Ja ho va escriure Alfons López Tena fa uns mesos però avui, efectivament, Espanya trenca el pacte.
Ha arribat la data prevista a l’Estatut del 2006 per l’entrada en vigor d’un nou sistema de finançament i l’Estat, concretament el govern espanyol presidit per Rodríguez Zapatero, ha incomplert conscientment el termini fixat. La parsimònia en el desplegament d’una llei orgànica estatal com l’Estatut d’Autonomia, un text ribotat per les Corts espanyoles amb la complicitat dels partits catalans llevat d’Esquerra, té una càrrega política de primera magnitud. El finançament és la peça clau per aturar el declivi econòmic i social de Catalunya, l’aposta del govern central i de la majoria de les comunitats autònomes que se’n beneficien és mantenir-lo a tot preu. Sense acord en el finançament no hi ha Estatut que valgui res.
Els botiflers com Francesc de Carreras s’apressen a mitigar la responsabilitat del govern de Madrid i reparteixen culpes entre víctimes i botxí, entre dominats i opressors. PSOE i PP esperen una sentència del Tribunal Constitucional feta a mida que restringeixi el finançament al nivell que estan disposats a acceptar i, de retruc, liquidi les reivindicacions nacionals catalanes. Amb l’argument pervers que no es pot anar contra la llei i l’ordre (per molt injust que sigui), a partit d’aquell moment a tota demanda catalana se li respondrà amb la repressió.
El 9 d’agost pot ser un punt i a part en la decadent política catalana, de moment el president Montilla fa un paper digne del càrrec que ocupa, però l’experiència de l’acord del Parlament de Catalunya del 30 de setembre justifica l’escepticisme sobre la coherència dels partits catalans majoritaris. Pel que fa a ERC, brilla per l’absència de lideratge en un tema clau.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquesta pregunta “i tu?” no és una pregunta inquisidora a en Renyer sinó una pregunta a tots els patriotes catalans, un a un.
30 juliol 2008
Estem arribant al final
El
passat 9 de març del 2008 els espanyols van decidir qui governaria les
restes del seu imperi. Aquesta olla de grills anomenada l’Espanya de
les autonomies, invent polític espanyol patrocinat per la classe
política regionalista catalana, que no ha aconseguit acabar encara amb
el geni nacional dels catalans després de més de 300 anys d’ocupació,
inclosos els 40 d’una dictadura ferotge i genocida i els 30 d’una falsa
democràcia fonamentada en la impunitat dels vencedors i en el silenci i
l’oblit ignominiós dels vençuts que la van pactar. Dic restes perquè a
l’Estat espanyol, històricament parlant, li queden quatres dies mal
comptats abans no rebenti per tots costats. I això, a la resta del
planeta ho saben, especialment els poders i institucions polítiques i
militars de primer nivell.
Els
catalans del Principat de Catalunya, vull dir els nacionalment catalans
del Principat de Catalunya perquè de catalans també n’hi ha al País
Valencià, a les Illes i a la Catalunya del Nord, es troben en un procés de divorci profund amb Espanya. Centenars
de milers de confiats catalans que vivien el somni de Pujolàndia (la
terra promesa de l’encaix) han despertat al viure en directe, dia sí
dia també, el fracàs del procés estatutari, les vexacions per part
d’Espanya i les carències dels nostres serveis i infraestructures que
alteren la nostra vida quotidiana i empobreixen el nostre benestar. S’han adonat que a Espanya no ens hi volen si no és en base a una relació de submissió nacional i espoliació econòmica. Hem tardat 30 anys, però afortunadament molts catalans ja estan acabant la seva particular travessa del desert i estan descobrint la gran mentida que representa Espanya per als catalans i la gran fallida dels nostres representants polítics en la defensa dels nostres interessos nacionals i econòmics.
Per
El procés d’independència
a acabar aquesta travessa del desert ja només queda el fracàs del
finançament (sense diners no hi ha polítiques socials ni inversions de
futur) i la sentència d’això que els espanyols, fent-se passar per gent
moderna i demòcrata, en diuen el Tribunal Constitucional. No és que
vulgui ser negatiu. És senzillament l’evidència de la història
i el coneixement del què és Espanya: en la seva gran majoria un país de
cafres i mesquins que sempre han estat governats per inquisidors,
dictadors i engalipadors.
Ara
ja tenim damunt la taula els dos components bàsics necessaris per a
iniciar un procés sòlid d’independència, els quals és imprescindible
que una massa crítica de la població percebi en la seva pròpia pell per
tal que avancin cap a posicions independentistes:
1. El factor polític.
El fracàs del procés estatutari, que suposava un replantejament profund
de les relacions entre Catalunya (la colònia) i el govern central (la
metròpoli), ha generat entre molts catalans un distanciament, un
allunyament, un rebuig envers Espanya, i sobretot l’adonar-se de que no
ens volen ni ens respecten. No és que tots els catalans s’hagin tornat
independentistes de cop, però sí que molts han vist que aquest
matrimoni forçat no té futur. És el primer pas per al divorci.
