modesta opinió

En Miquel Roca i Junyent va fer un article ahir a la Vanguardia queixant-se d’això que el ministre Margallo (tot un diplomatic, oi?) ha dit sobre que tots els nacionalistes son nazis. L’article no es gran cosa i tampoc no ho pretenia ser: es basicament emocional. Pero sí que m’han semblat interessants els comentaris dels lectors. Es continuava repetint la coneguda cantarella de què “tots els nacionalismes son perillosos”.

Algú s’ha demanat d’on ve aquesta idea? Si llegeixes Anderson i Hobsbawm, no es pas precisament el que diuen. Segurament és una interpretacio lliure d’Habermas o d’algú altre. En tot cas, dins el nostre món petit, per mi aquesta idea-slogan (si rasques, no hi ha res) és la gran aportació dels intel-lectuals del diari “El Pais” al debat polític d’aquesta nostra transició. És a dir, mentre els americans i anglesos discutien sobre quin paper ha de tenir l’estat en la vida de la gent, o els alemanys buscaven les mil maneres de fer més fàcil la vida als seus fabricants, a Espanya el tema ha estat “los nacionalismos agresivos”. Ja vaig descriure més àmpliament aquest “sistema” de pensament en un escrit el 2004.

Malgrat les múltiples virtuds d’aquest diari, jo no he estat capaç de llegir-lo mai, precisament perquè cada quatre o cinc paràgrafs de qualsevol article havia d’acceptar aquest pressupòsit per seguir llegint. Que aquesta hagi estat la principal idea segregada per la democràcia espanyola en 30 anys probablement evidencia el seu problema de fons: els demòcrates espanyols mantenen una fixació amb Catalunya, una mena de complex d’inferioritat; contínuament han hagut d’afirmar que estan per damunt.

I aixi és com els intellectuals “progres” han produït el material ideològic que necessitava el nacional-catolicisme. I aixi es com, quan Zapatero volgué pactar amb els catalans, es trobà sense discurs. Genial, oi? Algun dia algu escriura aquesta part trista de la historia d’aixo que en deien la “transicio”. Per més detalls, aquest article.