Independentista) sinó els militants que han estat bandejats pel simple fet de no formar part dels cercles adictes a un o altre dirigent. Una candidatura pel canvi pot ser majoritària i s’ha de presentar tant a la presidència com a la secretaria general.
La quarta, precisament els dirigents que han fet bandera de la governabilitat a qualsevol preu no se n’estan de traslladar al govern de la Generalitat les seves pugnes personals. Sigui quina sigui la direcció que surti del congrés d’Esquerra ha de mantenir-se dins de l’actual govern d’Entesa, procurant renegociar les condicions del pacte i donant una resposta sobirana a la sentència del Tribunal Constitucional si finalment retalla l’estatut referendat pel poble català. El govern que hagi de sortir de les eleccions del 2010, o d’abans si s’anticipen, s’ha de formar sobre la base del dret a decidir, però no pas ara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Entre moltes reflexions que he llegit sobre el que està passant a ERC, aquesta és una de les més encertades, un bon full de ruta. L’espectacle d’avui és vergonyós, i no se salva ningú de la crema: ni en Carod, ni en Puigcercós ni l’Uriel… i en Carretero, el més llest perquè encara no ha parlat. Sóc votant del partit, però tan desenganyat per la manca de propostes clares i lideratge, que vaig votar en blanc. I com jo, molts. A la vista de l’espectacle vergonyós de punyalades que estic veient, em refermo en l’encert de la meva opció. No tenen talla ni dignitat. Em sap greu per en Ridao, seriós i solvent…
Jo crec que fa temps ens estem equivocant en el discurs que adrecem als residents d’aquest País tan si val si son fills d’aquesta Terra o vinguts d’altres llocs, intenta’n convenç-se’ls de que es “converteixin” a catalans i independentistes posant com exemple el aspecte economiciste de espoli que ens fa el govern del Estat espanyol.
Estem juga’n en camp contrari. Els aspectes socials els te acaparats el PSC els de pidolar, ja ho fa CIU. Nosaltres hem de ser coherents i dir que ser català es mes que tot això. Es qüestió de sentiment : Som catalans perquè ho som i volem ser-ho, no perquè ens fotin no se quants mil d’euros al cap del any a cada català o resident aquí.
Això no ha de ser una subhasta a veure qui dona o promet mes, evidentment s’ha de manifestar aquest espoli, però ja es veu el resultat.. on el PSOE s’ha fet fort es on mes brut a jugat, no falta recordar-ho.
Si ara amb el electorat emprenyat per rodalies, tall de llum, retallada d’Estatut etc etc. Per parar diuen al PP han votat socialista, que farien si els problemes aquets estesin resolts, ens votarien? Voldrien ser independents?.
Evidentment això es una petita part del nostre problema, l’altra es que ningú accepta que s’ha equivocat i obra en conseqüència. Que farem ara amb els candidats que no han sortit, on els col·locarem?. Com diu el meu amic de L’Havana una abraçada patriòtica. Josep Ll.
El resultat d’Esquerra en estes eleccions no és, com bé dius, el vot útil, ha esta la percepció d’inutilitat del nostre vot. Hem perdut allò més valuòs, allò que ens diferenciava, allò que ens donava valor afegit, electoralment parlant: credibilitat.
Seràn dificils, els temps que venen. Sols els superarem quan recuperem eixa credibilitat que hem perdut. I malauradament, això no pot passar per l’actual direcció. Han d’haver canvis, de persones, que engresquen, que tornen a il·lusionar.
En definitiva, ens trobem al mateix punt de fa 10 anys.
Per favor, no tornem a malbatar-los, encara que siga perquè els nostres fills superen esta etapa.
Si s’hem permet, i des de fora d’ERC i abans de començar: l’actuació contra les taules de recollida de signatures de les Plataformes pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés, no mereix una menció en evaluació de la situació “general” del pais?. Al silenci dels mitjans, s’hi sumen els silencis dels independentistes més precupats en com salvar/tallar colls de càrrecs ?