2. El factor econòmic.
Els individus s’adonen del perjudici econòmic personal i directe que
els suposa pertànyer a Espanya: rodalies, electricitat, aigua, manca
d’infraestructures, sanitat, educació, etc. És a dir, no només el
matrimoni no funciona ni hi ha convivència, sinó que a més una de les
parts en surt econòmicament molt perjudicada. Més ben dit: un dels
membres del matrimoni (Espanya) viu de l’esforç i del treball de
l’altre (Catalunya).
La darrera enquesta de la UOC confirma aquesta
Els partits polítics catalans
sentiment favorable a la nostra independència que ja dibuixaven
enquestes anteriors. Ara només cal que algú canalitzi aquest sentiment
creixent i lideri aquest procés. A més, Espanya, amb la seva forma
barroera i insultant de fer, està dinamitant la darrera
oportunitat que tenia d’assimilar Catalunya a Espanya. Ens està
empenyent cap a la independència i ens ho estan posant en safata.
Seríem indignes dels nostres avantpassats i del nostre futur, i si em
permeten, imbècils sense remei, si no aprofitem aquesta ocasió
històrica que s’en està presentant de treure’ns Espanya de sobre.
Els
representants polítics del Principat de Catalunya (des d’en Pujol, Mas
i Duran, fins a en Carod, Puigcercós i Ridao) ja han demostrat per
activa i per passiva la seva equivocada estratègia, la seva ridícula
força negociadora i els pèssims resultats obtinguts en la
defensa dels interessos nacionals dels catalans, incapaços de trencar
la situació colonial que està matant l’ànima del nostre poble i que ens
empobreix econòmicament. PSC i PP ja sabem per a qui treballen. El PSC
són els fidels i complidors lacais del PSOE, el seu amo, i el PPC són
uns patètics comparses del PP.
Després de tenir durant 30 anys diputats a Madrid donant suport a “la governabilitat d’Espanya”, havent permès que ens robessin tots els peixos i tots els coves,
i rematant la feina en el procés estatutari amb el seu galdós paper
pactant finalment amb en Zapatero a esquenes del Parlament, quina
credibilitat podien merèixer els líders regionalistes de CiU amb el seu
lema electoral “Respectaran Catalunya”? No van aconseguir que ens
respectessin en 30 anys i pretenien aconseguir-ho ara sense canviar
res? Amb les mateixes actituds i covardies?
I quina confiança
ens podien merèixer els líders d’Esquerra (actualment Esquerra
Socialista de Catalunya), després de donar suport ingènuament (o
interessadament) a en Zapatero i els seus pressupostos, dient que el
vot d’Esquerra és el “vot de l’exigència i del compromís”, que “hem de
ser forts a Madrid”, de fer el cagadubtes amb el referèndum d’un
Estatut de pena i de posar l’enemic dins de casa (el PSOE) per segona
vegada? Se’n foten sense escrúpols de tots nosaltres i molta gent se
n’ha adonat.
S’ha d’anar molt errat políticament, i aquest és el gran
fracàs d’en Jordi Pujol (en Maragall, en Carod i en Puigcercós no
passen de ser una trista ombra del pujolisme) per a pensar-se que és
compatible el progrés de Catalunya mentre ens encaixem a Espanya i ens
xuclen l’ànima i la sang. Si a aquests 23 anys de voler-nos
encaixar a Espanya hi afegim els 5 d’ERC de construir la independència
via PSC (que és com dir via PSOE) que ningú s’estranyi de l’estat
actual de la nostra nació i del gran desencís i decepció que senten
molts catalans. És senzillament el resultat d’un rumb nacional de navegació totalment equivocat.
És
dins d’aquest procés històric de divorci profund i amb perspectiva
temporal que cal interpretar els resultats electorals de CiU i ERC a
les darreres eleccions espanyoles del 9 de març del 2008. Si no, no
entendrem com és que CiU va perdent vots a cada contesa electoral i no
es recupera i ERC s’ha estavellat sense remei.
Des de 1996 els
votants de CiU a les eleccions espanyoles han anat baixant del màxim de
1.165.000 fins als 774.000 actuals. CiU ha perdut 391.000 votants (el
33%) en 12 anys. En van perdre 135.000 el 2004 i n’ha perdut 61.000 ara
al 2008. ERC ha baixat del màxim de 652.000 l’any 2004 fins als 296.000
actuals. ERC ha perdut 356.000 votants (el 54%) només en 4 anys.
