Carles Garcia Solé, aleshores militant del FAC, després de fugir de la presó de Segòvia en una operació organitzada per ETA el 5 d’abril del 1976, va ser el principal promotor de la fugida de l’illa de Yeu on havien estat confinats els quatre escàpols de la presó espanyola que havien aconseguit arribar a Euskadi Nord. Ell mateix ho va explicar al llibre que conjuntament amb Pau Juvillà varem publicar, “Del FAC a la reunió de Perpinyà” (Pàges Editors, 2021).
“Els quatre fugits, vam anar a demanar a les autoritats franceses el reconeixement de l’estatus de refugiat polític, tot pensant que ja havíem deixat els perills enrere. Però, la Gendarmeria ens va detenir i, després de passar per la presó de la Santé de París, ens van confinar en una illa del nord de França anomenada Yeu. Quan arribàrem a l’illa ja ens esperaven d’altres refugiats bascs que el govern francès havia deportat anteriorment (bona part dels quals havien format part de la direcció d’ETA, José Manuel Pagoaga Gallastegi, José Luis Etxegarai Gastearena, Lázaro Arandia Irazusta, Roberto Etxeberria Clemente, Mikel Uriagereka Ozanitz, Juan José Gurrutxaga Aizpurua i Eloy Uriarte Díaz de Gereño).
Amb la nostra arribada érem onze en total. No sabien què fer amb nosaltres. Portar-nos a Espanya seria un escàndol i deixar-nos lliures també perquè rebien molta pressió des de Madrid. Solució temporal: desterrats a Yeu i deixar passar el temps. La vida era tranquil·la, no hi estàvem pas malament, estàvem allotjats en dos hotels i compartíem habitació entre nosaltres, dinar i sopar en el restaurant de l’hotel i tot pagat pel govern francès. L’únic inconvenient era que estàvem vigilats pels gendarmes les vint-i-quatre hores del dia. Escapar-nos-en per tal de tornar a la lluita, que és el que desitjàvem, no era fàcil ja que constantment teníem una dotzena de gendarmes a tocar, nit i dia.
En aquesta illa atlàntica la vida era monòtona, només alterada per les trobades amb periodistes que venien a entrevistar als fugats. De tots els periodistes que en aquells dies varen venir a Yeu per parlar amb nosaltres en destaca una, la Maria Eugènia, filla d’un militar franquista, treballava per una revista de Madrid i venia d’Itàlia de fer un reportatge. Vàrem estar tota la nit xerrant i vàrem acabar dormint junts, per fi després d’anys de presó i clandestinitat coneixia l’amor de dona. Va ser l’inici d’una llarga relació de trobades esporàdiques.”
Rebudes informacions, després d’una visita al santuari de Loiola d’un membre d’EPOCA, de la manca de recursos que patia Carles Garcia Soler, diversos militants d’aquesta organització a Ponent van dur a terme una col·lecta de la que es van obtenir, aproximadament 80.000 pessetes. Aquestes es van portar en persona per dos militants que es van estar a l’illa una setmana i que van donar al militant del FAC contactes de persones de confiança a la Catalunya Nord i la contrasenya que li havia d’obrir les portes.
El mes de juny Yeu va acollir una trobada de grups de l’esquerra francesos emmarcada en un acte de suport als desterrats amb parlaments polítics i actuacions musicals. Entre els concentrats hi havia un noi, Joan Pere Le Bihan Rullan, que se sorprengué quan va saber que entre els deportats n’hi hagués un de català. Resultà ser militant de Gauche Prolétarienne, i component del grup de música “Les copains d’abord”: “ ja de matinada vaig coincidir amb un noi de cabells llargs, era un dels que va actuar, quan li vaig dir que jo no era basc sinó català, va començar a parlar-me en mallorquí. Va explicar-me que el seu pare era bretó però la seva mare era mallorquina. A partir d’aquell moment ens vàrem explicar les nostres vides. Vàrem estar parlant durant hores. Va ser cap el final de la conversa i quan ja havia de pujar al vaixell per marxar que se’m va acudir de dir-li «ja que tu vius aquí davant de la costa de Fromentine, no sabries d’algú que tingués un vaixell i que ens tragués d’aquí?». Ell es va quedar pensatiu i em va dir «deixem que m’ho rumiï i ja et diré quelcom»”.
Joan Pere Le Bihan va explicar la seva participació a la fuga en una entrevista a LLibertat.cat el 27 de maig del 2021: “Érem 14, els vaig demanar si estarien d’acord a participar en l’organització de la fuga… Digueren que sí.” Dit i fet, en Joan Pere es va posar mans a l’obra i va contactar amb un basc d’Iparralde que tenia un petit veler, no molt potent i li va explicar el pla. Mentrestant a la illa s’havia reforçat la vigilància als confinats, passant de quatre o cinc gendarmes a una dotzena. Tot es va posar en marxa: “Estàvem a l’hotel esperant l’hora del dinar quan em varen avisar que tenia una trucada de telèfon, era el noi de cabells llargs, el mallorquí que cantava. Joan Pere va citar-me l’endemà a l’hotel per parlar. Vaig reunir als bascos i els hi vaig explicar la meva conversa amb el mallorquí. Va ser llavors quan vaig saber que els bascos feia setmanes que treballaven en un pla de fugida, consistent en fer venir un vaixell de pesca des del País Basc, però havien arribat a la conclusió de que logísticament no era possible. El tema va quedar aquí a l’espera de la meva entrevista amb el mallorquí a l’endemà.”