La qüestió, no es de “lideratges” a l’estil dels partits establerts, com sembla que es vol fer derivar la crisi. La crisi, es d’estratègies i de prioritats. Jo personalment, crec que no s’arregla tampoc amb decapitacions. S’arregla amb política i democràcia (amb tot el que tenen de positiu).
ERC ha de decidir entre esdevenir una (molt “seriosa” i assenyada”) Euskadiko Ezquerra a la catalana, o un altra cosa. Crec que l’estratègia de conquerir una majoria social independentista (sobiranista o el que en volgueu dir…) a base de pensar, abstractament es clar, que el PSOE (altrament dit PSC), estaria per la labor….. es no haver comprés des del principi, que s’està davant un Partit-Estat. Si el que es vol es trencar aquest partit-Estat, per fer-lo derivar cap al sobiranisme, doncs molt bé: Euskadiko Esquerra a la catalana. Els resultats salten/saltaran, (ja han saltat de moment), a la vista. El final de l’estratègia serà fer “entrisme” al PSOE?
Si s’està per una estrategia de fer avançar el sobiranisme social, la majoria a les institucions en sera la CONSEQUÈNCIA. No a l’inrevés. Aleshores, potser hi haurà un mandat esplícit, que ara per ara no hi és, o ningú ajuda a visualitzar.
Ens trobem en un pais, on la dependencia politica nacional ho amara tot. I la possibilitat de desenvolupament de una política sobiranista a les institucions, s’ha deixat en mans de un partit-Estat. Creieu que els seus quadres creuran, per infusió divina, que ens cal un poder sobirà?
Respecte a d’altres assumptes. Es molt respectable que ERC sigui un partit “serios”, “creible”, que tingui “paraula” que defensi els acords presos. Aquestes grans paraules ( i valgue’m Deu! que ho són) volen dir pels partits-Estat, acceptar l’ordre establert. Manta vegades ha quedat demostrat. Contradicció: això vol dir acatar el que socialment es vol combatre?. Dons sembla que si…….. Potser per això s’esdevé mut?
Jo soc dels que creu que manca treball social, apartidista, realista, seriós… entre la nostra gent, que se sent orfe…. Per això cal distanciar-se d’bstraccions que divideixen, i s’apressen a qüalificar la nostra inexistent sobirania. Per dividir, per exclou-re i per matar projectes. A hores d’ara, ningú ha de demostrar si s’es més o menys d’esquerres (per no dir altres inutilitats…). Això deixeu-ho pels babaus i els que creuen en el Cel a la Terra, i damunt, no van a missa ( o encara pitjor, els que esperen una subvenció). L’estratégia ha de ser de llibertat, de confluència en els nostres interessos col.lectius nacionals….. La igualtat, la justícia i la fraternitat en son inherents. Mirar el món, ens pot ajudar…..
Us recomano que no talleu caps. En tot cas, recoloqueu-los. Sumeu i canvieu l’estratègia per bastir una majoria social que (dieu el que dieu, i diguin el que diguin), no està, ni inicialment representada, a les institucions. Això avui, ho diuen els partits-Estat per legitimar-se, mentre organitzen, l’esclafament final d’aquesta alternativa.
Ànims.
he votat en blanc.
He votat sempre a esquerra com a avanguarda del nacionalisme català, quan ho ha deixat de ser i el seu perfil s’ha confós entre els demés partits, he votat en blanc.
Quan esquerra torni a agafar la avanguarda del nacionalisme català, tornarà a comptar amb el meu vot i em sembla que amb el de molta altra gent que o bé s’ha abstingut, o PSC, o Convergencia.
A veure si algú d’esquerra comença a fer analissis més acurats.
Ben cordialment.
Mirant-m’ho des de fora és un espectacle patètic. El Puigcercós i les seves ambicions de poder, el seu personalisme i segurament la seva falta de maduresa (política), el Reagrupament, l’Esquerra Independentista, l’autor d’aquest blog. Tot plegat fa un “totum revolutum” que allunya del partit a bona part dels votants potencials.
Una força catalanista i d’esquerres (d’acord) independentista (en part també però les utopies portades a l’extrem generen confusions). L’esquizofrenia radica en allò de ” repicar i anar a la processó” (perdó pel tuf clericalista de l’expressió, però no n’he trobat una altra de millor), o sigui, ser al govern i fer oposició alhora.
