Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

24 de novembre de 2021
0 comentaris

Carles Garcia Solé: “Del FAC a la reunió de Perpinyà”

La trajectòria vital i militant de Carles Garcia Solé (Barcelona, 1949) l’hem recollir Pau Juvillà i jo en el llibre titulat “Del FAC a la reunió de Perpinyà”, (Pagès Editors, 2021). Aqueixa n’és la introducció:

“Escriure la biografia de Carles Garcia Solé és una ocasió excepcional per revisar amb el seu testimoni mig segle d’independentisme català fent sortir a la llum fets i aspectes de les diverses organitzacions amb les quals va participar o col·laborar sovint menystinguts per la historiografia dedicada a l’estudi del moviment d’alliberament nacional català en l’època contemporània (comptada des del 1968 ençà). Aqueix llibre, doncs, és una combinació de relat autobiogràfic i assaig historiogràfic amb la pretensió de situar els fets als quals hom fa referència en el context polític i social en el qual es desenvolupen i alhora revaloritzar la seva contribució i personalitat.

Aquest testimoni de primera mà de molts esdeveniments clau del darrer mig segle al nostre país és una aportació documentada escrita amb voluntat de rigor, però certament des de l’estima i la complicitat dels autors envers el biografiat, que pretén contribuir a la necessària recerca que els historiadors hauran de fer sobre els prolegòmens del procés independentista en curs. Josep Maria Cervelló, a la introducció de l’entrevista que li va fer per la revista Lluita, portaveu d’Independentistes dels Països Catalans, número 121-121, corresponent a l’abril del 1986, que reproduïm a l’annex el defineix així: «Des del seu retorn a a Barcelona, l’any 1979, en Carles sempre ha estat present a tots els actes, ha acudit a totes les convocatòries, la seva discreció natural l’ha fet passar inadvertit o desconegut per a la majoria, especialment els més joves que no van viure els moments més intensos de la lluita del FAC, ni l’alegria i l’orgull dels independentistes quan vam saber la seva fuga. I és que en Carles no s’ha situat a cops de colze a primera fila per sortir a la foto, ni ha reclamat mai medalles».

Així descriu ell mateix els seus orígens familiars i socials : «Tot i ser un baix-llobregatí de Vallirana, vaig néixer el 7 de setembre del 1949 al barri de Sants de Barcelona, essent el tercer de sis germans, la primera, va morir quan tenia només cinc anys. Els meus pares eren del bàndol dels perdedors, de família obrera. La meva mare, Anna, va néixer a Gelida i el meu pare, Juan, era nascut a Baza, a la província de Granada i arribat de menut a Barcelona. Havia fet la guerra amb la CNT i estava totalment integrat a Catalunya. A casa, la República i la guerra, amb les seves conseqüències de repressió i pèrdua de les llibertats, eren temes tabú, probablement perquè així creien que cap dels cinc germans ens embolicaríem en política i no passarien per tot allò que ells havien hagut de patir.

Però la situació d’ofec i de repressió no es podia obviar, perquè era present en cada moment de les nostres vides. A les escoles se’ns prohibia parlar en català i jo mateix vaig ser maltractat amb un regle per part d’un mestre per fer-ho. En una altra ocasió vaig ser apallissat brutalment als passadissos del metro de la plaça Catalunya per part d’un grup de falangistes quan tornava d’una excursió pel sol fet de portar un escut de Catalunya a la motxilla. Amb catorze anys vaig començar a treballar d’aprenent en un forn de pa i ja no vaig deixar l’ofici fins als divuit que em vaig iniciar en el món del transport, com el meu pare.»

A partir d’aqueixes primeres experiències, en Carles va anar assumint de manera natural una consciència nacional i social que l’acompanyarà tota la seva vida, fins i tot quan al cap dels anys va esdevenir empresari rellevant del sector del transport per carretera. Sempre combinarà les activitats laborals, i després empresarials, amb les polítiques gràcies a la complicitat del seu entorn familiar i laboral. Mantes ocasions va posar la infraestructura i els recursos del seu negoci professional al servei de causes patriòtiques i solidàries, per exemple els tràilers per fer els mítings d’ERC a Barcelona els Onze de setembre durant els anys noranta i principis dels dos mil, o el desplaçament de voluntaris fins a Galícia quan la catàstrofe ecològica provocada pel vessament del «xapapote» del petrolier»Prestige» l’any 2002.

En la seva trajectòria es poden diferenciar en tres etapes: la primera, da presa de consciència nacional, militància al FAC i col·laboració amb ETA fins a l’amnistia del 1977, la segona, el retorn a Catalunya i represa de la militància política i, finalment, els anys d’ERC fins a l’actualitat. Com ell mateix va dir en una entrevista que li feren al diari Avui el 21 de juliol del 1977: «Continuo essent independentista i ho seré fins a la mort».