Si
observem els resultats de les eleccions catalanes veurem que els
votants de CiU han anat baixant del 1.320.000 de l’any 1995 fins als
935.000 de l’any 2006. CiU ha perdut 385.000 votants (el 29%) en 11
anys. ERC ha baixat dels 544.000 votants de l’any 2003 fins als 416.000
de l’any 2006. ERC ha perdut 128.000 votants (el 23%) en 4 anys.
I per què aquesta pèrdua de vots?
El projecte de CiU ha quedat obsolet, fora de moda. És el mateix de fa
30 anys: “peix al cove” (quan els resultats diuen el contrari), anar
fent i no aixequem la veu que a Espanya s’emprenyen. Ja no fa pujar les
vendes de la botigueta convergent i els gustos de molts militants i
votants convergents han evolucionat cap a posicions independentistes.
Volen més país que el que els proporciona actualment el projecte de
CiU. En Mas s’ha inventat la Casa Gran del Catalanisme i la
refundació del catalanisme que no és altra cosa que estirar el xiclet
pujolista -el regionalisme de sempre ara disfressat de “sobiranisme”-
una mica més enllà sense trencar amb Espanya. L’ambigüitat nacional
calculada d’en Pujol ha estat el gran factor d’èxit de CDC durant 23
anys. Va construir un miratge que ha permès que molts catalans hi
veiessin el que cadascú hi volia veure, vaja, que cada català hi veia
la CDC que a ell li agradava. El problema és que aquesta mateixa ambigüitat és la que els privarà de remuntar electoralment
ja que una part molt significativa del seus votants i exvotants demana
més definició nacional als capitans del vaixell, i aquests no volen
definir-se nacionalment perquè hi ha un altre grup de capitans,
militants i votants que volen encaixar-se encara més a Espanya. Si CiU
es defineix, el vaixell es parteix en dos. Com que CiU no es definirà perquè no ho ha fet mai no s’enfonsarà com ERC, però seguirà a la deriva sense recuperar vots mentre
intenta fabricar l’Olla Gran del Catalanisme que de tanta mescla
d’ingredients que hi vol posar al final el guisat no agradarà ningú.
En
El camí a seguir sempre ha estat clar
el cas d’ERC, els clients van comprar il·lusionats un vestit amb un nou
disseny independentista. Feia temps que el desitjaven i les vendes van
pujar de forma molt important. El nou disseny ha estat un frau en tots
els aspectes i només en 4 anys han perdut compradors de forma
estrepitosa i se’ls ha enfonsat la botigueta. Mai s’havia vist tanta incoherència entre un discurs polític i la seva acció política. Fa
riure, de patètic que resulta, pensar que els responsables d’aquest
desastre, en Carod i en Puigcercós, pretenen encapçalar la renovació
del projecte. Segur que es devien pensar que els seus clients, els seus
votants, són idiotes i s’ho empassarien tot. Ja en porten 350.000 de
perduts, i restant.
La nació catalana no millorarà mai enviant diputats a Espanya.
Els governs de Madrid ens seguiran robant com fins ara i la nostra
ànima nacional se seguirà apagant mentre els nostres representants
polítics s’ho empassen sense ni piular com han vingut fent fins al dia
d’avui. Com més aviat entenguem que aquest no és el camí, que pertànyer
a Espanya i anar a Madrid només ens pot portar misèria espiritual i
econòmica, més aviat començarem a redreçar el futur del nostre país.
EL
PAÍS ENS FALLA PER DALT, PEL LIDERATGE POLÍTIC, PER L’ESTAT MAJOR. CAL
SUBSTITUIR LA INEFICAÇ I OBSOLETA CLASSE POLÍTICA. I CAL TENIR CLAR QUE
NOMÉS LA INDEPENDÈNCIA I UNA REGENERACIÓ POLÍTICA I NACIONAL PROFUNDA
ENS PODEN GARANTIR LA NOSTRA PROSPERITAT I PLENITUD COM A POBLE.
Ara
només cal un projecte polític que lideri aquest procés d’independència
(i cap dels que hi ha al Parlament serveix per a aquesta tasca), que
engeguem Espanya a fer punyetes tal com deia una de les pancartes de
Catalunya Acció a la manifestació independentista de l’1 de desembre
del 2007, i que anem als jutjats a signar el divorci, és a dir, que
declarem la nostra Independència i construïm el nostre propi Estat per
a recuperar l’orgull de ser catalans i persones lliures, que és el
primer pas per a poder tenir un futur digne i pròsper.