No seré jo qui manifesti, perquè no ho sé, si Esquerra ha d’estar al govern o no; però en qualsevol cas s’ha de ser conseqüent.
No es pot anar fent constants atzagaiades que desorienten els possibles votants i després esperar que compleixin a les urnes. Coherència i sentit comú, això és el que falta.
La fugida d’estudi d’en Puigcercós em sembla que no es altra cosa que la cirereta que adorna el pastís en que s’ha convertit Esquerra en aquests moments. És més del mateix. Els personalismes per sobre del país.
He estat pensant quin era el capital humà d’Esquerra i he quedat bastant decebut. A part del carisma i la talla d’estadista de Carod, al seu voltant em sembla que hi ha un autèntic desert. Si, un autèntic desert, però poblat d’ambicions i de personalismes.
Les batalletes entre Carod i Puigcercós són alienes als interessos de l’independentisme. Penso que aquesta etapa està caducada; si no ho van resoldre fa quatre anys ara ja no és el moment. El futur d’ERC està en els Carretero, Bertran, Lòpez Bofill i tots aquells marginats per la cúpula que fa temps discrepen del puigcarotisme i de la seva nefasta trajectoria. Deixem-los que es barallin, mentre la resta preparem un nou projecte de futur.
Per no postular-se ERC com alternativa real i continuar al govern postulant-se com a clossa del PSC i del govern del PSOE de Rodríguez Zapatero gran amic del dialeg sobre tot amb els Pedro J. Ramirez i companyia, no cal cap congrés extraordinari.
Ja ho veus Jaume. És el que hi ha, una mica com els gossos esquimals. Que si convé es mengen entre ells. Són equip mentre tots segueixen el ritme que marca la tralla del conductor. Si algú cau se’l cruspeixen els del costat. Perquè en realitat l’equip dels gossos esquimals no s’aguanta per un objectiu comú, arribar a una meta per exemple, sinò pel premi del menjar, i aquest sovint no arriba per a tots. Potser algún dia els gossos descobriran que el conductor també és comestible, que se’l poden crospir. I que sense ell poden caçar, i menjar sense haver de menjar-se entre ells. Una abraçada i sort.
Aixó de ESQUERRA ja sembla el Barça, vinga xiular i desanimar el club i son socis
i no voten perque no agrada la DIRECCIÓ…., total que guanya lènemic..que bé.
Des de fora i deixant apart les lluites de la direcció….penso que la credibilitat de Puigcercós es ZERO..aquest home s’ho carregará del tot..se li veu el plumero.
Molt d’anàlisis, però el Congrès de Lleida podies haver bellugat més el culet en lloc de vendre llibres.
Si no fos per quatre lleidatanes que ens varem partir la cara quan veiem les maniobres que feien al Carod, al proper congrès no seria ni assamblearis.
Si s’està en el govern s’està en el govern i si s’està a l’oposició s’està en l’oposició fins les últimes conseqüències. Encara que tant des del govern com des de l’oposició es pot renegociar o acordar tot el que es puga o siga menester.
Moltes de les raons que has donat de la pobre campanya d’ERC i de les excuses per la clatellada, han portat a molts militants a un vot de castig amb forma d’abstenció, blanc o nul. Crec que mes important que el tema de la bipolarització. La tercera via per la direcció crec que sera la positiva, però sobretot evitar l’espectacle pùblic de les pugnes personals entre Carod i Puigcercós que apart de fer mal al partit, el que es mes important donen carnassa a altres formacions i mitjans i fomenten la desafecció de l’independentisme cap a ERC. Pel que fa a renegociar el pacte de govern, crec que PSC no ho voldrà i per tant la sagnia que suposa està en aquest govern s’ha d’aturar amb la sortida d’aquest ben raonada i estudiada per fer-ho en el moment precis i tornar a tenir les mans netes i lliures.
