Els sindicats hegemònics al nostre país s’inhibeixen quan es tracta de plantejar la qüestió del poder polític per resoldre els problemes socials de Catalunya.
Insisteixen en protestes contra la política econòmica i social del govern presidit per Rodríguez Zapatero però sempre en clau estatal, mai pensant en un marc de relacions laborals i econòmiques català. Si intervenen en la campanya electoral és per denunciar ¨la dreta¨ catalanista i avalar les forces del tripartit ¨d’esquerres¨. Ni es plantegen un acord per sortir de la crisi econòmica entre Govern de la Generalitat, sindicats i patronal, com reiteradament han fet els sindicats alemanys. Ni tampoc desafien el poder polític com fan els sindicats francesos. UGT i CCOO formen part de l’ordre establert a partir de la transició espanyola.
Post Scriptum, 27 d’octubre del 2018.
Avui fa quaranta-un anys dels Pactes de la Moncloa entre el govern espanyol presidit per Adolfo Suárez, els partits parlamentaris (iclosa CDC) i els sindicats UGT i CCOO. Una de les moltes derivades d’aquells acords, que cercaven estabilitzar el procés de restauració monàrquica per via constitucional, fou la instauració d’un sindicalisme oficial que encara és avui un dels puntals del règim del 1978 que actua com a element desmobilitzador contra l’independentisme català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Val mes que els sindicats s’inhibeixin en aquestes questions, perque el dia que prenguin partit sera pels espanyols, no pas pels catalans. Per a la majoria dels membres dels sindicats (i de la força de treball que hi ha al pais, almenys la de nivell mes baix, que es la mes nombrosa) el seu idioma es el castella, i son els mateixos que a les eleccions catalanes s’abstenen i a les espanyoles voten PSOE, no PSC, a tot drap.
Durant molts anys, els “castellans” que viuen a Catalunya han callat, han fet la seva vida i s’han estimat mes no posar-se en les mogudes politiques catalanes. “Eso es pa los catalanes”, em deia un alacanti educat a Madrid que vivia a l’Hospitalet per explicar perque no votava a les autonomiques. El dia que decideixin posar-s’hi, que es el que ara intenta el Montilla, el desastre català serà total i absolut. Com deia Borges, “la democracia es el abuso de la estadsitica,” i les estadistiques ens son desfavorables als catlans. Som massa pocs.
Hem d’exigir que els sindicats actuïn en clau catalana i acostumin als seus afiliats a pensar en aquest marc mental. Millor si tinguéssim sindicats catalans, però no és el cas i ara no toca parlar-ne.
No estic d’acord que ells, els fills d’immigrants espanyols, siguin “masses”, és a dir uns irredempts per a la nostra causa. Tu aportes el cas d’un alacantí, jo te’n puc aportar dotzenes que tenen ganes d’integrar-se. Ens hem creat uns fantasmes que no fan més que neutralitzar-nos. I són fantasmes!