Catalunya ha tingut, novament, un comportament electoral diferent a la resta de l’Estat: aquí ha pujat clarament el vot socialista, quan arreu s’ha estancat, i ho ha fet a costa de l’independentisme.
La primera valoració que cal fer és que els guanyadors, el PSC-PSOE, ho han aconseguit malgrat el maltracte que els catalans patim per part de la política estatal en matèria econòmica i d’infraestructures. El sobiranisme pràctic, basat en la denúncia de les condicions de dependència que afecten la vida quotidiana dels ciutadans no s’ha reflectit a les urnes.
La segona valoració, referida específicament a ERC, és que les urnes han demostrat que és un error considerar el PP l’adversari principal i fer bo el PSOE. L’adversari són els partits espanyols i la mentalitat amb la que cal actuar políticament és la de conflicte democràtic entre Catalunya-Espanya, contraposant d’una banda, la dominació representada per l’ordre establert i, de l’altra, els anhels de llibertat i prosperitat.
I finalment, en tercer lloc (també referit a ERC), el mite de la governabilitat com a únic argument electoral (i estratègic), sense contingut polític pròpi (ningú ha parlat d’autodeterminació, ni del 2014), no és suficient per bastir un projecte nacional.
Aquestes valoracions succintes, són aportacions a un debat profund i rigorós que ha de fer Esquerra, i el catalanisme en general, (que ha perdut pes davant l’augment de l’espanyolisme), per redreçar el rumb de l’independentisme. No és hora ni de claudicacions, ni fugides endavant, sinó de crítica i autocrítica. ERC necessita actualitzar el seu perfil ideològic (el republicanisme), adoptar una estratègia creïble orientada efectivament a l’exercici del dret d’autodeterminació i, sobretot, dotar-se d’una direcció política congruent amb aquests objectius i amb voluntat i capacitat necessària per fer-los possibles. Amb patriotisme, intel·ligència i coratge.
Post Scriptum, 9 de març del 2018.
Deu anys després convé recordar que en aquelles eleccions espanyoles el PSC va obtenir a Catalunya essent president José Montilla (que poc va contribuir-hi) 1.689.911 vots (el 45% dels votants que reprsentaven 25 diputats sobre 47) i ERC va tenir la confiança de 291.532 (el 7’83 % i 3 diputats). Esquerra n’havia fet 8 i 638.902 vots quatre anys abans, immediatament després de la “reunió de Perpinyà” encapçalant Josep Lluís Carod Rovira la candidatura, fent possibilisme esquerranista en lloc d’independentisme. Ara Junqueras vol repetir la mateixa errada estratègica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ERC ha desbalifiat un cabdal important de confiança depositada amb ella per continuar creixent i s’ha dedicat a fer una política continuista de complicitat de ‘peix al cove’ però per l’esquerre, en volta de fer una oposició coherent i responsable i de país defenen tots els seus plantejaments per continuar creixent exponencial ment i ha perdut l’oportunitat de captar el gran cabdal de descontent generat la passada legislatura a Catalunya.
Crec que la clatellada era previsible, potser no amb tanta contundencia, però buscada i finalment trobada. Coincideixo amb els teus raonaments i crec que es urgent una renovació de cares a la direcció i tornar al 2003 on el missatge clar junt amb l’horitzó de llibertat el 2014 amb un full de ruta pautat i ben explicat i renunciar el poder pel poder, posant el projecte per damunt de qualsevol càrrec per llaminer que sigui. Aquest no ha de ser l’objectiu d’ERC a diferencia de la resta de partits i això es el que va fer ilusionar a la gent i ho tornara a fer.
Jaume,
Sort que encara he anat a votar. Són bastants els que fa 4 anys van anar i ara han passat. I perquè? o millor, que hem de fer per passar a ser una opció guanyadora, ja que l’independència només podrà ser si ERC passa a ser el partit guanyador i si no fos ERC seria un partit similar en el futur…
estic d’acord amb el que escrius. Jo remarcaria que hi ha una sensació de que els dirigents del partit no han estat a l’altura del que esperàvem, dessitjàvem o somiàvem en el 2003 i 2004. Ens fa falta un Obama que obri els ulls de la gent i que il·lusioni votar independència?, estic somiant?
el camí és dur, el PSC i el PP són una càrrega molt gran. Estar el govern no ajuda, potser tampoc perjudica, però no és un argument ni per seguir ni per sortir…
El que crec del resultat és que l’independència a reculat uns quans anys … estem en el final d’una etapa? la que potser esta esgotada va començar fa casi 20 anys i que fa 10 ja era en boca de molts.
potser ens falta començar pel principi … per la joventut… mirar el que necesita la nostra societat no fins el 2011 o 2012, sinó més enllà… estic somiant de nou?