d´ERC arreu del país, que ha suposat en relació a les anteriors
eleccions estatals d´una pèrdua de més de 300.000 vots, és hora de fer
reflexió. Elements: hi ha qui diu que la bipolarització, i i
reduccionisme entre PP-PSOE, com no, que els mitjans afins de cadascun
dels partits han accentuat, ja que ambdós els convé,han desdibuixat
nacionalment les postures de l´independentisme polític dels 8 als 3
diputats a les corts espanyoles. Elements: un atemptat amb ressó de
declaracions de la filla de l´ex-regidor del PSOE a Arrasate, que no
s´ha analitzat el valor sentimental que pot haver influit en el vot,
quan va incrementar-se la participació, una bona campanya electoral del
PSC-PSOE amb isatges simples o ells o el PP, la desmobilització per el
fracàs estatutari de la gent més sobiranista, i la cada cop més sentit
comentari que aquests de la cúpula d´ERC, que et sents dir “que s´han
acomodat al poder i a la cadira”.
Cadascú farà la seva valoració, i elements no en falten, però hi ha qüestions que s´obvien:
–
No tenim un entorn mediàtic afí: els mass media defensen l´stablishment
politic(PP-PSOE-CIU) i et solen treure quan desgastes a oponent politic
afí del mitjà. Només cal veure el PSOEriódico, per veure com s´esplaia
per dimensionar en clau de crisi ERC, quan un fet de acompanyar a
marxar amb fets a tot un President de la Generalitat, com Pasqual
Maragall, quin tracte minimitzador han tingut els mitjans
pro-PSOE(PRISA, SER, GRUPO ZETA..) que en el cas de l´expulsió de Carod
del govern prou que es van explaiar i que ara, apostaran per donar
cobertura al candidat d´ERC que aseguri major comoditat de mantenir en
les institucions el PSC que depenen de suport d´ERC. Cal estratègia
nacional per construir mitjans de contrapoder, i ERC no s´ha cregut
encara la XARXA REPUBLICANA
de més de 300 blocaires( i no només els intitucionals) que té de
militants d´ERC i JERC, perquè l actual direcció encara percep com un
destorb o actua amb una certa supèrbia i obvia que som un partit
assembleari i TOTES LES VEUS són necesàries per reforçar el projecte de
l´esquerra independentista. Per quan el web oficial les recollirà
linkant a tots/es plegats? El proper congrés hauria de tenir un espai
propi pels internautes i blocaires militants, com un primer pas per
rectificar i veure la militància de base com un valor i no com un
destorb, com més d´un militant m´ha fet evident. Som 322 mitjans de
comunicació a internet la XARXA REPUBLICANA.
Per això des de la base promocionem bloc col.lectiu transversal,LA XARXA REPUBLICANA
–
El problema més greu que té ERC és coherència politica amb els seus
postulats, obert a una majoria social, que aglutini al 31% de persones
que votaria a favor en un referèndum d´autodeterminació. Cal recuperar
discurs ilusionador i traslladar-lo a les institucions. No es val dir
una cosa perquè toquen eleccions i practicar una altra. Algú dirà
dragon Khan? No, coherència. El primer tripartit, va ésser entès perquè
tenia un contingut politic concret inapelable: regeneració política
després de pactes CIU-PP i aire fesc a la genralitat i acord per nou
finançament i reforma d´estatut. Es va intentar, vam ser coherents, a
diferència de reventaestatuts com Zapatero-Mas, girant esquena al 90%
del parlament. Es va consultar les bases, que hi vam donar suport i
alguns que llavors érem consellers nacionals i vam donar suport unànim.
Segon tripartit. Propostes naif que ni tan sols recuperava feina
pendent del acord del tinell. Sensació de la societat que et sents dir:
Els que manen a ERC estaven massa avesats i això de ser conseller i
anar amunt i avall fa massa patxoca com per deixar-ho. Problema: No es
va posar a votació entre la militància el segon acord , i això és
l´error més greu d´actual direcció. I potser s hauria votat a favor.