El Front d’Alliberament de Catalunya és poc conegut no solament pels estudiosos de la història i la ciència política, sinó per la majoria dels ciutadans catalans d’avui es consideren militants independentistes. El silenci acadèmic -i mediàtic- que l’ha envoltat contrasta amb la divulgació que recentment han tingut organitzacions independentistes sorgides posteriorment, com ara Terra Lliure. Només els testimonis d’antics membres trenquen el silenci que ha envoltat aquesta organització de la qual en Carles Garcia Solé va ser membre fundador i dirigent prominent.

Essent fonamentalment un home d’acció i no deixar gaires mostres escrites dels seus fets i plantejaments, una de les seves característiques més destacades ha estat l’aptitud i el coratge que ha demostrat en la lluita clandestina i, posteriorment, la intuïció per interpretar políticament l’evolució dels esdeveniments en els que estava implicat. La capacitat d’iniciativa el va fer des de ben jove apte pel lideratge de la gestió i les activitats que va desenvolupar el FAC fins a la seva detenció l’any 1972 i que el dotarien d’un bagatge d’experiències i credibilitat que l’han acompanyat des d’allavòrens.

El consell de guerra al qual va ser sotmès al mateix any 1972 el condemna a vint anys de presó, que el van dur al centre penitenciari de Segòvia on entrarà en contacte amb els presos d’ETA i compartirà amb els militants de l’organització armada basca anys d’exili després de la fugida l’any 1976 fins al seu retorn definitiu a Catalunya l’any 1978, un cop amnistiat. Les coneixences i complicitats establertes aquells anys perduraran fins a l’actualitat, essent un home clau en les interseccions entre l’esquerra abertzale i l’independentisme català.

El segon període de la seva activitat política compren des del 1977 al seu ingrès a ERC l’any 1986, quan manté una intensa militància al BEAN, a la Crida a la Solidaritat, i de suport als patriotes catalans represaliats per persistir en la lluita per la independència, bàsicament de Terra Lliure, però també amb els membres del PCE(i) que van evolucionar cap a l’independentisme. És en aqueixos anys que desenvolupa la seva vida personal i familiar, crea la seva pròpia empresa de transport, es casa i té fills, sempre mantenint un compromís militant de primer línia.

La tercera etapa comença amb l’ingrès a ERC per fer costat al propòsit de Josep Lluís Carod-Rovira i d’Àngel Colom de transformar l’històric partit republicà en una força independentista. Sempre mantenint un tracte directe amb els dirigents en qüestions relatives a la seguretat, també ha col·laborat amb la Plataforma pel Dret de Decidir, l’ANC i en activitats d’agitació com les xiulades al rei i l’himne espanyol als partits del Barça. En aqueixa condició va ser l’home clau en la preparació i la celebració de les reunions entre l’esquerra abertzale i ERC, significativament a la coneguda com a reunió de «Perpinyà».

A diferència de les versions oficials i les valoracions divulgades des del moviment d’alliberament nacional basc sobre el procés de autodissolució d’ETA, que ometen tota referència a la influència de l’independentisme català, i en concret la menada per Josep-Lluís Carod-Rovira, per tal que l’organització armada basca cessés unilateralment la seva acció violenta, en «Charles» (com el coneixien els veterans de l’organització amb qui va compartir presó i exili) és del parer que sense el suport logístic i polític que ETA havia tingut a Catalunya durant dècades, i que s’exhaureix substancialment a partir del 2000, la seva continuïtat ja no era viable. Faltava la decisió política per encarar la dissolució, negociada amb el govern espanyol o unilateral, i en aquest sentit el seu coneixement acumulat al llarg dels anys sobre la mentalitat i els processos d’adopció d’acords de la militància etarra va contribuir a que la iniciativa liderada per el llavors secretari general d’ERC i en la qual ell va participar en lloc destacat tingués efectes a mig termini.

Un cop va abandonar Esquerra l’any 2008 per discrepàncies essencials amb la línia que marcava el secretari general Joan Puigcercós, ha participat, com un ciutadà compromès, en totes les mobilitzacions hagudes durant el procés independentista encetat l’any 2010 fins al dia d’avui, especialment les convocades per l’Assemblea Nacional Catalana, de la qual forma part enquadrat a la sectorial de persones represaliades. Per tant, la seva trajectòria cal emmarcar-la en les diferents etapes que ha viscut el moviment independentista català en els darrers cinquanta anys.”

