modesta opinió

Polititzar la justícia i judicialitzar la política són pràctiques clàssiques de l’extrema dreta segons estigui, respectivament, al govern o a l’oposició. No cal buscar-hi grans fonamentacions filosòfiques. És una pràctica, no una ideologia concreta. L’extrema dreta no té altre principi que l’odi pel poble (per això els anglosaxons anomenen el seu discurs, encertadament, “hate”). No té altra estratègia que la d’enfrontar una part del poble contra l’altra. I no té altre programa que el d’utilitzar i manipular totes les institucions públiques legalment o il·legal per eliminar “l’enemic” de cada època específica: govern, exèrcit, mitjans, judicatura (els parlaments són de mal fer, ja explicaré per què).

Judicialitzar la política té lloc, típicament, quan els grups d’extrema dreta es dediquen a presentar querelles contra els polítics que els acusen de racisme, de feixisme, o similar. D’aquí ve el costum típic d’acusar els contrincants d’atemptar contra la llibertat d’expressió o opinió, o en general acusar-los de fer el que fan ells mateixos, molt habitual en el Partit Popular espanyol. També és força habitual a Àustria, per exemple. A Espanya, hem pogut veure com aquesta estratègia es feia més sofisticada a l’entorn del conflicte basc i a través de determinades associacions de víctimes, “manos limpias”, etc. en què s’han dut a terme judicis clarament orientats a coartar les polítiques dels partits nacionalistes bascos. Hem vist, per exemple, polítics acusats de fer reunions amb altres polítics, o els diversos estaments de la judicatura involucrats en el debat sobre la legalització de partits. A Catalunya també n’hem viscut exemples amb les actuacions de “Convivencia cívica catalana” i altres grups en relació a la política lingüística.

Polititzar la justícia és un procés més complicat; però molt eficaç quan s’aconsegueix. És més difícil perquè requereix una política a llarg termini d’apropiació de la institució a través de nomenaments, cooptació de simpatitzants (pels mètodes que sigui) i assetjament d’opositors dins la pròpia organització (Baltasar Garzón, que va adoptar el mètode dels seus contrincants, en podria escriure molts llibres). El nazis als anys 30 anaren aconseguint d’aquesta manera, per exemple, conviccions contra jueus per suposats crims fantasiosos, violacions a dones “àries” o conspiracions fabuloses ja abans d’implementar els seus plans d’expropiació i extermini “legals”. Políticament, l’ús de la judicatura, però, tenia un avantatge fenomenal, ja que legitimava la repressió en base a principis “jurídics” i deixava l’oposició totalment desemparada entre la persecució legal i la propaganda. A Espanya, de moment, no s’ha arribat als extrems de l’Alemanya dels anys 30 (o de la pròpia Espanya dels anys 40); però s’ha fet força camí i a vegades s’hi ha estat molt a prop. Encara no s’han esgrogueït els papers del famós judici de l’11M, en què sectors pròxims al PP han defensat -i encara defensen- una típica teoria conspirativa sobre la participació d’ETA que no té res a envejar al mite nazi dels “savis de Sió”. No va colar; però el PP és ara al poder i encara no ha reconegut el seu intent de falsejar les dades sobre l’atemptat amb finalitats electorals.

En tot cas, un cop co-optat el poder judicial espanyol, el PP ha anat desplegant una estratègia en què la judicatura és utilitzada bàsicament en substitució de la política, i en què els principis jurídics s’utilitzen en substitució del debat polític. És una metodologia molt útil per diverses raons: a) permet evitar el debat polític dins l’esfera pública, b) estalvia a l’executiu la tasca de justificar o explicar les seves decisions, c) estalvia a l’executiu la tasca de negociar o d’imposar polítiques i decisions a altres actors o administracions, d) permet intervenir en competències que no són pròpies de l’estat, e) permet recórrer a l’ús de la força en condicions que deslliura l’executiu de responsabilitat.

El capítol estrella d’aquesta estratègia va ser clarament la sentència del tribunal constitucional respecte de l’estatut, un episodi que posà en evidència la fallida intel·lectual i política del PSOE quant a la configuració d’un model d’estat democràtic i plural. Allà es veié com el PSOE havia perdut la batalla al carrer, a la premsa i a les estructures de l’estat. I enlloc no es veié aquest fracàs de forma tant patent com en el propi redactat de la sentència, en què un tribunal tècnicament “en funcions” i organitzat per afinitats als dos grans partits, emeté el que era una ponència de caire manifestament polític.

En tot cas, cal no caure en el parany de tractar aquest episodi com una anècdota o com una excepció per la seva visibilitat o per les passions que ha aixecat, i cal veure el paisatge en conjunt, que el conformen altres episodis menys evidents. Parem atenció, per exemple, al comportament d’un executiu que impulsa les seves polítiques bàsicament a través de “decrets-llei”, d’esquenes al poder legislatiu i restringint les possibilitats de deliberació pública. Parem atenció a la pràctica habitual de donar informació parcial en temes clau fins en les rodes de premsa del consell de ministres, amb la qual cosa s’entrebanca el ritme normal d’informació i debat de les iniciatives polítiques. Fixem-nos que, en les autonomies en què no governa el PP, és a través del poder judicial que s’intenta intervenir en les polítiques lingüístiques, quan res no impediria a l’executiu de plantejar una llei orgànica al respecte. O recordem quin ha estat el partit que, des de l’oposició, convertia el parlament en un guirigall d’escàndol i cridòria més pròpia d’un esdeveniment esportiu que d’una activitat orientada a la discussió i deliberació.

En fi, els que segueixen els diversos àmbits de l’administració amb més detall probablement poden aportar multitud d’altres exemples. Però en tot cas en res no es traeix més clarament aquesta voluntat d’utilitzar l’àmbit jurídic i l’estament judicial en substitució de la política que en debat sobre l’autodeterminació de Catalunya. Des de Madrid (PP i, ja, PSOE), bàsicament no hi ha arguments altres que els legals i jurídics. I suposo que la majoria de lectors, a hores d’ara, ja deuen haver caigut en la significació de l’últim episodi: qui presideix l’anomenat “gabinet de crisi” del govern espanyol?l