Però no ho varen fer. I crec que majoria abans d´un mal acord, que
pactessin els traïdors de l´estatut retallat, en contra de la voluntat
del parlament, i moltes de les coses que passen ara no haurien passat,
perquè estar al goven en si i perquè si, no és garantia de res, si es
renuncia als ideals mínims, com fan el naifisme ideològic de
CIU-PSC.Desànim intern per pèrdua de coherència, i sensació d´abandó
dels principis per la gestió institucional sense compromisos davant del
propi electorat del segon tripartit que visibilitzi i justifiquin
estada al govern, amb l´agreujant que els mateixos que estan al govern
dirigeixen aparell del partit, i per tant per alegria del PSC-PSOE
l´estada al govern congela politicament el propi partit, que només és
calmat, com fan CIU-PSC, amb la designació de gent militant per fer
tasques del propi govern i el més greu, l´espanyolista PSC-PSOE es
percep com a no tant dolent entre propi electorat per la no-acció
política institucional amb determinats aspectes . El mateix error que
va fer CIU amb el PP davant la societat catalana. I la militància de
base s´indigna , però treballa des de la base per evitar el desastre
previsible, malgrat tot.L´elector ho percep i per contradiccions ja té
els partits del sistema.Són eleccions espanyoles. Resultat:Ja el tenim
el 9 de març que passem de 8 a 3 diputts, malgrat tenir un tàndem
atractiu Joan Ridao i Joan Tardà a Circumscripció de Barcelona, per
exemple.
I ara, la premsa que no coneix suficientment dinàmica
interna, ho planteja com diferències personals entre Puigcercós i
Carod, que casualment, practiquen el bipartidisme que hem patit
PP-PSOE: tapa debat que es vol obviar. Hi ha altres possibilitats que
són Carretero i Uriel bertran. I perquè altres possibilitats no es
puguin treballar el territori, el més convenient, ja que sector oficial
ha fet centenars d´actes per la campanya , fem-lo al juny. I si pot
ser, a València, que reduim afluència de majoria de militància. Que
cadascú tregui les seves conclusions. I algú no s´enrecorda que al
Congrés de Lleida, tant Puigcercós com Carod estaven d´acord en
eliminar RH d´ERC, ésser un partit assembleari, única garantia que la
voluntat de les classes populars del catalanisme sempre tinguem un
partit parlamentari que escolti la gent i que eviti endogàmies internes
i de regeneració nula com pateixen partits tradicionals com PSC-CIU-PP,
hàbits de dirigisme i control orgànic?
Alternativa? Coherència
ideològica. Unitat dels corrents del partit a treballar per ERC en ve
del país per afrontar un referendum proper d´autodeterminació. I
recuperar el discurs social, abandonant derives liberals pròpies de
partits de dretes com proposar rebaixes d´impostos. Per això ja hi ha
CIU-PP que menystenen els que menys tenen. I recuperar la R de
Republicans amb orgull. Sóc partidari de renegociar acord de govern a
la Generalitat, com a mínim amb allò que va aprovar militància,i la
mateixa IC i PSC, el pacte del tinell, i desplegar-lo. Que no volen?
Demostració que ens volen fagocitar de la mateixa manera que li va
passar ERC amb pactar amb CIU per fer Heribert Barrera President del
Parlament. Que pacti els traidors de l´estafatut(PSC-PSOE-CIU) el seu
desplegament, si tenen nassos de pactar. I al temps per tenir majoria
social ERC. Coherència i paciència. Les contradiccions, les han de
tenir els altres.
Tot està per fer, tot és possible, de nosaltres
depèn. Debat obert per parlar amb claretat i reformular per esdevenir
no com els altres, sinó l´esquerra independentista, a l´oposició , al
govern i a la majoria social, que no ens subordini ni a PSC,PSOE ni a
CIU, la centralitat és la coherència d´ésser un mateix, que al temps,
té el premi merescut. Rectificar és de sabis i ens ha d´unir construir
per esdevenir una majoria social a les properes eleccions al Parlament
de Catalunya i recuperar el pes politic perdut en aquestes eleccions i
marcar de nou l´agenda polític del país i marca l´agenda politica de la
resta de forces politiques. Entre tots/es ho aconseguirem.