Mentre, en Joan Pere havia llogat una casa a la illa de Noirmoutier, a pocs quilòmetres de Yeu convençut que la policia no buscaria mai tan prop i amb l’avantatge que aquesta illa, que en marea baixa està unida al continent, disposava, des de l’any 1971 d’un pont que permetia el seu accés a terra ferma. Continuaven els preparatius: “En Joan Pere va arribar amb el vaixell del matí i en una habitació de l’hotel vàrem estar parlant durant deu minuts, era fàcil. El proper diumenge en una caleta de la illa a una hora convinguda ens recolliria un veler de dotze metres i ens desembarcaria en un lloc de la costa a Bretanya. El mallorquí i els seus amics músics es farien càrrec de tots nosaltres (érem onze) fins a poder ser traslladats a Iparralde. Mentrestant en Joan Pere esperava a l’habitació jo em reunia en una altra amb tots els bascos. Els bascos al·lucinaven. A la vegada desconfiaven i em preguntaven de què coneixia aquella persona i si era de fiar. Els hi vaig dir que només el coneixia d’aquella nit de l’acte de solidaritat. Va durar poc la decisió, era un joc a cara o creu. Per unanimitat vam decidir que sí. A nosaltres ens tocava muntar l’estructura dins de la illa i despistar a la dotzena de gendarmes que es seguien per tot arreu. Vam començar a triar les persones més fiables de la illa entre els quals la metgessa, el professor, el farmacèutic o un dels pescadors de Yeu.”
El dia escollit fou un diumenge. A l’únic cinema de l’illa estrenaven la pel·lícula “Tiburon” de Steven Spielberg. Amb la complicitat dels acomodadors, els bascs i el català sortien, un rere l’altre, per la porta del darrera on els esperaven amb quatre cotxes per portar-nos a la caleta. El marge era curt, dues hores abans que acabés la pel·lícula i entressin els gendarmes. Des de la cala fixada, en una barqueta de goma es van fent viatges per portar tota la gent al veler tripulat per basc d’Iparralde i una noia. En total tretze persones ocupaven el veler que, per manca de vent, va haver de navegar amb el motor auxiliar que serveix per les maniobres en els ports, pel que la travessa entre Yeu i Noirmoutier es va fer molt poc a poc. Vam trigar vuit hores quan amb un vaixell normal hauríem estat una hora».
A la platja esperaven en Joan Pere i els seus companys que van conduir als novament fugits a la casa de lloguer on hi van passar entre dos i tres dies. Posteriorment van passar al continent , al petit poble de la Roblinière, proper a Saint Florent des Bois, amb la prohibició absoluta de sortir de casa durant deu dies. Unes indicacions que van observar estrictament amb una sola excepció conseqüència d’un atac d’asma que va patir en Carles, que els va obligar a sortir d’on eren per rebre cures a la casa d’un metge del Partit Socialista Unificat. «Per sort era bona persona, em va donar cortisona i no va dir-ne res a ningú».
La Vanguardia del dimecres 26 de juny de 1976 recollia la nova: “Pese a las noticias contradictorias que han circulado hemos podido saber hoy que, efectivamente, los fugados de la prisión de Segovia, o sea Luis Aizpurua, Jesus Maria Munoa, Miguel Lascurain y Carlos Garcia Soler, también se han fugado de la isla, sin que nadie haya averiguado hasta el momento su paradero. Ha podido ser confirmado que huyeron en un barco que les fue a buscar a la isla.”
Després d’una desena de dies amagats va arribar l’hora de marxar. “Les copains d’abord” es van posar mans a l’obra, i van llogar una furgoneta tipus roulotte on s’hi van encabir els fugitius escoltats per dos cotxes davant i dos a darrera camí de Baiona, una ruta que es va fer sense cap entrebanc. Abans de marxar, però, en Joan Pere va donar a en Carles el seu passaport que aquest utilitzarà durant els anys que va estar a Perpinyà. La fugida fou una operació pensada i feta principalment per Charles i Joan Pere Le Bihan en la qual els militants d’ETA tenen un paper complementari. Un cop a Baiona i després d’unes quantes trucades de telèfon “ens van venir a buscar gent de l’organització i ens vam tornar a tancar en pisos, lluny de tota sospita. Van venir a veure’m el meu germà Gepi, -a qui feia quatre anys no podia abraçara en estar ell a l’exili i jo a la presó- i Jordi Vera pe preparar l’anada a la Catalunya Nord. Els bascos em van insistir molt en que em quedes amb ells, deien mig en broma que ja no era català, que era basc. Vaig negar-me rotundament, jo era català i la meva lluita era a Catalunya”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!