Avui, el mateix Charles ha volgut dir-hi la seva en aqueix article a Llibertat.cat: “Qui va fer possible i qui va barrar l’alto el foc d’ETA a Catalunya?

Està previst que a finals d’aquest mes de novembre es posarà a la venda a les llibreries un llibre on explico les meves vivències com activista independentista, la militància al FAC, la presó, la fuga de Segòvia, l’estranyament i exili i la posterior militància. Està basat en un manuscrit que vaig elaborar i que explica en gran part les experiències que vaig viure, tot i que, per manca d’espai i a criteri dels editors, en alguns aspectes no detalla moltes de les situacions viscudes i escrites, que per a mi tenen una gran importància sentimental i històrica.

En línies generals, aquest llibre és una bona aportació a la memòria d’aquest país. Tot i que, tal i com passa com a la cuina d’un restaurant, jo hi poso el tall i les tres persones que m’han ajudat hi posen la salsa: tot plegat fa un bon plat. Jo hi poso les meves vivencials en cru i els companys les amaneixen amb tot l’entorn polític i social d’aquells anys difícils del franquisme i postfranquisme.

Per això, amb aquet escrit, intento ampliar i descriure millor aquell procés llarg i perillós que potser el llibre no reflecteix prou bé, per les limitacions de la seva extensió.

Després de les primeres trobades amb Herri Batasuna la premsa de Madrid i després la resta de mitjans denunciaven les reunions del Carod amb Otegi i la finalitats que perseguien, la pau. Això ens va portar a extremar les mesures de seguretat per arribar fins al final. Vam portar a terme el desplegament d’aquestes mesures de seguretat i vam adquirir aparells sofisticats per controlar una presumible situació d’espionatge i control.

Poc després va aparèixer el comunicat d’ETA que decretava l’alto el foc a Catalunya, després i com a conseqüència de les converses clandestines a Perpinyà.

Després d’això les quatre persones, que durant molt de temps vam participar en aquells contactes, vam ser “convidats” a abandonar ERC per voluntat –i enveja, podem dir- del Secretari General del partit i del seu equip.

Puigcercós era un bocamoll. Sabent-ho, no ens refiàvem d’ell. Totes les gestions dels contactes amb l’organització armada basca les portàvem nosaltres quatre en l’absolut secret. No podia ser d’una altra manera.

Quan es van fer públiques aquelles trobades secretes amb ETA, jo vaig tenir una gran bronca amb en Joan Puigcercós, que en comptes d’agrair tot el que havíem aconseguit –que ETA deixés d’actuar a Catalunya-, ens recrimina a la gestió tot argumentant que l’organització armada basca estava totalment neutralitza da per la policia. La meva resposta fou que ell patia la “síndrome de Estocolm”, pels anys de la seva estada en Madrid com a diputat al Congreso.

Quatre de les persones que vam organitzar els contactes a Perpinyà havíem desplegat un aparell de seguretat a ERC. Organitzàvem la protecció a las manis, actes públics i protecció personal d’alts càrrecs partit. Teníem el projecte ambiciós de desplegar-ne la presència a les quatre capitals catalanes, amb moltes altres persones. Però quan els companys van conèixer que vam ser obligats a deixar el partit, per les pressions de Puigcercós, tots es van donar de baixa de la militància a ERC.

Cal dir que la mort d’Ernest Lluch va precipitar les coses. Ens sentíem amb l’obligació d’aturar aquelles accions armades d’ETA a Catalunya. Vam fer un primer viatge al País Basc, concretament a Eibar. Era el més de gener del 2001 i ens vam entrevistar amb Miren i Triki. Ella pertanyent al escamots de recuperacions i ell un dels històrics fugats de Segòvia. La trobada no va anar bé. Vam tornar a Barcelona amb una sensació de fracàs.

Un cop en Barcelona i després de contemplar el fracàs de la trobada a Eibar, es va considerar que jo hi tornaria, tot sol, per trobar el contacte adequat, favorable i i aconseguir el contacte amb l’organització armada basca.

Amb Txomin Ziluaga, havíem estat quatre anys junts en la presó de Segòvia i érem molt amics. Txomin havia estat molt crític amb l’organització basca per l’atemptat d’Hipercor, fins al punt que va donar-se de baixa a l’organització clandestina. Va marxar amb la seva parella a Nicaragua, on tenien un fill. Jo aleshores coneixia que després de dos anys havia tornat al País Basc, però no sabia on vivia.

Txomin Ziluaga va ser la persona clau i que va possibilitar la reunió de Perpinyà. Gran amic del Santi Brouard (assassinat pels GAL, Secretari General de HASI i membre destacat d’HB).