Enviat per
Moisès Rial Medina
a
5:52 PM
0
comentaris
Benvolgut Jaume,
En la meva modesta opinió, després d’una patacada com aquesta, val la pena rellegir als clàssics. I ERC que té un dels patrimonis espirituals més amplis de la vida política del país, faria bé de rellegir els textos del fundador. Fa poc, vaig poder mirar-me aquest llibre de la fantàstica col·lecció Història i Pensament, del Dep. de Vicepresidència “El President Macià en els seus textos”. No és difícil veure que tenia una visió social molt més progressita d’aquells que presumeixen ser d’esquerres: jornades laborals més reduïdes, salaris dignes, habitatge social,… sense marxismes, Macià plantejava polítiques de benestar ben agosarades, diria que molt en la línia del propi Roosevelt. I, entre debats identitaris, que realment són necessaris, he vist un buit molt gros pel que fa a projectes de “republicanisme igualitari” i de justícia social. Cal que us ho mireu, perquè… realment volem la independència per viure en un estat neoliberal?
l’ HUGUET Hauria de deixar el mal govern que fa, doncs també està fent molt de mal a ERC doncs els estudiants no el volen ,els academics investigadors etc, tampoc ,no té un plantejament adequat de l’ universitat, el comerciants n’ estan farts d’ ell i del seu departament ara ha canviat a la Directora general sense dir res a ningú i esperant que les eleccions li fessin de pantalla ha fotut a la Dolors Batallé fora.
L’ huguet també ha de deixar el govern per ERC i per Catalunya.
D’acord que els corrents interns i els forgitats han de formar un tercer bloc decisiu en la futura direcció, però de cap manera es poden deixar de banda els blocs de Carod i de Puigcercós, aquest últim, molt més fort i gran del què molts es pensen. Voler bandejar tota la directiva actual portaria a una possible escisió. Siguem realistes.
I si parlem de presidenciable (que això entenc que és avançar aconteixements), en Puigcercós és qui més ben situat està, perquè també hem de pensar en la visió que el país té del partit, i la majoria de la gent només veu en Carod i en Puigcercós. I no crec que siguem a temps per preparar un presidenciable diferent amb cara i ulls pel 2010. En aquest sentit, estic d’acord amb l’Huguet de que és en Puigcercós qui ha de liderar el projecte.
Una altra cosa és que el projecte es consensuï amb TOTA la família d’ERC i que els canvis en la direcció siguin notables i notoris.
Qui ha de baixar del burro és en Carod, que en el fons, mai ha permès que Puigcercós el rellevés. El sector carotià ho hauria d’entendre, i els demès sectors harien d’apostar per ell. En el fons, en Puigcercós sempre ha pecat de prudència, ara que ha fet el cop de cap, i gran part de la militància ho ha aprobat, se li ha de donar una oportunitat.
Salut i independència!
Cal trobar una nova direcció d’ERC. Ni Puigcercós ni Carod tenen ja cap credibilitat en absolut.
Primer de tot dir que signo aquest comentari perquè estic fart de veure anònims i pseudonims, la majoria dels quals es fan servir per desqualificar, insultar i fer reflexions de volada gallinàcia.
Segon aprofitar aquest bloc, que em mereix la meva confiança, per fer el meu anàlisi.
Sóc militant d’ERC de fa molts anys, n’he vist de tots els colors, Colom, Rahola, congrés de Vilafranca, lluites a la cúpula i fins hi tot he patit la manca de respecte democràtic que es mereixen les bases per part de la direcció. No he dubtat que el més important és el partit, el seu objectiu nacional i social, més enllà de les persones que l’encapçalaven. El projecte és vàlid i necessari.
PROCES CONGRESSUAL:
Vull transmetre que ens cal serenor, parlar, reflexionar i allunyar-se del sectarisme. Per començar cal parlar del que ha passat aquest darrers 4 anys. Cal fer-ho profundament, analitzant com han anat les coses i a on hem errat. Després propostes que ens situïn en el dia a dia i ens projectin en el futur. Propostes creïbles, no dates mítiques. No em valen apreciacions sectàries, ni imposicions tractant-me de ser immadur politcament, soc un militant de base, sense aspiracions a càrrec. Vull ser convençut, sense perdre la visió crítica.
