Joan, comparteixo bona part de la teva anàlisi, però no pas la teva estranyesa pel fet que no l’hagi feta ningúmés. N’hi ha prou de recordar que, en general, la majoria dels nostres científics socials continuen convençuts que l’eix dreta/esquerra és evident i autoexplicatiu. I tu vas i els dius que que CiU no és “la dreta catalana”?! D’altra banda, diria que no acabes d’analitzar bé ni PP ni C’s. Més enllà de l'”espanyolisme” propositiu, els dos recullen vot “hispanocèntric”, també de classe mitjana, autònoms i petits empresaris. Vull dir que a banda dels convençuts, els vota molta gent que senzillament no entén de què es quexien els “nacionalistas”, com en Rajoy quan s’omple la boca parlant de “lo razonable”, els “disparates”… Gent que no entenen encara de què va el dèficit fiscal… i diria que, per tant, en certa mesura reconvertibles.
modesta opinió
Bloc de jpujolar
Us proposo d’analitzar el pacte CiU-ERC des d’una perspectiva socioeconòmica global que vagi més enllà del soroll que provoca en l’ara i aquí de Catalunya. Proposo de veure’l com un pacte que transcendeix les divisions tradicionals entre els sectors socials que fins ara s’identificaven amb la dreta i l’esquerra. Petit empresariat, autònoms i molts professionals liberals fins ara basculaven cap al conservadurisme econòmic i polític. L’amenaça a l’estat del benestar, però, ha encès les alarmes i els ha fet descobrir complicitats amb els treballadors. Estem veient l’emergència d’un nou espai polític hereu de la socialdemocràcia?
És curiós que els analistes polítics d’inspiració marxista no hagin fet esment d’aquest tema. No s’han preguntat com és que partits que representen autònoms, petits empresaris, professionals liberals, treballadors clàssics, pagesos, treballadors de serveis, estudiants, ni-nis i joves aturats s’han pogut posar d’acord amb tanta facilitat en el programa econòmic del nou govern. Ni una paraula sobre el tema. M’imagino que els continua tenint desorientats el tema nacional, com sempre. El marxisme clàssic i dogmàtic considera que el nacionalisme només serveix per tapar els conflictes de classe. Per tant, ERC i CiU estarien fent això: agitar la capa vermella de l’autodeterminació per torejar el malestar econòmic del poble.
Paradoxalment, aquesta interpretació el que mostra és la poca confiança que els marxistes tenen en el seu propi model teòric, que postula la primacia d’unes forces de base econòmica quan després resulta que qualsevol epifenomen religiós o identitari s’ho pot endur tot per davant. I ni tan sols el fet que les principals dificultats del pacte CiU-ERC hagin estat en els aspectes “nacionals” (mentre que els econòmics foren tancats de seguida), no els ha fet tremolar les conviccions. Mal senyal.
Tampoc no ha comentat ningú la visible divisió d’opinions entre les associacions empresarials respecte de la fenomenal pujada d’impostos prevista en el pacte de govern. Clarament, s’ha queixat el gran empresariat lligat a l’espanyolisme corporatiu, el que es beneficia del blindatge als interessos financers i a les prebendes distribuïdes per l’estat. Les associacions i cambres de petits i mitjans empresaris lligats a l’economia productiva s’han quedat, en general, tan amples. I a peu de carrer, el magma productiu català que malda per sobreviure amb l’aigua al coll, s’ha quedat igual com estava abans, és a dir, patint bàsicament per si sobreviurà les retallades i la recessió prevista per al 2013.
Aquí parteixo de la base que CiU (sobretot) representa aquest “magma productiu” català, que en part també està a ERC. A més, ERC també inclou assalariats i gent econòmicament dependent, com el PSC i ICV, per bé que aquests darrers es nodreixen sobretot de la població que viu del sector públic. PP i ciutadans representarien l’espanyolisme repartit entre la gran burgesia catalana i els sectors obrers que se senten despenjats del teixit social català. La CUP, a banda dels joves que encara no treballen, inclouria el nou lumpen postcapitalista.