I com ha
de ser aquest projecte polític ara que molts catalans estan arribant al
final de la travessa del desert? Ara que els catalans ja no tenen on
dipositar la seva esperança que ha anat passant pel Parlament amb
l’aprovació de l’Estatut, pel propi Estatut, pels partits polítics que
ens representen, per les plataformes i entitats i que darrerament la
van dipositar en els congressos d’ERC i Convergència que no han canviat
absolutament res? Ara que molts catalans després de la victòria de la
“horda roja” a l’Eurocopa, el manifest i la campanya “por una lengua
común”, el vergonyós finançament que es pactarà es senten vençuts i
tenen la sensació que l’espanyolisme ens ha entrat a la trinxera
després de 30 anys? La resposta de com ha de ser aquest
projecte polític que lideri la nostra independència és molt senzilla i
molt evident, i en el moment oportú la desvetllarem. En Jordi Pujol la
coneix i en José Montilla també. Per això els preocupa i per això
intenten frenar-la. I que ningú es despisti pensant que pot ser ERC.
Cal
que tots aquells catalans adults que no vulguin viure en la ingenuïtat
dels infants, sàpiguen que anem cap a un procés de polarització
nacional entre catalans i espanyols (independentistes contra
unionistes), de conflicte institucional i finalment de trencament de la
legalitat jurídica vigent. El que farà que aquest procés acabi d’una
manera o una altra, és a dir, a la iugoslava (a hòsties) o la catalana
del segle XXI (sense hòsties) depèn totalment de qui i com lideri i
gestioni aquest procés de trencament. Ara bé, que ningú dubti
que aquest procés de divorci i trencament s’ha iniciat i que ningú es
pensi que per no fer res i fer veure que no passa res (com fan els
nostres líders polítics) no passarà res. Al contrari, el procés de trencament ara ja és irreversible, volguem o no.
I
la qüestió cabdal és què pensem fer cadascun de nosaltres per a
inclinar la balança del costat que ens convé, perquè les falses
ambigüitats dels líders de CiU i les falses equidistàncies dels líders
d’ERC no són més que formes d’amagar la mentida i els inconfessables
interessos personals.”
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
30 juliol 2008, Barcelona (El Barcelonès)
Altres articles relacionats:
ERC ha mort. Que descansi en pau. (17 març 2008)
Per què passa tot el que està passant? (10 febrer 2007)
Nota: La foto dels polítics és real, no és un muntatge. Així van aparèixer en un programa de televisió.
http://grupdel9.catosferics.cat/
Pel que fa a ERC, diverses coses. Internament, d’entrada,la mateixa militància no va aprovar en el Congrés Nacional l’esmena defensada per Elisenda Paluzie, en nom d’Esquerra Independentista, on es volia renegociar el pacte d’Entesa i posar xifres al finançament (s’hi parlava de reduir en un terç anual l’espoli, i de retop, incrementar el pressupost de la Generalitat en 7.000 milions d’euros anuals). Ateses les circumstàncies actuals, la militància es va equivocar: no tenia cap sentit autocensurar-se. Posteriorment, no hi ha hagut lideratge en aquest tema i en d’altres (p.e. transvasament) perquè els/les dirigents del partit i els representants d’Esquerra en el Govern van decidir fa temps oblidar amnèsicament que som un partit independentista i apostar per l’aplicació de l’Estatut. Per això no han volgut fixar una postura econòmica mínima acceptable per a Esquerra. S’escuden rere el president Montilla i el conseller Castells, amb l’esperança que assoleixin un acord digerible… que no arribarà. Publicades les balances fiscals, qualsevol acord és un mal negoci i això pot arrossegar Esquerra a una situació més precària, pre-Colom, cosa que no és el meu desig. Externament, si tinguéssim, com a país, dirigents polítics de vàlua (si ens posem a mirar els actuals dirigents dels partits de l’àmbit catalanista/nacionalista/independentista, és per arrencar a córrer i no parar fins Andorra), no em preocuparien els incompliments del govern espanyol, que, d’altra banda, eren d’esperar, i podríem treballar unitàriament. Aquesta unitat manifestada avui pel quadripartit és, malauradament, de cara a la galeria madrilenya, perquè, aviam, ¿com poden posar-se a treballar unitàriament a favor dels interessos de Catalunya en Montilla -que és PS(c)OE i vol que guanyi la selecció espanyola-, en Mas -que no és independentista i, per tant, creu en una Espanya diferent, però Espanya al cap i a la fi-, en Carod i en Puigcercós -que ja no sabem què són, ni què defensen-, i en Saura -que bé, és igual-, si no ho han fet més que circumstancialment el 30 de setembre de 2005 i ja n’hem vist els resultats? Conclusió: el debat dins la societat catalana es farà més viu que mai. Ara, no veig -i si us plau, amb tots els respectes per a tots els grups petits de la constel·lació independentista, tret de del 37% de crítics d’Esquerra, López Tena i alguns sectors que no manen a CDC i un parell o tres de nuclis locals de les CUP que tenen les idees clares- com es pot fer un moviment ampli que canviï les coordenades de la política catalana (Perpinyà-Barcelona-Palma-València contra Madrid, en lloc de Madrid-Barcelona, Madrid-València, etc.)