RESULTATS:
Els resultats han estat dolents, però no catastròfics. Des de la transició ERC era un entrar i sortir solitari al congrés espanyol. Fa deu anys teníem un diputat a Madrid i encarà el podíem perdre… Ara en tenim tres i amb un cap de llista, amb mancances de transmissió del missatge però ben format, treballador i vàlid. La collita del 2004 va ser excepcional…
Per començar penso que hi hagut un vot útil, uns votants que s’han deixat portat per la por, per la bipolarització i contra això no s’ha sabut lluitar, però el mal ve d’enrera. Com aquell futbolista que li fan una entrada, però com que és la tercera acaba caient, però les entrades han estat trompades d’errors nostres.
Hi ha una variable que cal analitzar seriosament, el PSC no s’ha mogut cap un catalanisme moderat i ens ha menjat terreny?
REFLEXIÓ DARRERS 4 ANYS:
El primer error no va ser pactar amb la dreta local, no, jo avalo el primer tripartit. Per raons que puc exposar, i segurament faré. Vàrem perdre el nord tant punt aprovat l’Estatut del 30 de setembre, un Estatut de mínims per un independentista. Algú el va aigualir, i no vàrem saber defensar-lo expressant que era el mínim per nosaltres. No vàrem saber aixecar-nos de la taula del govern, ens varen fer fora, deixant tot ple de càrrecs de segon ordre… Vam fer un trist paper en el referèndum, però el mal ja estava fet. No vàrem reflexionar sobre el que estava passant, la direcció l’interessava més la campanya al Parlament. Si ho haguéssim fet algú hauria assumit que no va estar a l’alçada. Els electors ens varen donar una amplia confiança. Però la direcció els va desorientar amb una negociació del tripartit II, massa depressa. Podríem haver evidenciat que el problema era que la possibilitat de la sociovergència, d’això se’n diu coratge i fer POLITICA. Si la por era real no s’havia d’anar tant ràpid el perdedor era en Montilla, també a ell no li interessava allargar-ho. I si es feia la sociovergència, cap problema podríem haver foradat millor. La cúpula del partit no va estar a l’alçada. La sensació de tot plegat va ser que el més important es estar en el govern a qualsevol preu. No hi va haver coratge.
GOVERN I PODER DEL PARTIT.
Cal no abandonar el govern com voldrien les dretes del país, fen espectacle, cal fer-ho amb arguments sòlids, no ara, ja hi haurà oportunitats. D’això en dic fer POLITICA.
Tenim molta representació electa, diputats i senadors a Madrid, diputats al Parlament, regidors, alcaldes… Tenim poder, tenim capacitat d’incidència. Aquesta gent seguirà el que diran les bases, hi haurà alçada?. Els militants tenim molta responsabilitat però cal que els dirigents del partit tinguin esperit democràtic…
ANÀLISI INTERNA:
Tenim una direcció que vol imposar-se, no vol convèncer. Tant en Carod com en Puigcercós no em mereixen confiança, han fet una gran tasca, potser poden fer alguna cosa més pel projecte, però no estar a la direcció. Tampoc tinc clara l’alternativa. La sortida del govern d’en Puigcercós, la valoro negativament. Ell és el cap visible d’un aparell que ha fet molt mal a la militància de base. Ha imposat més que convençut. No venen bons temps per la discrepància raonada. Molta desqualificació gallinàcia i insult. Com deia en un principi cal serenor, raonar i actuar constructivament, allunyant-se del sectarisme i de l’arabisme. Com deixo entreveure no estic a cap corrent organitzat, però els he seguit i no mereixen cap de les desqualificacions que han tingut. Han actuat en línies generals millor vers el partit que la direcció vers ells.
Tinc clar que ha passat, però tampoc tinc clar que hem de fer. Per això són bons els congressos. Cal que els militants escoltin, raonin i s’allunyin de la rauxa forassenyada.
“tinc tantes coses a fer i tant poc temps per fer-les…”
Salut i república!.
No és tracta d’un debat de canvi de cadires, per llevat tú, que en pose jo.