Enguany ha estat el del tricentenari de l’Onze de Setembre del 1714, que a la fi ha tingut un significat més simbòlic que no pas un resultat polític tangible pel que fa a l’avenç de la causa nacional catalana. Per tercer any consecutiu fins a dos milions de catalans s’han mobilitzat per la independència demostrant fins a quin punt els sectors més dinàmics, creatius i conscients de la catalanitat, estan l’alçada del repte que té plantejat el país.
Políticament, només el decret 129 de la Generalitat convocant a la consulta inicialment prevista pel 9 de novembre, ha plasmat en un text jurídic -encara que suspès pel Tribunal Constitucional- l’aspiració independentista del poble català. L’èxit de participació a les urnes no ha estat prou per crear una dinàmica irreversible i vinculant pels partits parlamentaris que hi van donar suport, restant sempre a recambra una eventual tercera via, i tenint el president Artur Mas la clau per a la continuïtat o no del denominat “procés sobiranista”.
Efectivament, per si en quedava cap dubte, el govern espanyol (i els seus sicaris autonòmics a València i Mallorca) ha intensificat les condicions d’espoli econòmic i dominació política sobre el conjunt dels Països Catalans exhibint una actitud fatxenda, pròpia del supremacisme espanyol, tot negant-se a negociar cap mena d’atemperament d’aqueixa opressió. Ha quedat demostrada la manca d’arguments que justifiquin la continuïtat catalana sota l’Estat espanyol, els partits i col·lectius unionistes han fracassat a l’hora de la mobilització i, ni molt menys, han reeixit a “ulsteritzar” Catalunya, mantenint-se el cas catalana en la línea dels conflictes de baixa intensitat, a nivell intern i també als ulls de la comunitat europea.
Només la sobredimensió mediática del fenomen Podemos ha revigoritzat el nacional-populisme espanyol i pot obrir un escletxa en la majoria ciutadana que al nostre país -i també a Euskal Herria- s’està configurant favorablement a la creació d’un estat propi com a únic canvi estructural i real a la situació d’opressió nacional que l’ordre espanyol imposa. L’argument essencial del progressisme abstracte i banal que ha actuat de mur de contenció contra l’independentisme durant la transició consisteix en contraposar dret d’autodeterminació i reivindicacions socials, tot prioritzant les darreres.
En això consisteix el missatge de Podemos, i dels seus figurants autòctons com Teresa Forcades i els cristians pel socialisme, confio que la CUP mantingui el seu paper constructiu i rupturista de caràcter nacional català front la pressió mediàtica favorable a les tesis neoespanyolistes de Pablo Iglesias i la seva colla. Héctor López Bofill em deia ahir que Podemos és una força innovadora en el sistema de partits espanyols però no aspira a alterar les estructures estatals, en canvi a Catalunya hom pretén bastir un estat català sense alterar el sistema de partits que han gestionat l’autonomisme. Només la irrupció de la CUP al Parlament ha estat una escletxa en el subsistema polític català però amb efectes limitats. L’absència de SI com a actor polític de primera línia ha anat en detriment de la consistència del bloc independentista que en la gestió del resultat del 9-N evidencia les seves febleses de sempre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!