Una abraçada molt forta
Francesc M.
Sant Cugat del Vallès
Cal molta reflexió a ERC i als seus voltants.
Però hi ha dades contradictòries: alguna gent que ha deixat de votar ERC està decebuda per l’actual direcció i pel tripartit. Però d’altra gent, està decebuda per la gestió de la direcció però no ha tingut cap problema a votar PSC-PSOE davant la “por” del PP. El vot a ERC del 2003 i 2004, molt ample, té lectures diverses i molt flexibles. Seria un error pensar que tots els que han deixat de votar-la són indepes radicals decebuts amb el tripartit.
Desgraciadament o sortosament, però en tot cas clarament, molta de la gent que va votar ERC el 2003 i el 2004 era gent “normal”: és a dir sense massa menjades de tarro ni massa consciència política. Van votar ERC perquè era un partit nou i fresc i, avui, voten ZP perquè para els peus a la dreta.
El vot socialista ha pujat a costa de l’independentisme? Jo no ho tinc tant clar. Jo penso que el vot socialista ha pujat simplement perque han aconseguit mobilitzar el seu votant de base, molt menys crític amb el seu partit que el votant d’Esquerra. El transvassament de vot independentista al PSC és gairebé irrellevant si mirem el número d’independentistes que han deixat de votar Esquerra en aquestes eleccions. La bipolarització d’aquesta campanya sembla que no ha afectat a un electorat nostre que simplement està decebut.
Ens hem de preguntar per que ens han deixat de votar i per que no generem la mateixa il·lusió que fa quatre anys.
Salut!
La gent “normal” (sense gaires palles mentals polítiques) va votar ERC el 2004 per la il·lusió que despertava, per anar contra el PP… Els crítics independentistes també per respondre a l’agressió al Carod. Però vet aquí que la gent normal aquest cop ha votat Psoe o Ciu o s’ha abstingut i la més politizada li ha costat creure en un partit que s’aferra al poder (a la poltrona) d’aquesta manera. ERC no ha sabut fidelitzar el vot més crític, i l’altre, el “normal” se n’ha anat al poderós de debò (Psoe o Ciu). Sense cap il·lusió, per cert. Jo, exvotant, m’he abstingut. Podria tornar a votar-los, però han de canviar moltes coses i moltes cares!
perdona però els independentistes ens hem abstingut, no hem passat a votar el PsoE
i ERC ha llençat per la borda la possibilitat que havia tingut -i probablement mai havia merescut- d’aglutinar un espai rupturista
anirem per una altra banda
almenys han caigut les caretes, com diuen els de l’esquerra independentista real, ja no engenyeu més
Em aquestes eleccions, Catalunya ha votat com una província més d’Espanya, en clau totalment espanyola i oblidant-nos que som una nació i que calia apretar fort per defensar-la. La culpa no és de la bipolarització que hi ha a Espanya, sinó que des d’aquí els hem seguit el joc. Totes les radios i televisions de l’àmbit català han seguit amb bombo i platets la campanya, des del debat als postdebats fins al seguiment de la campanya!
I això ha estat nefast pel país. Des d’avui, el futur que ens espera és més dur i hauran de canviar moltes coses.
Des d’ahir, el PSOE ha quedat amb les mans lliures per fer amb Catalunya el que vulgui! Ja ens podem calçar! Perquè del PSOE, amb aquests resultats, no en podem esperar res! I si no, ja m’ho direu…!
Fa quatre anys els militans d’ERC vam ser veritablement transmisors de l’entusiasme per a redimir en Carod, per plantar cara a les agressions espanyoles i aixo es va ser positiu. aquestes darreres setmanes hem estat apàtics , callats, vuits d’entusiasme, quasi avergonyits de la poca talla d’algun cap de llista, dolguts per els processos interns de designació dels caps de llista i aixó s’ha notat, a més en unes eleccions cada vegada més bipartidistes i en les que l’imatge dels candidats primen per damunt dels continguts ideológics cal tenir cura i astúcia electoral. Coneixeu algú que s’hagi entusismat amb el discurs d’en Ridau, conèixeu algú que no hagi sentit vergonya aliena amb el discurs de l’Aragonés?
Cal renovar les il·lusions!
La complicitat amb l’actual govern i la manca de coherència amb una oposició coherent, transparent i responsable de país.