El magma productiu català, fins fa poc, se sentia més solidari del gran empresariat català que de les classes populars. Per això, va seguir amb desconfiança la creació de l’estat del benestar per part de Felipe Gonzàlez, bàsicament perquè “el cambio” també comportà que s’endrecés la qüestió tributària i que tothom passés a pagar impostos d’una manera que no havien fet durant la dictadura franquista. Per això, bona part d’aquesta economia va seguir funcionant “en negre”, l’assistència sanitària concentrada en mútues i l’educació en les escoles concertades. A banda d’això, cal recordar que els anys 80 no foren pas econòmicament tan alegres.
Amb tot, cap als anys 90 aquestes classes mitjanes catalanes van anar canviant d’actitud. Poc a poc, es van anar convencent que la sanitat pública sortia a compte. Per altra banda, molts dels seus fills i filles s’anaven col·locant en el sector públic, que era una bona sortida pels menys emprenedors i un bon complement econòmic per a les famílies, sobretot les dones. També van descobrir altres coses interessants: que si s’internacionalitzava l’economia catalana, no passava res. La indústria catalana, des dels seus inicis, havia viscut amb l’ai al cor perquè no era prou competitiva, i per això s’havia d’esbatussar a Madrid per defensar el proteccionisme. Des d’aquest punt de vista, l’ingrés a la Comunitat Europea va exigir un canvi de xip total (sobre el qual, per cert, no s’ha escrit tampoc quasi res!). Els catalans van sortir fora i… home! Se’n van sortir relativament bé. El magma productiu català aconseguia, diguem-ne, l’homologació internacional ISO.
És a dir, a mesura que les classes mitjanes catalanes s’acostumaven a fer la declaració de renda i a operar “en blanc”, s’adonaven que l’estat podia ser útil en molts aspectes. De fet, en sortir a fora, també veien com a tota Europa els estats estan íntimament conxorxats amb els agents econòmics. És més, que aquesta complicitat estat-emprenedors és essencial per poder operar en una economia global.
Per tant, els catalans han anat veient, en els darrers anys, que necessiten un estat, al mateix que temps que s’han anat adonant (com digué Artur Mas en el famós discurs del 13 de setembre) de què l’estat espanyol no feia aquest paper. Les classes mitjanes catalanes han hagut d’anar veient com el “seu” estat, enlloc d’ajudar-los, es limitava a percaçar-los amb els inspectors d’hisenda; i que enlloc de construir les infrastructures productives necessàries, es dedicava a projectes faraònics destinats a enriquir l’elit financera i constructora madrilenya. I se n’han adonat amb molta més intensitat quan la crisi global ha posat en perill els serveis socials i l’educació, així com l’ocupació de molts dels seus fills i filles, marits o mullers, germans o germanes, cunyats o cunyades.
Per tant, el panorama polític català el marca tant el conflicte amb un estat econòmicament disfuncional (l’espanyol) com el trencament entre els qui es guanyen la vida treballant i els que ho fan utilitzant bàsicament els ressorts del poder. Els petits i mitjans emprenedors, aleshores, estan cada cop més a prop dels seus treballadors i més lluny de les elits financeres i corporatives amb qui fins no fa gaire s’identificaven emocionalment. Jo crec que és aquest context el que explica la facilitat amb què CiU i ERC s’han entès en matèria econòmica: es tanquen files per defensar l’estat i, si pot ser, l’estat propi. Les bases de CiU, especialment les de CDC, engeguen a dida les seves complicitats amb el gran empresariat, i això obre la porta a la construcció de nous consensos polítics.
La il·lustració pretén mostrar la possibilitat d’aquest nou consens transversal per l’estat del benestar, tot assumint (que és molt assumir) que una part de CiU es mantingués clarament a la dreta. El pacte CiU-ERC aleshores planteja un repte al PSC i ICV per a l’articulació d’una nova socialdemocràcia. Caldrà veure fins a quin punt estem davant d’un fet “estructural” o “conjuntural”, és a dir, durador o momentani. Altres coses similars estan passant en d’altres països: als EUA, per exemple, les classes mitjanes cada cop s’estan mobilitzant amb més força contra les polítiques depredadores dels lobbys corporatius de Washington, mutatis mutandis, el mateix que passa entre Catalunya i Madrid. El temps dirà si una nova socialdemocràcia, probablement diferent de la tradicional, es consolida pel bé de tots.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!