El vincle amb Txomin era ferm i venia de lluny. Quan el BEAN (Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional) es va presentar a les eleccions, ell ens va fer imprimir, gratuïtament, tota la propaganda durant la nostra campanya electoral. Per la meva part, i com a compensació per aquella gran ajuda, vam tenir amagat el militant perseguit Mikel Echevarria i posteriorment el vam passar a l’altra banda del Pirineu.

Sabíem que Txomin havia tornat de Nicaragua, però no el trobàvem i vam decidir que jo em desplaçaria al País Basc amb temps suficient fins localitzar-lo i poder-li traspassar així les nostres queixes.

Em vaig establir en un poble petit, Ea, a la costa biscaïna, on tinc bons amics. Hi vam ser deu dies, però ningú em volia dir on trobar el Txomin. El volien protegir, és clar. Vam mantenir grans discussions amb militants abertzales, gairebé violentes, en un restaurant del poble. Fins al punt que els amos van haver de tancar portes i finestres pels crits que proferíem durant les discussions. Va ser quan un dels bascos em va dir allà de “¿Tu sabes cuantos generales aliados murieron en la Segunda Guerra Mundial?” Jo li vaig respondre que no ho sabia i ell em va replicar que: “Ninguno. ¿Sabes a cuantos les hemos limpiado el forro nosotros?, a nueve!”

Podria seguir i seguir, però no ho faré… Finalment vaig aconseguir entrevistar-me amb Txomin, en un Poblet petit a prop d’Elantxove. Allà es va iniciar el que avui es coneix com el “Pacte de Perpinyà”, en què posteriorment van prendre part molts actors diferents en moltes reunions secretes, amb Txomin, Orbeta, Álvarez, Barrena, Otegi, amb en Carles, Carod-Rovira, Xango, Jaume N., etc.

Quan es van filtrar les primeres informacions sobre aquelles trobades a Perpinyà, i després de les primeres trobades amb Herri Batasuna, la premsa de Madrid i després la resta de mitjans van escampar informacions i van atacar les reunions de Carod-Rovira amb Otegi, que buscaven, precisament, els camins de la pacificació.

Aquella situació ens va portar a extremar unes mesures de seguretat que asseguressin els nostres objectius. Aleshores vam adquirir aparells sofisticats per controlar la situació, evitar l’espionatge i protegir-nos.

Punt i final. Podria seguir, però no ho faré. El colofó de totes aquelles gestions, que tants fruits han donat, és que l’actitud de l’aparell d’ERC no va estar a l’alçada de les circumstàncies. Especialment la de Joan Puigcercós i el seu equip, que per pura enveja política i desig de controlar-ho tot van posar pals a les rodes i ens va fer fora del partit, sense tenir en compte que gràcies a les nostres gestions ETA va deixar de realitzar accions a Catalunya.”

Post Scriptum, 12 de febrer del 2022.

Jordi Tudó va publicar ahir al seu bloc “Mirades al vent” aqueixa ressenya: “Una vida de combat“.

Post Scriptum, 4 d’abril del 2022.

Berta Ramos, prestigiosa periodista tarragonina, ha publicat avui a “Fet a Tarragona” aqueixa ressenya: “Conèixer la història de Catalunya: Carles Garcia Solé, un home del silenci”.

Post SCriptum, 24 d’abril del 2022.

Ahir, Llibertat.cat entrevista Carles Garcia Solé: “…vivíem, als anys 70 i 80, una situació que podríem considerar pre-revolucionària”.

Post Scriptum, 13 de maig del 2022.

Abans d’ahir, Josep-Lluís Carod-Rovira escrigué a Nació Digital: “Del FAC a Perpinyà“, l’única ressenya en premsa nacional del llibre apareguda fins ara. Ahir, cap mitjà va comparèixer a la presentació a Barcelona, només els companys de Llibertat.cat n’han donat notícia: “Presentació “Del FAC a Perpinyà” a la Llibreria ONA.”

Post Scriptum, 19 de juliol del 2022.

Carles Garcia Solé va ampliant episodis de la seva llarga i diversa trajectòria militant amb noves col·laboracions a Llibertat.cat, ahir recorda “Quan combatíem incendis monstruosos des del voluntarisme i l’amor a la terra“.

Post Scriptum, 27 de novembre del 2022.

Avui hem fet a Montblanc una presentació conjunta del llibre del centenari d’Estat Català i la biografia del “Charles”. Ara fa un any de la sortida a les llibreries en temps adversos per l’independentisme combatiu: cap mitjà ha publicat cap referència i els militants de la CUP que han participat a les diverses presentacions es poden comptar amb els dits de la mà, i això que Pau Juvillà és una referent dels anticapitalistes nostrats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!