Es veia a venir, tothom ho veia…menys ells. En Carod, en Puigcercós,
i tot l’aparell, han malbaratat el somni. Es hora, doncs, d’exigir
responsabilitats.
1- caldrà que ens expliquin quin ha estat el
paper (d’estrassa) de l’independentisme dins el govern Montilla. S’ha
fet alguna cosa positiva per Catalunya que no s’hagués fet sense
consellers d’ERC a l’executiu?. S’ha evitat algun mal ?. En quin fet
concret es pot notar la presència d’ERC dins el tripartit?. Els votants
han intuït que la cúpula del partit ha confós l’exercici del poder
polític, al servei de l’ideari pel que van estar votats, amb
l’ocupació, sense més, de càrrecs públics. També han percebut una
submissió total als socialistes: “no plantem cara, no,que no ens fotin
fora com va fer el Pasqual”, aquesta sembla que ha estat la divisa, no
escrita, que ha guiat l’ERC puigcarotiana!.
2- quin ha estat el
llegat dels 8 diputats a Madrid?: iniciatives sense solta ni volta,
baixissim nivell dialèctic, entreguisme total a Zapatero, manca de
rigor…s’em glaça la sang només de pensar que hagués passat si al grup
parlamentari hi haguéssim enviat gent més preparada…sino fos que a
l’aparell no li convé la gent qüalificada.
3- també ens hauran
d’explicar perquè s´ha marginat en Carretero i la seva gent, perquè en
Carod, en un acte de misèria política, ha vetat l’entrada d’una figura
com l’Hector Lopez Bofill (que li dona mil voltes), perquè l’aparell va
purgar l’Uriel Bertran?, perquè va saltar de les llistes l’Elisenda
Paluzie?, perquè….són masses perquès sense resposta; o la resposta és
que la cúpula republicana ha tingut molt de cúpula i poc o gens de
republicana.
Conclusió: ho han enviat tot a la merda.
Calen
dimissions immediates i fer foc nou. Amb aquestes cendres haurem de
refer una nova força nacional catalana. Complicat, sí; però, deixeu
pas, ara, a aquells que poden fer-ho.
Si més no, feu-ho per Catalunya.
Era molt previsible. Com s’ha fet sentir la veu de vuit (vuit!) diputats a Madrid? Jo, almenys, no els he sentit. Almenys en raonaments polítics.
crec queno es mereix ser gaire intel·ligent/a per saber que ERC ha sofert un fort vot de càstig del seu propi electorat natural, que per molt que s’esforcin els “capos” en justificar en la utilització del “vot útil” no és cert. Hi ha hagut un autèntic vot de càstig i prou !!!!
Ara calen dimissions irrevocables i refundar el partit. Encara hi som a temps.
Potser alguns votans tradicionals d’ERC s’han abstingut, alguns potser han votat CiU (¿?) perquè respon més als postul·lats ètnics i segurament d’altres han passat al Psc per fer el vot útil.
Però crec que totes els enquestes estaven donant una dada important: el nivell de fidelitat del votant d’ERC era escassament d’un 50 % i això vol dir que els resultats anteriors són fruits cojunturals i no pas de creixement. Un partit que de la nit al dia puja espectacularment, no li costa gens baixar (allò de suflè). I la tasca de fidelitzar el vot no s’ha aconseguit amb l’estratègia quee s proposava.
Fent l’anàlisi de les dades de la meva mesa electoral i accedint al cens (que els interventors de cada partit tenen), amb el registre de qui ha votat i qui no, una bateria d’entrevistes telefòniques a persones i una mica d’investigació en l’entorn proper, podria tenir el mapa més clar de com ha anat tot plegat. Fer parlar els números no és res més que una opinió sense cap més base que la d’operar matemàticament.
Apa, salut i endavant!
En Puigcercós només vol fer calaix per a ell.
Cal canviar gent que només es dins Esquerra per aixuplugar-se.
has estat de sort de no sortir el primer de la llista per Tarragona, perquè igualment hauries perdut, malgrat que el teu clar perfil polític es crític amb l’actual exectuvia d’ERC.
Per desgràcia vaig encertat totalment amb els pronostics.
Una abraça
Manel
Karlsruhe
Ahir un amic em deia…
Diuen que qui s’ajunta amb el peix gran, se l’acaba menjant…
Només un pacte Reagrupament, Esquerra independentista ens farà lliures.
Si presentem a Carretero com a president d’Esquerra i a Uriel com a secretari general obtindrem mes del 50%